Sal·lus Herrero
Sovint, tret d’algunes excepcions excel·lents, com ara Javier Pérez Royo, Juan Carlos Moreno Cabrera, Rubio Llorente, etc., sembla que, a Espanya, arriben a catedràtics els més rucs de la classe extractiva. A més a més sembla que molts catedràtics no poden deixar de banda els prejudicis catalonòfobs o anticatalanistes, amb que foren ‘formats’ durant la dictadura anterior, com Mariano Fernández Enguita a “La inmersión ideológica de Catalunya”, 14 d’abril, “El misterioso caso catalán”, d’Enrique Gil Calvo, 31 de desembre de 2013, o “Contra el derecho a decidir”, de mateix Gil Calvo, el 2 de maig de 2014, tots publicats al BOE (El País). El catedràtic constitucional, Francesc de Carreras, en aquest més de maig, també es va lluir, des d’un diari de Madrid. El qui fou, durant dècades, un alt càrrec al servei de la Generalitat Catalunya, ara es despenja amb teories conspiranoiques, dient, si fa no fa, que el nacionalisme català, des de la “transició” només ha tingut com a objectiu‘obsessiu’ el secessionisme i que amb aquest objectiu ha ‘manipulat’ la població catalana, que en realitat sempre han tingut en ment un pla [diabòlic] secessionista i mai han procurat un encaix dins de l’estat, ni Tarradellas, ni Jordi Pujol, ni Pasqual Maragall, ni Montilla, ni Artur Mas, cap president de la Generalitat ha volgut mai acordar res amb l’Estat espanyol, perquè el nacionalisme català de sempre, des de la prehistòria d’Atapuerca, havia decidit trencar amb Espanya i tenir un Estat propi.
El mateix podríem dir del catedràtic Fernando Savater, a l’article “Hacia una Europa de ciudadanos”, 11 de maig proppassat, on proclama amb llenguatge franquista “Els separatistes es proclamen favorables a la UE, però en realitat volen estretir més el filtre de la identitat nacional per a gaudir de dret cívics, excloent d’ells a part dels seus fins ara compatriotes”, sense tenir en compte que és l’estat espanyol qui, amb les seues polítiques recentralitzadores, lingüístiques, educatives, sanitàries, socials, identitàries, fiscals, etc. , exclou, margina i asfixia a una part de la ciutadania per no ser castellanoparlant i impedeix que aquesta ciutadania catalanoparlant, euskaldun o gallegoparlant, s’expresse als parlaments, de l’estat o europeu, amb la seua pròpia llengua i cultura, que és la de la seua pròpia nació, distinta a l’espanyola. Si Portugal formés part de l’estat espanyol, no el deixarien expressar-se en portuguès [al parlament] ni que prioritzés la seua pròpia llengua i cultura a l’escola.
En aquesta desfilada de rucades , el catedràtic, basco-espanyol, Aurelio Arteta, el dimarts 13 de maig, “El deber de persuadir”, pontificava, en aparent forma interrogativa: “Què significa la democràcia per al ‘pueblo catalán’ i els seus intèrprets? El pur exercici de la seua voluntat sense cap restricció. Els arguments sobren i tendeixen a imposar-se, sobretot, les emocions nacionals”. Aquest és el dictamen que fa Arteta després del debat al parlament de Madrid, on els qui ‘imposaren’ la seua voluntat sense cap restricció, imposant la impossibilitat de debatre, de negociar o deixar que s’expresse la ciutadania del Principat, com s’ha expressat al Quebec o a Escòcia, deixant de banda la persuasió i els arguments polítics, han sigut els representants dels partits estatalistes o unionistes del ‘pueblo español’ que es neguen a debatre res i afirmen que aquest debat és impossible, jurídicament i políticament, mentre que a d’altres països del nostre context es viabilitzen aquest tipus de referèndums o de consultes perquè es possibilite l’expressió de la voluntat política col·lectiva de la ciutadania d’un territori històric, cultural, al marge de l’estat-nació hegemònic, d’un territori que se sent nacionalment i socialment diferent i que si demostra, en el temps i l’espai, aquesta voluntat nacional diferenciada, com afirmava, el catedràtic Francisco Rubio Llorente, s’ha de contemplar i cercar una solució satisfactòria. No es pot ignorar i mirar cap a una altra banda en un ‘estat democràtic’ ignorant les demandes ciutadanes de Catalunya de més drets, més participació i més democràcia.
