Vicent Galiana
Es respiren temps de canvi a casa nostra. Malgrat quasi 20 anys de govern aclaparador del Partit Popular sembla que, de nou, una nova llum d’esperança recorre pobles i comarques de la geografia valenciana. Les enquestes prediuen el final de la majoria absoluta iniciada amb Zaplana al 1999, el baròmetre del carrer sembla anunciar l’inici d’una nova etapa i els partits majoritaris de l’oposició esperen el moment de formular apostes contundents. Realment, tot sembla indicar que ha arribat l’hora del canvi al País Valencià.
Guille Chismol, la passa setmana, argumentava mitjançant un article a PaísValenciàS.XXI, la necessitat de construir ideologia i pensament crític per recuperar el temps perdut, per redirigir l’evolució del País(http://paisvalenciaseglexxi.com/2014/05/14/la-ideologia-i-el-pais/) . És evident que més enllà d’un canvi de representants, no hi haurà canvi polític real mentre no siguem capaços de combatre i contrarestar els posicionaments ideològics que ens han portat a la situació actual. Deia un bon amic que “la realitat és com un text; per canviar quelcom cal comprendre’l complet abans” i sembla imprescindible analitzar ben bé que tenim per saber com volem canviar-ho. En aquest sentit, és fals, a més d’improductiu, reduir el govern del PPCV a corrupció i malbaratament. És fals perquè s’oblida, conscientment, de la implantació d’un model socioeconòmic que ens ha condemnat a convertir casa nostra en un gran parc temàtic. Desindustrialització forçosa, construcció incontrolada, destrucció del territori o pèrdua de la identitat, per posar uns exemples, transgredeixen els límits del que durant anys ha estat l’argumentari polític de l’oposició valenciana: “els problemes dels valencians provenen de la mala gestió, de la corrupció i de la construcció d’un sistema clientelar i caciquil que viola sistemàticament l’exercici democràtic…” Alhora, és improductiu perquè ens ha impedit, durant anys, la construcció d’un contraprojecte popular de transformació. Així, és innegable que -per estratègia mediàtica, posicionaments tàctics o manca d’anàlisi profund- l’esquerra parlamentària valenciana ha evitat el debat directe sobre el model concret de País a construir.. Semblava més fàcil, i potser electoralment més rentable, centrar el debat polític en l’actualitat mafiosa dels governants tot sabent que quan, tard o d’hora, ells mateixos aconseguiren acabar amb les seves majories a nosaltres ens mancaria un projecte real i concret que ens aproximés al canvi necessari. Ara, afortunadament, sembla que ha arribat l’hora: que el debat és inajornable.
“Unitat a qualsevol preu per parar els peus al feixisme, a la guerra i a l’imperialisme!” proclamava Dimitrov al 1935, durant 7º Congrés de la Internacional Comunista. Hui, tan lluny en temps com en terminologia, sembla que aquesta idea retorna més viva que mai. El Tripartit -la unitat de “l’esquerra” front al (mal)govern del PP- sembla ser la gran ferramenta parlamentària per al #Canvi2015.
Però, realment, que implicaria aquesta aliança? Analitzant-ho molt ràpidament, implica basar la governabilitat en el màxim comú divisor de les forces polítiques implicades. És a dir, portar endavant aquelles propostes polítiques en les que tots els seus integrants estiguen d’acord. El que és sinònim d’acceptar i promulgar el programa polític menys avançat, donat que seran aquests paràmetres els únics viables per mantenir la unitat buscada.
Adaptant aquesta anàlisi a l’actualitat política valenciana podem dir que el PSPV manté el programa més immobilista dels tres que, a priori, conformarien el Tripartit que assumiria el govern de la Generalitat la pròxima primavera. A més, segons les enquestes actuals, seria el partit majoritari de l’oposició. Ara bé, pot, el poble treballador valencià amb la situació que manté actualment, esperar que el programa polític de Puig&CIA solucione els nostres problemes? Si com bé es demostra a Catalunya, les filials territorials del PSOE no són capaces de desobeir i canviar els posicionaments promulgats des de Madrid, podem confiar el nostre futur a aquells que, juntament amb el PP, reformaven l’article 135 de “l’intocable” Constitució per prioritzar el pagament del deute l’agost de 2011? Podem confiar en aquells que permeteren amb complicitat que la seva Ministra d’Habitatge afirmés rotundament que s’havien d’agilitzar els desnonaments? Podem cedir la nostra sobirania a aquells que es neguen a reconèixer la legitimitat del poble català a exercir el dret de decidir el seu futur? Podem esperar els joves valencians trobar un treball digne a casa nostra sense substituir notablement el marc socioeconòmic actual? Podem exigir passos ferms cap al canvi sense que signifiquen el final de la unitat buscada? Realment, és compatible aquesta desitjada unitat amb una transformació real de la situació valenciana?
No és el meu propòsit desmuntar la festa ni eliminar l’eufòria però, al meu entendre, encara ens falta reflexió i esperit crític. El poble treballador valencià necessita un programa real i pràctic, avançat i transformador que sigui capaç de guiar el camí cap al futur que somiem. Un programa, al remat, que tots sabem que alguns “companys de viatge” mai estarien disposats a assumir. Malgrat això, com diu Guille, nosaltres, els somiadors, “mans a la feina”.
