La Vall d’Uixó, el fil industrial

La Vall

 Josep Sorribes

Jo tenia prou curiositat per anar a la Vall. No la vaig visitar  en la primera edició del llibre Un País de Ciutats i, a banda de les noticies llunyanes de la crisi de l’empresa Segarra, la Vall  era una ciutat  de la “segona corona” de l’Àrea Urbana de Castelló, amb més població que Onda,  però que -segons les meues noticies- no pertanyia al Districte del Taulellet. De fet, jo no en sabia pràcticament res, d’aquesta ciutat. Una excursió familiar de fa molts anys a les coves de Sant  Josep (amb un record llunyà i claustrofòbic), notícies de la crisi de Segarra i dues imatges d’infantesa i joventut lligades a la dita empresa. La primera, la visita anual que fèiem tots (som 7 germans, tots mascles) amb  mon  pare per a comprar-nos, abans que començara el curs, botes en la tenda Segarra que hi havia a la Plaça “del Caudillo” de València, al costat del Passatge de Ripalda. Unes botes que pesaven bastant i que semblaven impossibles de trencar però que cada any calia reposar i no sols perquè el peu ens creixia sinó també perquè fèiem l’animal a base de bé. El segon record de Segarra era la muntanyeta que s’albirava des de la carretera nacional, camí d’Eslida, a l’esquerra. Una muntanyeta amb una carretera amb ziga zagues que  arribava al que des de baix semblava un casalici. Era el dipòsit de La Llosa, com  comprovaríem després. Però algú dels grans ens deia: “això es de Segarra”. Recorde que a mi m’impressionava pensar que el tal Segarra devia ser un senyor molt important per a tindre una casa al cim de la muntanya i una carretera “privada”, sols per a ell.

Records  al marge, predominava el desconeixement  i la Vall d’Uixó fou una de les “incorporacions”  que més m’engrescà a l´inici d’aquest projecte. Per fí me’n faria càrrec i ompliria el buit! Perquè jo n’era conscient, del buit, i no conèixer la Vall després de tants anys parlant de les ciutats del País em feia vergonya, les coses clares. El que no podia imaginar era que em costaria tant posar fil a l’agulla. Perquè després de la visita, de l’explicació dels nostres dos amables i qualificats cicerones, Vicent Frias i Josep Vicent Andrés i de l’habitual tasca de documentació posterior, se’m plantejà un problema  metodològic que m’ha costat resoldre. I no sé si he reeixit en  l’intent d’oferir  una informació  i una anàlisi comprensibles.

La qüestió era senzilla de formular i complicada de materialitzar: Segarra i la Vall d’Uixó. Una ciutat, la història més recent de la qual no s’entén sense l’empresa Segarra que la va convertir en una vertadera “company town”  i en una síntesi difícil de trobar amb el  paternalisme  franquista. Però si la ciutat  havia produit la nissaga  que després la dominaria de forma tan aclaparadora, també es cert que  abans, enmig i després d’aquest domini la ciutat, la Vall d’Uixó, fou, ha estat i és  “alguna cosa més” que l’empresa Segarra. Abans, perquè la producció, primerament artesanal i després fabril, d’espardenyes és un tret general de l’activitat econòmica  de la ciutat, el context on es desenvolupa una iniciativa empresarial certament important i decisiva com la de Segarra. En el període de màxim poder de l’empresa perquè no deixen d’haver-hi relacions conflictives  entre l’empresa i altres empreses,  agents  sindicals  i poders públics (especialment durant la Segona República i  la guerra civil). I després  de la fallida de l’empresa, perquè l’activitat industrial hi ha sobreviscut i s’ha diversificat, tot i que  són molts i molt complexos  els lligams que encara manté  la ciutat amb l’empresa, tant de tipus econòmic  com de  memòria col·lectiva.