Arteta afirma, que els “nacionalistes catalans que reclamen el dret a decidir haurien d’aplicar-se en ‘el deure de persuadir’. Si reclamen aquell dret ‘presumpte’, els ‘nacionalistes catalans’, haurien d’estar disposats a complir aquest segon deure cap als altres catalans i espanyols tots”; això d’”espanyol ‘tots’” és la fórmula com començava el dictador els seus discursos com a cap d’estat. Després de dir Arteta que “La democràcia formal ha de servar les seues formes”, per tant, cal “intentar-ho i que s’escolten les raons a favor i en contra”. No obstant, tot això que ha dit anteriorment, sembla pura retòrica perquè, en realitat, es posiciona, des del principi, contra el dret a decidir i declara que davant ‘la gravetat de la secessió’, que consisteix en crear una nova comunitat política anteriorment [inexistent] “a força” de desfer altres ‘dues’, cal aclarir els equivocs davant el dret a decidir. Perquè aquest presumpte i greu dret,“declara políticament ‘estrangers’ als que fins ara eren ciutadans (espanyols), un ‘trencament’ d’efectes irreversibles. I per si fos poc, condueix també a deteriorar els vincles afectius amb familiars, amics, col·legues (catalans i espanyols) partidaris d’altra alternativa pública”. En cap moment considera Arteta que l’estat espanyol, amb les seues polítiques ‘nacionals’ està estrangeritzant a la ciutadania catalana, basca o gallega del seu estat i en la seua pròpia terra, amb formes de ‘trencament’ que generen una ‘desafecció’ irreversible quan imposen l’espanyol o castellà a les institucions de l’estat i a les autonòmiques, quan no reconeixen els drets cívics, els drets humans i les llibertats i de ciutadania dels catalanoparlants, posem per cas.
Accepta Arteta que “el dret internacional reconeix la secessió d’una part del territori d’un Estat només com un dret ‘remeial’, quelcom que posa fi a una cadena d’abusos o violacions de drets perpetrats per eixe Estat davant la comunitat que demanda separar-se d’ell”. Però, immediatament, amb sarcasme, es pregunta banalment: “I quins són, en el ‘nostre’ cas, aqueixos abusos i discriminacions tant insofribles? No sembla que, uns ‘ridículs’ greuges sentimentals, ‘certs’ càlculs fiscals en que ni els més experts ‘concorden’ o suposats drets històrics que la història mai pot engendrar mereixen remeiar-se amb la secessió. Però els enviats del Parlament fa un mes tampoc exhibiren al seu favor aquestes ‘ferides’. En el seu lloc, la bateria d’arguments que sembraren en el debat va pretendre fonamentar-se en la idea de ‘democràcia’. Segurament per sentir-se emparats per eixe tòpic estúpid que “ningú té dret a demanar-me que renuncie a les meues idees”. És evident que per a Arteta, que “interpreta” les reivindicacions catalanes, des de la seua perspectiva basco-espanyola, millor que els propis catalans, no hi ha raons, ni abusos, ni motius, ni greuges, ni cap dret de ciutadania, ni cap idea de democràcia pluralista o inclusiva, el que reclamen els catalans és “infundamentat”, “ridícul”, “sentimental”, “tòpic”, “estúpid”, en el fons unes conviccions que podríem qualificar-les “d’obsessives” o “delirants”, com fan els seus col·legues basco-madrilenys F. Savater i R. Díaz.
No crítica als portaveus d’un suposat ‘poble espanyol’, hegemonitzat pel PP-UPD-PSOE, que exclou el respecte i el reconeixement de les altres nacions, llengües i cultures no espanyoles (de matriu castellana). En canvi afirma que els portaveus del Parlament de Catalunya no representaven a la societat catalana, ciutadania i plural, perquè es tractava “tan sols” de portaveus d’un hipotètic ‘poble català’, únic i nacional. Segons Arteta, “les preocupacions de la societat catalana ‘real’ s’allunyen bastant de les del seu poble ‘mític’ i ‘ideal’ i, per això mateix, dels polítics que tenen línia directa amb eixe poble [en realitat, segons ell, “les emocions nacionals d’uns quants]. És a dir, el senyor Arteta, es postula a si mateix, sense cap consulta, com a millor intèrpret de la societat i del Parlament català, per sobre de la democràcia formal i dels ‘polítics’ que, formen part de la majoria (una majoria molt considerable!) del Parlament del Principat, perquè aquest manipulen els sentiments de la gent perquè no concorden amb els sentiments ‘nacionalistes’ del senyor Arteta [i els seus ’nacionalistes d’estat’]. Ignora el senyor Arteta que, precisament, perquè hi ha discrepàncies al si de la societat catalans, sobretot amb les pràctiques polítiques de l’estat espanyol i els seus maltractament, manca de respecte i de reconeixement a la ciutadania catalana, sobretot a partir del retalls de l’Estatut i la sentència del TC, aquesta ciutadania s’ha manifestat, de manera nombrosa, al carrer, a les diades, amb cadenes humanes, al Parlament, etc., que vol expressar-se per canviar un model d’estat actual que esdevé asfixiant i del tot insostenible. Perquè el que s’imposa, des de Madrid, per les lleis injustes, les amenaces i la força bruta, són les emocions, els sentiments, les conviccions i els interessos nacionals-espanyols d’uns quants, en contra dels drets de la ciutadania catalana.
Continua desbarrant Arteta i s’interroga amb cinisme: “Què significa llavors la democràcia per a aquest poble ètnic i els seus intèrprets? El pur exercici de la seua voluntat sense cap restricció”. No s’interroga que aquest pur exercici d’imposar la seua voluntat sense cap restricció i passant per sobre de la voluntat de la ciutadania catalana, és un hipotètic ‘puebloespañol’ a la manera etnicista, interpretat per uns portaveus i intèrprets [espanyolistes] que neguen als altres [catalans, bascos, gallecs] el seus dret a expressar-se, lingüísticament, culturalment o nacional, recollint la pluralitat, la inclusió i una noció mínima de democràcia participativa, de reconeixement dels altres, pluralista i real.
Afirma Arteta, amb mala voluntat, que als ‘nacionalistes’ (que no siguen espanyolistes), “els importa la decisió, no la reflexió. Si de cas, la negociació d’”amenaces” i promeses, perquè fa temps que la democràcia parla el llenguatge del mercat. Els arguments sobren perquè “escolti, no pretendrà vostè convèncer-nos”. Els judicis valen sobretot si són prejudicis i els prejudicis els portem ja ‘des de casa’ i els col·legues s’encarreguen de reforçar-los perquè ningú se n’isca del ramat”. No obstant, aquesta reflexió artetiana, si la posem davant de l’espill, reflecteix molt bé la seua aplicació tant al senyor Arteta, als seus col·legues de la revista madrilenya de Savater i, per extensió, a les estructures i les pràctiques polítiques de l’estat espanyol de matriu castellanista o espanyolista i anticatalanista. En efecte, són prejudicis, probablement ‘etnicistes’, (de) formatius i ‘culturalistes’, que es porten ‘des de casa’ [estat] o des de la casta espanyolista; i les amenaces i la nul·la voluntat de reflexió, ni tan sols d’escoltar els altres, són les estratègies estructurals i sembla que ‘congènites’ de l’estat espanyol al llarg de la història. En aquest cas, es tracta de prejudicis ‘basco-espanyolistes’ que satanitzen i criminalitzen els altres nacionalismes de les altres nacions, perquè pensen que, en realitat, tots els nacionalismes distint a l’espanyol, en el fons, són ETA; una barbaritat.