Com resoldre aquesta dualitat sense caure en un melting pot indesxifrable? Vaig rumiar-ho molt i a la fi vaig concloure que potser em fóra útil l’analogia hídrica dels rius i els afluents. O millor, d’un riu poc cabalós que, arribat  un  moment, segrega del curs principal un altre curs que  s’alimenta de cabals subterranis i que torna, crescut, a  reunir-se amb l’antic curs principal. És com si degut a l’orografia, el llit del Cabriol nasquera i es desviara del Xúquer i que, passant  els estrets (“las hoces”), tornara  a reunir-se  amb el Xúquer, aportant-hi la major part del cabal. No  cal dir que aquest  curs  principal és la ciutat i  el curs secundari  l’empresa  Segarra. L’analogia ens permet –em pense- parlar de la ciutat, de la seua història i del seu present (esmentant sovint, no hi ha més remei, l’empresa Segarra)  però sense que siga el subjecte principal de la narració en una primera fase. Però també ens  permet que, abans de la cloenda, dediquem un espai específic a parlar d’aquesta gran i singular empresa i de les seues relacions, sempre estretes i, al llarg de quatre dècades, clarament dominants. Un exercici potser complicat, però interessant si més no.

Abans, però, cal fer esment d’algunes curiositats històriques  de “la Vall” (forma abreujada i rònega per a referir-se a la Vall d’Uixó, també coneguda com la Vall Llarga o la Vall del Duc). Així, convé posar de relleu que, d’alguna manera, la Vall comparteix amb altres ciutats  de la “segona corona”, com l’Alcora i Onda, un fet  singular com és la presència d’una activitat, primerament artesanal i després industrial, que complementava des d’un principi una agricultura de secà (garrofes, ametllers, vinya ) i que, al final és la raó de “l’èxit“ demogràfic dels nuclis esmentats. Sols que en l’Alcora i Onda és la ceràmica i en la Vall fou la sabata (primer les espardenyes) en un procés que té moltes semblances -incloent el putting–out system o treball a domicili – amb la Vall del Vinalopó. En el cas que ens ocupa l’anomenat èxit és indubtable: passa de 1.845 habitants en 1715 a 7.349 en 1860, 8.643 en 1900, 9.126 en 1930, 18.596 en 1960, 26.145 en 1981 i 32.202 habitants el 2013. Sobre aquest  paper “salvífic”de l’activitat no agrícola semblen escaients les observacions fetes per  Cavanilles :

“Sin estos productos, que aunque considerables son insuficientes  para el pueblo, contribuyen a su aumento y prosperidad las fábricas de  alpargates y alfarería. En aquella sem ocupan 400  individuos y fasbrican al día como unos 800 pares, que vendidos a  tres o cuatro reales producen  muy cerca de 300 reales, a que deben añadirse 150 que ganan  cien mugeres ocupadas en preparar la trenza para la suela de los alpargates…. La industrias destierra la holgazanería y la miseria de este pueblo: otros más fértiles, pero reducidos únicamente a la agricultura, se ven a las veces muy apurados, quando en el valle reyna la abundancia“.

Cinquanta anys després Madoz  confirmaria que:  “dedícanse muchos vecinos a la fabricación de alpargatas de cáñamo y esparto”.

Feta aquesta observació, començarem per dir que l’origen de la Vila (que no tingué status de ciutat fins el 1926) cal cercar-lo en l’existència prèvia  d’un boldró de llogarets islàmics amb noms ben coneguts: l’Alcúdia, Benigaful, Benigasló, Benissabat, Seneja i Seneta. Evidentment, l’origen és molt anterior  com ho demostra el ric jaciment íber de la Punta d’Orley, que en part ja es mostra al públic  al Museu Arqueològic de Borriana. Però ja és ben bé prou, ací, de partir d’aquesta pluralitat de poblats moriscos que, poc a poc, van fonent-se malgrat que fins al segle XIX es mantindrà  la diferència -consolidada al segle XVII- entre el Poble de Dalt (l’Alcúdia, Benigaful i Seneta) amb l’Església de l’Àngel  i el Poble de Baix (Benissabat i Seneja) amb l’església de l’Assumpció. Per cert que  la Vall d’Uixó marcava al segle XVIII la línia divisòria entre les governacions  de València i de la Plana de Castelló (o dellà Uixó).