Afirma Arteta, des del País Basc, per a auto-respondre’s com s’ha format la voluntat independentista, que “el Govern català ha fet servir les males arts, ha confós, adoctrinat als seus ciutadans i a l’opinió pública d’eixa comunitat i en allò possible a l’espanyola. I donat que relega a Espanya [el Govern català] a la categoria d’enemic se sent plenament justificat per a fer tot això. “A l’enemic ni aigua”, ja se sap. Hi hauria prou en observar ‘l’obstinada indecència’ de la seua política lingüística per a deduir quins anaven a ser els mitjans de la seua política per a la secessió”. No es planteja en cap moment, Arteta, que, potser, és l’estat espanyol el qui ens tracta com a enemics a aniquilar, a la ciutadania de llengua i cultura no espanyola [o no castellana], ni que les polítiques lingüístiques de l’estat espanyol, comparades, amb les del Canadà, Suïssa, Bèlgica, etc. esdevenen d’una “indecència obstinada” sistemàtica, de rebuig i d’invisibilitat permanent, de minoració, com podem observar en la negació a reconèixer i a respectar el català, l’euscar o el gallec a les institucions de l’estat de manera equitativa al castellà, des d’un supremacisme que produeix escarni. Allò de “l’especial protecció” i de la “cooficialitat”, de la Constitució, vist des del País Valencià, les Illes, la Franja i el Principat, és una presa de pèl i una burla il·limitada. Així que, per a indecències, les espanyolistes de l’estat. Dir, com diu Arteta, que els portaveus del parlament català no tenien en compte la diversitat de la societat catalana és una infàmia perquè cadascú dels portaveus, el de CiU, el d’IpC-V-EiA i la d’ERC, expressaven matisos diferents que hi ha al si de la societat civil i política de Catalunya.
Afirma Arteta, que al Govern català, l’han acompanyat els “incapaços de qüestionar els privilegis forals de les comunitats basca i Navarra, tot i sabent que tals prerrogatives prodemocràtiques, encarnaven el permanent objecte de desig dels dirigents catalans. Sumen vostès eixa esquerra que ha avantposat la defensa de la identitat dels pobles a la defensa de l’equitat per a les persones, “o sea”, que s’imagina progressista quan va de reaccionària. Afegeixen encara als qui advertien d’entrada que ells no eren ‘nacionalistas’, “por Dios”, però mai esbossaren tan sols una carassa davant els seus desgavells i han acabat així en el quadre d’honor del nacionalisme. I no s’obliden del silenci culpable de tant ciutadà que temia esdevenir sospitós de tebiesa patriòtica davant ‘els seus’”. Arteta, s’imagina progressista, quan va de reaccionari i de nacionalista espanyol d’honor, sobretot, comparat amb les reflexions filosòfiques i morals, anglosaxones o canadenques; la seua posició contrària al dret a decidir, incapaç d’escoltar i d’intentar entendre les raons dels altres o de veure les pràctiques de l’estat, sentides com a ‘colonialistes’ a les perifèries, mofant-se de les ‘ferides’ que produeix un estat que vulnera els drets socials, humans, lingüístics, cultural, etc. de la ciutadania catalana [valenciana, balear], no sembla massa democràtica.