La població d’ambdós nuclis es concentra a la vora esquerra del riu Uixó o Belcaire (“tindre més males llevades que el Belcaire”, segons la dita popular) en l’espai  comprés entre aquest i el barranc Randero malgrat que alguns grups d’habitatge popular  com el barri Toledo o el barri Carbonaire s’hagen instal·lat al nord d’aquest barranc (avui carretera de Sogorb). Els dos nuclis  no es solden fins al segle XIX, quan sembla que un altre barranquet transversal fou salvat per un pont. Mentre que al poble de Dalt eren més  freqüents les fàbriques, al poble de Baix (on hi havia també els casals del duc de Medinaceli i  del compte de Ripalda  i on s’ubicava la bassa de regulació de l’aigua de la Font de Sant Josep per regar les hortes immediates) es concentraven els agricultors. Sembla que els carrers Jaume I, Correus  i Mestre Chapí són el producte de la “fusió”.

L’ocupació de la vora dreta del riu es un fet recent, estretament lligat  al establiment  de la Fàbrica Segarra en el camí de Xilxes i  a la construcció de grups d’habitatges per als treballadors (grup Sant  Antoni –també conegut com “Texas”-, grup La Unió i, és clar, la Colònia Segarra, també coneguda com “el Poblet”.

A més d’aquestes servituds de l’accidentada orografia (a la ciutat  encara es diu que són “una vall entre muntanyes” i aquestes muntanyes són els estreps orientals de la Serra de l’Espadà), un altre fet singular de la geografia física de la Vall és la presencia d’una Font –la de Sant Josep- que -com ja hem dit-  ha proporcionat  aigua a la població i ha permès també  els conreus d’horta i l’extensió del regadiu (bàsicament cítrics), a partir de la bassa que emmagatzemava l’aigua de la Font a la part de baix. A més de ser extremament útil, la Font de Sant Josep ha proporcionat a la Vall un evident atractiu turístic (les Coves de Sant Josep), unes coves càrstiques connectades i visitables per als que no pateixen  claustrofòbia. Prop de 150.000 visitants l’any en són la prova de l’interés d’aquest regal de la natura.

(http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2014/01/07/52cc039aca47415e528b456f.html

Tornant, però, a la història medieval i moderna, retindrem dos o tres trets. El primer és la dependència de la Vall del Ducat de Sogorb en el marc del Regne de Valencia i la Corona d’Aragó, dependència compatible  amb la presència dels ducs de Medinaceli (la  Casa Palau dels quals es convertí el segle XIX en  el Casino  Conservador i fou gestionada i al final adquirida per la família Segarra). L’altre fet determinant  hi és la importància del conreu del cànem (que substituí el conreu tradicional de les moreres) i que està en l’origen de l’especialització  en la fabricació d’espardenyes. De fet en data tan primerenca com el 1673 es crea el Gremi d’Espardenyers i Soguers i al llarg del  XVIII  s’amplia la producció de cànem i l’activitat artesanal que  derivaria, al llarg del segle XIX, a un procés d´industrialització.

Potser és ara el moment d’evocar el que Mario i jo aprenguérem en la nostra visita  de les explicacions de Vicent Frías i  Josep Vicent Andrés. El 16 de gener de 2014  a les 9,30 en punt del matí ens esperaven a la porta de l’Ajuntament. Anàrem primer a la seu del PSPV de la Vall, partit del qual l’un i l’altre en són militants actius, això sí, informats, amables i gens sectaris.  Vàrem seure al voltant d’una taula i al llarg de més d’una hora escoltàrem  amb atenció un munt de coses. Inevitablement, bona part de la conversa  girà en torn a l’imperi Segarra. Els dos freguen els 50 anys, havien pogut conèixer de joves l’esplendor de l’omnipresent empresa  i en la seua vivència personal les petjades eren més que evidents. De tota manera, com que des d’un principi ens recomanaren la lectura del  llibre de Fernando Peña (al qual en farem una àmplia referència després) la conversa no girà tant al voltant de l’imperi autàrquic com de la seua desfeta a final dels anys  70 i de com havien respost els diferents membres del clan. Així i tot eixiren alguns detalls d’interès com ara  l’abast de les activitats de Segarra a la Vall, que convertiren aquesta ciutat en una vertadera company town (no sols la fàbrica, sinó també la colònia d’habitatges, l’economat, el menjador, la clínica, l’escola  d’aprenents, el crèdit als treballadors, la casa bressol, els equips esportius…). També el detall que ja abans de la guerra el patriarca Silvestre Segarra Amorós venia espardenyes per Castella i cobrava en farina, de molt bon preu al País. No cal dir que amb l’estraperlo de la postguerra el negoci deuria anar a més.  Eixí també el ritual del “duro” que el patriarca donava a tots els xiquets el diumenge, el gran volum de treballadors en la millor època (uns 5.000) i la pràctica habitual que mai desaparegué del treball a domicili (Vicent Frías encara recordava “fer patxanga” a 15 cèntims el parell). Que els Segarra feien i desfeien en la política local es un fet indiscutible i  un bon indicador  n’és el malnom d’un regidor (Eleuterio Abad Polo) conegut com “La voz de su amo”.