Afirma Arteta que els arguments constitucionalistes no serveixen per a res i reny als qui callen o als qui durant anys es mostraven tranquils, han donat ales o picaven l’ullet als nacionalistes bascos o catalans perquè pensaven que no s’atrevirien a posar en pràctica les seues idees independentistes, doncs “el qui manifesta el seu propòsit de separar-se d’Espanya no va a sentir-se frenat per molt que així vulneri una norma la legitimitat de la qual desdenya i el manament de la qual precisament vol eludir […] Que la seua reclamació es fera amb modals pacífics i no a trets, no la convertia ‘miraculosament’ només per això en democràtica”. Allò que deia el monarca com a cap d’estat espanyol i tots els representants dels partits “constitucionalistes” que, sense armes, totes les idees, inclús la independència, es podien defensar pacíficament, ara Arteta, ho desmenteix i afirma que tant és defensar una idea política amb violència com sense violència. Perquè eixes idees, com a ell no li agraden, no es poden defensar; cosa ben qüestionable. I assegura que les definicions de democràcia que defensaven els portaveus del Parlament català, “avergonyirien a qualsevol persona instruïda”. Perquè sentència Arteta que des de Catalunya es diu només que “democràcia és votar”, tot i que també deien que democràcia és participar, poder expressar-se, recollir la voluntat política de la ciutadania, respectar i reconèixer els drets i les llibertats dels altres amb un origen cultural o nacional diferent, els drets cívics…Arteta afirma que abans de fer l’exercici de votar s’ha de fer primer “un examen democràtic”, “amb quin grau d’informació verídica i de llibertat s’han format i quin és el grau de justícia d’aquestes preferències? Això sense contar que els ‘drets fonamentals’ no estan subjectes al vot de ningú, sinó més bé protegits front a ell”. Sembla que això dels drets fonamentals siguen els del “Movimiento Nacional” perquè no caldria preguntar sobre l’examen democràtic espanyol, amb quin grau d’informació verídica i de llibertat s’han format i qui és el grau de justícia d’aquestes preferències del nacionalisme estatalista espanyol de matriu castellana que discrimina els altres?
Més avant afirma Arteta que un altre dels portaveus deia que “democràcia era ajustar la legalitat a la realitat” `…], si això és així, “caldria avui de consagrar legalment la corrupció, l’evasió fiscal i la violència masclista amb la finalitat d’ajustar-se a la nostra miserable realitat”. És a dir, que per a Arteta, demanar una consulta democràtica, perquè la ciutadania de Catalunya s’expresse, és el mateix que legalitzar la corrupció, l’evasió fiscal i el terrorisme masclista; un disbarat.
Al remat, fa trampes i embolics, amb la qüestió de la majoria i la minoria, qüestiona que la ‘majoria del poble català’ vulga la independència perquè considera que ha de ser tant els catalans com els espanyols el qui decideixen sobre aquest afer, perquè afirma, que, “només a la fi la democràcia consisteix en un procediment de presa de decisions mitjançant la regla de la majoria. ‘Abans que això, és un principi públic que atribueix igual llibertat als subjectes polítics”. Si comparen les insòlites idees “democràtiques” d’Arteta amb la pràctica al Quebec o a Escòcia, causen vergonya aliena a qualsevol persona instruïda perquè cap anglés o canadenc de més enllà del Quebec voldria immiscir-se i ficar el nas en allò que només pertany decidir a la ciutadania quebequesa o escocesa. I afirma també ‘la igualtat’ dels subjectes polítics, la ciutadania “iguals en drets” i no desiguals”… com veiem tots els dies quan als catalanoparlants ens deixen expressar-nos als parlament espanyol i europeu en la nostra llengua i no ens discriminen en cap àmbit (cultural, econòmic, fiscal…) perquè tenim els mateixos drets que els espanyols de matriu castellana. Perquè, remata Arteta, referit als catalans, si “aquells exerciren la seua llibertat política, [seria] al preu de ‘emmanillar’ la ‘nostra’. Si es celebrés eixa consulta, en summa, el resultat més favorable a qui la convoca no serà ni majoritari ni molt menys democràtic”. Sense més comentaris d’aquest paràgraf.
Per acabar, només cal posar-li davant l’espill els seus propis arguments i en tenim prou per descobrir les seues deficiències argumentals, intel·lectuals i democràtiques, des d’un nacionalisme que només mira els seus privilegis, de manera etnicista, tot i que ho negue. Només cal llegir-lo, atentament, perquè observem que el que predica contra els catalans que aspiren al dret a decidir, podria aplicar-se perfectament i de manera demolidora al nacionalisme espanyol i a un estat poc legitimat democràticament, com l’anglés o el canadenc, que vehicula les solucions des d’una perspectiva democràtica que sacseja els fonaments d’una tradició autoritària de l’estat espanyol que es postula al marge de les millors reflexions filosòfiques, polítiques i morals d’arreu del món. Perquè, evidentment, com deia Manolo Fraga“Spain is diferent” o com deia la cançó de Manolo Escobar “España es lo mejor”.