De tota manera la conversa es centrà més en la crisi, la postcrisi i  la situació actual de l’economia de la ciutat. Pel que fa a la primera, mort el dictador i orfes d’il·luminació i ajudes, Segarra no trigà gaire en fer aigua. Això sí, en molt bones condicions perquè  amb la justificació d’uns deutes a la Seguretat Social el Patrimoni de l’Estat es quedà amb les dues empreses familiars: la industrial (Segarra e Hijos SA) i la que acumulava altres actius immobiliaris, rústics i urbans de la família (ARRAGES  SA). No fou expropiació, fou compra i a molt bon preu. Els favors es paguen. Segarra fou substituïda per l’empresa estatal IMEPIEL  que ja començà a patir  la creixent competència en el sector fins al seu tancament el 1992. Pel que sembla, els fills del Patriarca (el més llest fou Ernesto Segarra que s’endugué  més de 600 milions de pessetes de l’època) es dedicaren a la comercialització i així fou com aparegueren les marques SNIPE, HUSHPUPPIES o INDEXPORT que comercialitzaven sabates fetes  a  Bulgària, Portugal, Vietnam, Brasil o la Xina. Un fet curiós és que, després de la desaparició de l’empresa Segarra, les fàbriques sobrevivents utilitzen sense cap problema l’històric anagrama de <<SEGARRA>>, com poguérem comprovar, en el viatge posterior,  en CALZADOS CANOS GARCÍA, al nord del barri de Carbonaire.

Preguntats els nostres interlocutors per la situació econòmica actual i per l’existència d’altres activitats productives, la resposta fou tan àmplia com  satisfactòria. Jo pensava que la crisi de Segarra hauria enfonsat la ciutat però, sense menystenir-ne l’impacte, la cosa va ser i és prou diferent. A banda de la continuïtat d’algunes empreses del sector de la sabata, la Vall té, afortunadament, altres recursos. Per exemple, el sector dels  tractors (els famosos “Malacats”), originàriament utilitzats en la transformació de terres en regadiu (Caterpillars a partir dels anys 20), sector al qual no fou aliè l’antic president del València  CF, Arturo Tuzón, que arribà a treballar a les mines a cel obert de Ponferrada i que ha donat origen a un sanejat sector de Tallers Mecànics. Però, a més, hi ha altres empreses importants com STILLSAF (especialitzada en el muntatge i mobiliari de  tendes i farmàcies i que ha tingut de client a ZARA/INDITEX), POLARCUP (de capital estranger i que fabrica gots de plàstic) o CERÁMICAS BELCAIRE (ubicada al polígon del Belcaire) que es dedica a la fabricació de sanitaris de la marca “Roca”. Hi ha a més, altres polígons a banda dels terrenys de l’antiga Segarra i del polígon Belcaire: el polígon industrial Mezquita  i el de la Vernitxa.

Pel que fa a l’impacte  de la crisi immobiliària, Vicent i Josep Vicent ens informaren que com a Segarra  les dones casades deixaven automàticament de treballar, amb la crisi de l´empresa la mà d’obra masculina excedentària es col·locà al taulell (Vila-real, Onda i sobretot Nules perquè Benavent es oriünd de  la Vall) i també a la construcció (EDICON, especialitzada en restauració, i HERMANOS VENTURA). La crisi immobiliària el que ha afectat molt és a aquests treballadors de la construcció que anaven a Xilxes, Moncofa… i, secundàriament als excedents de mà d’obra derivats de la crisi del taulellet. A la Vall no sembla que hi haja  hagut una incidència  especialment greu de la crisi immobiliària perquè no s’havien emprés grans operacions. La més important era el PAI de l’Hospital però la crisi ha deixat la ciutat sense PAI i sense hospital.

En el capítol de llegendes urbanes va eixir aquella que diu que la tromboflebitis de Franco fou causada por les botes que li estrenyien. També la llegenda romàntica de la Penya de la Novia i, sobretot, l’existència -estranya per inusual- de tot un llibre destinat a les llegendes de la Vall (Vora el riu d’Uixó, de Josep V. Font  i Manuel F. Navarro, ed. Ajuntament de la Vall d’Uixó) que conté dotze llegendes populars de la gent de la Vall (amb l’excepció d’una de Moncofa) i un curiós i interessant glossari lexicogràfic. No faltaren tampoc les referències al sentiment  identitari (“ser de soca“  diuen allà però no sembla que siga un apel·latiu tan excloent com el de “foraster” a Nules) i a l’arrelada tradició dels bous al carrer, comuna com ja vàrem poder comprovar a tota la Plana.

Acabada l´agradable conversa, agafàrem el cotxe de Josep Vicent i els nostres amfitrions ens obsequiaren amb un tour per la ciutat. En sentit contrari a les agulles del rellotge  recorreguérem els populars barris de Toledo i Carbonaire (amb alguns casos  de quasi barraquisme en el darrer), passàrem pel “barri ecològic” (un grup d’habitatges experimental), contemplàrem l’ermita de Sant Antoni, on el dia de la festa de Sant Antoni del Porquet (que és el diumenge 19 de gener) les famílies solen anar de paella a l’esplanada adjunta, i per la vora dreta del riu/barranc visitarem “Texas”,  la Unió i la barroca Colònia Segarra (“un lloc desitjat encara”, ens digueren). Al costat de la Colònia, visitarem les restes del que fou la factoria Segarra  i totes les instal·lacions complementàries a què fèiem referència adés. Pura arqueologia industrial que palesava, però, la importància que assolí l’imperi Segarra. Acabàrem en la part “nova” de la ciutat, on s’hi havien construït bastants habitatges en la dècada daurada (a la vora esquerra, a l’extrem oriental) i finalitzàrem  en un gran descampat on un enorme rètol ja rovellat anunciava  el nou “hospital”, excusa adient per a una gran promoció immobiliària que no arribà  a rams de beneir.

Després del viatge la impressió és que  la Vall “gaudia” d’un urbanisme un tant caòtic, en part per les servituds d’un terreny irregular, i que allò era més un puzzle de teixits urbans diversos procedents d’èpoques molt dispars que cap conjunt que donés alguna sensació “d’ordre”. Tanmateix, sense cap dubte, estàvem en una ciutat viva, complexa i contradictòria que sembla estar demanant una reflexió global que prime la urgent rehabilitació de teixits urbans i industrials obsolets. Reflexió  possible i no massa complicada però que sols un fort lideratge seria capaç de posar damunt la taula.

Les xifres de la ciutat al segle XXI no donen sorpreses especials: 32.782 habitants el 2012; un fort augment de l’atur (que és la dada més preocupant), que passà de 534 persones el 2005 a 4.439 el 2013; un pressupost per habitant en termes reals estable al voltant dels 600 euros;  un deute igualment estable i no massa alt (uns 500 euros per habitant una vegada deflactada la sèrie); una davallada de les inversions reals menor que a altres ciutats (de  3.685 euros el 2002 a  1.979 euros el 2012); un percentatge  no excessiu dels habitatges no principals respecte a les principals( 3.507/12.633) i un increment  ja habitual del sòl artificialitzat entre  el 1996 i  el 2012 (de 305´32 Ha. a 667´06 Ha.). Unes dades moderades -amb excepció de l’atur- però que reclamen, precisament per aquesta excepció, un pla urgent de promoció econòmica  que requeriria un increment del deute i de la inversió que les xifres permeten.

Com dèiem al principi seria una irresponsabilitat no detenir-se (amb brevetat) en l’afluent que fa créixer el riu: l’empresa/ imperi Segarra. Comptem amb l’aportació magnífica del llibre de Peña (Fernando Peña Rambla, Història de l’empresa Segarra. Paternalisme industrial i franquisme a la Vall d’Uixó 1939-1952, Diputació de Castelló, 1998) que seria pretensiós i impossible resumir ací. Més val recomanar-ne la lectura i gaudir d’un text apassionant sobre com una petita ciutat generà una nissaga tan especial com els Segarra i com aquesta nissaga convertí la Vall  en una Factory o Company Town comparable a casos ben coneguts en altres països (o més a prop, les colònies tèxtils de l’interior de Catalunya i, més a prop encara, el cas del Port de Sagunt) però que als trets típics d’aquesta mena de ciutats -control social, habitatges de l’empresa, economats, etc.-, hi afegeix la singularitat de ser exemple paradigmàtic del complex ideològic nascut de la confluència del franquisme  més  repressiu  i de la versió més retrògrada del catolicisme “social”.

M’ha costat decidir quina selecció d’aquest magnífic llibre pagava la pena compartir amb el lector. Al final, a banda de les coses que ja han eixit, he reduït a la mínima expressió la selecció. Confie, de tota manera, que el que ací reproduïm incitarà a la lectura sencera del llibre. I de pas, el lector comprendrà les raons per les quals el poder omnímode de Segarra no podia sinó deixar una profunda petjada en l’esperit i la memòria col·lectiva dels ciutadans  de la Vall.

Començarem per aclarir que la nissaga dels Segarra, composta pel patriarca Silvestre Segarra Aragó (1861-1941) i pels fills Silvestre Segarra Bonig, Amador Segarra Bonig i Ernesto Segarra Bonig, domina la vida de la ciutat entre 1910 i 1975. Silvestre Segarra Aragó  és fill de la Vall, prové d’una família que té algunes terres (no massa) i creix enmig d’un ambient artesà – industrial centrat en l’espardenya. Al principi és una historia d’èxit empresarial basat en l’esforç i en la comercialització (el tracte  ja al·ludit  pel qual barataven espardenyes per farina i altres productes alimentaris). Aviat decidí tindre la seua línia pròpia de carros, compaginà la comercialització amb una nova fàbrica en 1907 (reconversió de l’antic taller familiar d’espardenyes), creà l’empresa ”Silveste Segarra e Hijo, S. R. C.” I, a còpia d’insistir, es féu a principi de segle amb algunes comandes de l’exèrcit.

Cal dir que des d’un principi, i molt abans que Silvestre Segarra Aragó aparegués en escena, l’exèrcit havia tingut un paper clau com a client o comprador en el desenvolupament de l’activitat artesana – industrial de la Vall d’Uixó. Al segle XVIII, la dependència de l’Armada Reial  fou molt gran i al XIX malgrat que poc a poc s’obriren altres mercats locals i regionals, l’exèrcit continuà sent client  important i estratègic. Les guerres carlistes, les campanyes d’Àfrica i la guerra de Cuba expliquen en bona mesura la consolidació  definitiva de la indústria.

El  punt fort de Segarra fou, però, el Marroc, on en 1912  féu amistat amb els militars que encapçalarien la Guerra d’Espanya,  especialment amb Franco. Comandes creixents de l’exèrcit  (coincidents amb la segona campanya del Marroc  entre  1909 i 1912) s’afegien  a la demanda  creixent de la població i donaren als Segarra el control comercial de molts fabricants locals alhora que li possibilitaven construir successivament dues fàbriques  (la primera  en el carrer Cova Santa en 1907 i la segona i definitiva a l’altre costat del riu, camí de Xilxes, en 1931). Els Segarra reinvertiren els beneficis en l’adquisició de propietats rurals i urbanes però també en una constant modernització de les tècniques de producció, la qual cosa els va permetre passar de l’espardenya senzilla, a l’espardenya  de careta i després a les espardenyes amb sola de cuir i a les botes militars. L’imperi  Segarra continuà creixent amb la guerra colonial al Marroc entre  1912 i 1931, amb  la Primera Guerra Mundial, amb la Guerra d’Espanya, amb el monopoli de la postguerra en què abastia tot l’exèrcit… El 1970 la fàbrica Segarra tenia 4.500 obrers mentre que la segona més important sols arribava als 400. Tot  i que el 1940 encara hi havia mig miler d’espardenyers a la Vall, el procés de concentració  fou vertiginós. L’empresa Segarra, per exemple, passà de 500 parells diaris de calcer amb sola de cuir el  1919 a 3.000 parells diaris en 1920, és a dir es sextuplicà la producció  en sols un any.

Profundament conservador, Silvestre Segarra Aragó va acollir-se a la doctrina social catòlica del Pare Vicent i anà eixamplant el seu poder a la ciutat i a l’Ajuntament mentre conreava els lligams amb l’estament militar, tan important per al seu negoci. Per exemple, sota el mandat de Primo de Rivera, Segarra abastí l’exèrcit espanyol en el darrer conflicte bèl·lic dels anys 20. No cal dir que hagué d’anar espai en la Segona República i en la Guerra i que tothom coneixia les seues simpaties. Malgrat tot, la producció continuà. En el període republicà l’empresa Segarra arribà a tindre un màxim de 3.000 treballadors (un quart de la població aproximadament), 1.700 a la gran fàbrica i  la resta en les tendes i treballant a domicili, amb una producció de 5.000 parells diaris de sabates i espardenyes. Als anys 40 la capacitat de producció  de l’empresa Segarra arribà a prop dels 10.000.000 d’espardenyes, 3.000.000  de parells de calçat de cuir i 300.000 avarques anuals.

Fou, però, a partir de 1940  quan  Silvestre Segarra Aragó i els seus fills desenvoluparen a fons  el model de la company town/ empresa model franquista gaudint, és clar, de tota mena de privilegis i favors. Per exemple la Vall d’Uixó, que patí seriosos danys a la guerra, fou ciutat “adoptada”per Franco el 15 de  desembre de 1939, la qual cosa no sols determinà l’actuació de l’administració de “Regiones Devastadas” sinó que Segarra rebé un crèdit oficial d’un milió de pessetes al 2% i amb 30 anys  d’amortització. Un crèdit  10 vegades superior al rebut per tota la ciutat i que fou cancel·lat definitivament l’abril de 1966.

Amb aquestes ajudes i la constant presència de les jerarquies franquistes (Girón, Pilar Primo de Rivera, el general Varela…) en la immediata postguerra, els Segarra  bastiren un complet entramat d’ “empresa modelo” que combinava trets ben coneguts  de les company towns  amb  la  ideologia del nou règim i les doctrines del Pare Vicent  que calaren molt en el patriarca Silvestre Segarra Aragó, mort el 1941.

Com diu amb molta claredat Fernando Peña: “el paternalisme desenvolupat per l’empresa Segarra a partir de l’arribada del franquisme constitueix un programa patronal conscient d’explotació, control i gestió de la mà d’obra, que fonamentalment pretenia atraure-la, fixar-la i disciplinar-la. Així la família Segarra desenvolupà una ideologia característica, basada en el franquisme, en el sentiment familiar i en tota una sèrie d’institucions destinades a la instrucció i  moralització de la mà d’obra (escola, coto escolar, revista, biblioteca…) o a la seua  reproducció i reposició (economat, clínica, habitatges, sistemes d’estalvi, activitats d’oci…).

I tot això mentre que, en una operació de clara venjança, el règim executà  a 24 persones entre juny de 1939 i  gener de 1940, especialment treballadors compromesos públicament amb les forces de l´esquerra republicana i membres del últim govern  municipal republicà. Franco nomenà el 1942 a Segarra  “empresa modelo” i atorgà  la medalla d’or  al mèrit en el treball a Silvestre Segarra Bonig. Tot  restava  lligat i ben lligat. L’edifici prengué cos de forma accelerada als terribles anys 40. De fet, el 1946 el “complex” ja comptava amb  duess fàbriques (una de calcer i altra d’adobaments), un edifici d’oficines, un economat, una granja, menjador amb cuina pròpia, un grup d’habitatges que acollia a 100 famílies, un dipòsit d’aigua i una canalització pròpia de 6 Km., un “Coto Escolar”al Port de Sagunt, una Escola d’Aprenents, un saló d’actes, una rondalla, 13 camions, una publicació pròpia mensual, un complex esportiu, un sistema financer propi, una central tèrmica pròpia que posava l’empresa a recer dels freqüents talls d’energia elèctrica, un taller de mecanització i fosa, un taller mecànic i  una xarxa de tendes pròpies  en 16 de les grans ciutats espanyoles. No s’estaven de res.

El llibre de Fernando Peña està farcit de textos força interessants i reveladors de la ideologia i els valors de l’empresa model. Panegírics, hagiografies, poesies ad hoc fetes pels treballadors submisos…  Arriba a embafar. En lloc d’intentar seleccionar textos ad majorem gloriam, m’ha semblat millor donar un cert espai a la “dissidència” i a com fou tractada per l’empresa. Amb el referent de la primera vaga de 1905, quan l’imperi Segarra encara era molt incipient, cal dir que fins al domini absolut, Segarra tingué l’oposició d’altres empreses productores, alguns intents, més ideològics que amb rellevància econòmica, de trencar el monopoli (la Cooperativa Socialista  de Consumo y Producción de Alpargatas, que arribà a acords puntuals  amb la societat d’espardenyers La Luz del Porvenir  i amb  La Patena, fou creada com a cooperativa de consum el 1925 i  es convertí en cooperativa de producció el 1931  tractant de minvar el boicot -encobert sota formes “suaus”, però boicot- de Segarra a la Segona República). Però també té molt d’interés l’oposició interna dels treballadors  de Segarra “no alineats”, una oposició que s’avortà  amb la victòria de Franco i amb la repressió. Tanmateix,  fins i tot en la immediata postguerra no tots els treballadors demostraven l’entusiasme  requerit per l’empresa i a ells  anaven dirigits alguns missatges que, ara sí, reproduïm perquè són impagables:

“El Estado  no puede frenar su marcha esperando a  españoles comodones, tardíos o retrasados que con el alma y la vida  no se sumen a la voz suprema del Mando del Caudillo”

“Veo hombres  autómatas, apáticos, llenos de  prejuicios sociales, con atavismos de política de rebaño y taras de autoridad mal cimentada…. Considero, por lo tanto, la imperiosa necesidad de imprimir nuevos derroteros a nuestra vida de fábrica, considerarla más nuestra, tenerle más cariño  y pensar más en ella”

 “(apatía) Todos conocemos su sintomatología. Indolencia, encogimiento de hombros, falta de fe y entusiasmo  para la labor que les fue encomendada; tiera fértil de bulos e insidias, captación pronta y divulgación rápida del <<chiste>> de ingenio obtuso e intuición miureña…”

“parece que  a todos nos haya  picado una avispa, o que estemos forrados de pólvora y dinamita que al menor roce, produce  formidable explosión. ¡Nadie está contento con su suerte! ¿Pero qué nos pasa? ¿Nadie tiene motivos de satisfacción?¿Sabemos realmente lo que queremos?”

La Vall d’Uixó una ciutat/empresa força peculiar, un exemple paradigmàtic i probablement únic a Espanya a la qual enciclopèdies antigues i modernes han donat  poca importància. Una experiència en què, al meu parer, hi ha molt a aprendre. I que convé tindre present, quant a l’evolució política recent, i el pas d’uns primers alcaldes del PCPV després de la transició, posteriorment del PSPV-PSOE, i des de fa uns anys del PP, amb l’actual consellera Isabel Bonig (“la Thatcher de la Vall”) al capdavant durant un temps i ara amb Óscar Clavell, a qui la Fiscalia acaba de denunciar per prevaricació…

En comparació als fets objectius perd una mica de rellevància la saviesa popular dels refranyers:

Gent de la Vall,

gent de carall.         

                            

 Gent de la Vall

mengen figa i caguen all.                     

 

En Sogorb tots són beatos,

en  Castelló lliberals,

en Vila-rel són carlistes,

i en la Vall, republicans.

 

Com tampoc no deixa de xocar que la ciutat tinga un himne tan autocomplaent  com aquest:

 

En un pla rodejat de muntanyes,

una vila en la falda s’estén:

és la Vall, nostra pàtria beneita,

d’Espadà en la serra, al començ.

Té per porta la mar llevantina,

per defensa, l’abrupte murall,

per riquesa, els fruits de la terra

i per timbre, sa amor a les arts.

Isquen notes d’un cant a la vila

que s’aixequen del cor falaguer;

des del mar fins al mont creuen l’àmbit

i giren i juguen portades pel vent,

confonent-se en total harmonia

i fent un sol prec

que l’espai infinit atravesse,

anant fins a Déu.

Visca Vall d’Uixó!

S’oïsca tot arreu!

Visca, visca tot arreu!”

 

Ni refranyer ni himne fan justícia a la riquesa de la història contemporània de la ciutat ni a la urgència de noves polítiques en aquest encara jove segle XXI.

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER