Calp, o com es destrueix un territori

Calp

Nèstor Novell

Calp era un petit i pintoresc poble de pescadors i d’armadors fins els anys 60 del passat segle. L’excursió al Penyal d’Ifac, i d’ací a les Fonts de l’Algar a Callosa, era un clàssic anual d’escoles i instituts, si més no de les Comarques Centrals Valencianes. La bellíssima badia de Calp, les salines i la impressionant roca que surt de la mar, és el record inesborrable de molts adolescents de l’era preturística. Abans que no Benidorm, Altea o Dénia, la primera postal turística de les Marines era la imatge d’un l’esvelt Penyal sobre una mar blava i emmarcat pel delicat blanc rosaci de la flor del ametller. Joan Fuster el va veure així[1]:

“El peñasco surge con violencia al final de un corto istmo de arena, azuloso, perpendicular y alto sobre unas laderas de musgo y matorral…. Al pie del Peñón florece la industria del turismo y del veraneo con bastante dignidad.”

En 1999 a Calp vivien 4.586 espanyols i 3.755 estrangers. L’augment de la població ha estat vertiginós. Entre 1991 i 2001 en va augmentar el 76,7%, i entre 2001 i 2012 n’ha augmentat el 64%. Ara té la densitat de població més alta de totes les Marines, 1.231 hab./Km2.

El cens actualitzat al 2013 ens mostra una ciutat de 29.442 habitants dels quals, 18.263, prop del 63%, són estrangers. La piràmide de població presenta una quantitat molt elevada de població major de 65 anys (9.157 hab.) i una petita població menor de 20 anys (4.370 hab).

De la població estrangera, uns 3.500 són treballadors immigrants principalment de Colòmbia, Equador i Romania, encara que en els darrers anys també han immigrant treballadors joves dels països dels residents estrangers i als qui presten molts dels serveis que necessiten.

Calp ha esdevingut una ciutat internacional on els nadius no arriben al 10% de la població i són una mera minoria més. A l’estiu arriben a uns 100.000 turistes que col·lapsen absolutament la ciutat i el seu accessos.

L’atur oficial està al voltant del 15%, però el real pot ser que no arribe al 8% perquè hi ha molta economia submergida de treballadors i autònoms que presten serveis en negre als residents. El 87% de les noves contractacions s’hi fan en el sector serveis.

L’oferta turística és molt variada: 10 hotels amb 3.345 places, 2.909 apartaments amb 14.523 places i 359 restaurants.

Calp és l’exemple genuí de com es pot arribar a destruir un territori. Una mostra d’allò que no s’hauria de fer mai. Un exemple d’allò que caldria evitar, però com veurem, conforme avancem cap al sud del País, ha tingut els seus imitadors.

Com és possible arribar a aquests extrems? Coneixem l’avarícia inculta que ha caracteritzat els valencians de les darreres dècades i les polítiques de destrucció de l’estima cap el propi País. Sabem de les conseqüències de la pèrdua de la sensibilitat, tant se val si és cap a la cultura, les persones o el territori, perquè sempre ens porta a la submissió i la frivolitat vers l’acció del poder, social i/o econòmic. Ens han explicat la mena de conxorxa existent entre el capital especulador estatal i internacional per convertir-nos en cambrers de la tercera i quarta edat europea. Però així i tot, ens sembla que hauria d’haver alguna raó més profunda que justifique aquest disbarat.

Altres viatgers ja ens parlaven de la nul·la estima que els habitants de Calp li tenien a la terra. Pasqual Madoz[2] reflecteix la duresa del territori i l’estructura de la propietat que patien els seus habitants

“Aunque este pueblo debia ser esencialmente agrícola, toda vez que su puerto no se halla habilitado. La agricultura, sin embargo, no presenta en él un estado muy floreciente: sin duda la calidad del terreno y el encontrarse casi privados de propiedad, por pertenecer a varios terratenientes de Benisá, les hace descuidar aquel ramo de la riqueza pública”.

Abans d’ell, Cavanilles ens situa en una societat on es venç la pobresa gràcies a les activitats del contraban.

“Los vecinos de Calp, en vez de promover y mejorar la agricultura, se dedican a la pesca y no pocos al contrabando; vivio común en aquellas costas, que fomenta la abundancia de calas mal resguardadas, y a la aspereza de los montes por donde se introduce en lo interior del Reyno”.[3]

País pobre, terra eixuta, jerarquització social, retard econòmic, contraban i misèria, que ben combinats amb una certa dosi d’auto-odi, pot ser hagen estat els ingredients perfectes per al “campe qui puga” i al cost que siga.

Com a mostra un botó: de les 2.351 Ha. del municipi, el 50% està declarat rural i el 50% urbà. A més, la superfície protegida d’aquest lloc emblemàtic, és ridícula

Figura de protecció

Ha.

LIC

204,9

ZEPA

187,24

PN

46,76

ZH

46,23

 

En 1991, Calp tenia 3.835 habitatges principals. El 2011, en tenia 10.004 de principals i 14.950 no principals, dels quals 3.144 eren habitatges buits. Calp té assegurat el subministrament d’aigua perquè la compra tota a la Vall de Laguar

El primer que sobta de Calp és l’anàrquica i deficient ordenació urbana. Pepe Mas, un constructor del poble, ens diu;

“El problema de Calp és que la pressió de la demanda sobre un territori únic, ha estat sempre molt forta i continuada i això ha fet que tot anara molt de presa, massa de pressa.”

I caldria afegir, amb una falta evident de control urbanístic. La qüestió és que encara que la darrera modificació del PGOU es va fer fa 10 anys, la realitat és que el desenvolupament urbà de Calp s’ha fet en base a l’aprovació continuada de plans parcials. A Calp es pot dir que tot el sòl és urbanitzable, a més amb densitats altíssimes i sense cap aposta per la qualitat ni cap regulació respecte a ocupació de parcel·la, volumetries o de detalls constructius.

El conjunt és una amalgama d’estils, volums, qualitats i promiscuïtat d’usos urbanístics ben notable. En molts llocs s’ha construït pràcticament vora mar amb edificis pantalla que lleven, a l’anterior primer línia de mar, el sol i la  vista de la mar, és a dir, una vegada venut el producte et lleven els intangibles.

Calp tampoc ha estat al marge de la corrupció associada a l’especulació urbana. Dos casos paga la pena destacar. El primer és el cas Calp de l’any 1989, quan dos funcionaris de la Generalitat, un agent de la propietat i un constructor de Calp varen ser condemnats a pagar importants multes per intent de suborn per aconseguir la requalificació d’uns terrenys a les Salines a canvi de 300 milions de pessetes. Aquesta denúncia va motivar la destitució del conseller d’Obres Públiques, Rafael Blasco Castany, malgrat que ell no hi estava implicat, però la investigació del fiscal portà a descobrir l’escàndol urbanístic conegut com “el cas Blasco”.

El segon cas comença en gener d’enguany. El jutge ordena processar a 12 persones de la “trama Calp” del cas Brugal, entre els quals s’hi troben l’excalde i tres exregidors del PP. El que s’està investigant són les presumptes il·legalitats en el contracte de recollida de fem a Calp.

El terme està pràcticament saturat, les salines i el saladar ofegat per construccions al seu voltant, l’impressionant paisatge del Penyal ha desaparegut darrere dels elevats edificis que arriben fins el començament del parc natural. El mateix parc del Penyal, sense cap inversió de relleu per  a la seua conservació, regeneració o ús cívic, excepte l’antic centre d’interpretació i els senyals de protecció. Els Banys de la Reina, les termes romanes i la Torre del Molí, pateixen un tractament de zona residual amb les excavacions paralitzades, fa temps, per un problema de compensació de drets urbanístics. El Mascarat i el Morro de Toix atapeïts d’una urbanització de milers de xalets: la Urbanització Maryvilla, una meravella del despropòsit, de la construcció vulgar, de la planificació caòtica, de l’accessibilitat per a funàmbuls, de la desfeta paisatgística i de l’atemptat mediambiental. Potser que per això, algú ha pensat que prop de mil cel·les d’aquest brusc no cal que disposen ni de clavegueram.

Tono Fornés i Juan Gargallo[4] ens aporten, des de la mar, una mirada més discreta:

“Deixàrem enrere el port i més enllà la vella vila de Calp, la ciutat de nom problemàtic que fou púnica i romana, musulmana i cristiana, sempre marinera i d’uns anys ençà abocada frenèticament al turisme. Un turisme que ací, tanmateix, té una gran tradició: alguns dels més bells mosaics romans de tot el País Valencià s’han trobat a Calp com a part de les ruïnes del que fou una vil·la romana d’estiueig dotada d’un sofisticat sistema de banys. Cavanilles descobrí i dibuixà prodigiosament alguns d’aquests mosaics, residus del turisme esteticista i decadent de l’alt funcionariat romà de l’època.”

El desenvolupament de la pròpia ciutat, els nous carrer i les noves avingudes, són en general anodins i d’una excessiva i caòtica volumetria.

Hom es pregunta on han anat a parar tots el diners que s’han generat amb la venda de tot el terme municipal amb les mínimes càrregues i condicions urbanístiques per als constructors. L’agradable passeig Marítim, encara que massa damunt la mar, l’avinguda Europa, la recuperació justeta de les Salines, algunes dotacions públiques….. Molt poc bagatge ha revertit al poble per la venda del seu territori i de la seu forma de viure. Una gran estafa que sota el nom de “turisme” ha permés que, uns grans constructors de fora se’n dugueren els diners i hi deixaren els problemes, i que, un pocs constructors del poble pogueren deixar la mar per a viure a terra amb més d’una comoditat.

Cada urbanització funciona de manera relativament autònoma i té els seus serveis de proximitat. Les principals colònies fixes són d’anglesos, alemanys, belgues i holandesos. Ara hi estan arribant russos i són els únics que realitzen alguna inversió.

A Calp es poden trobar tots els diferents models turístico-immobiliaris  de la costa valenciana, això si, uns ofegant als altres. Pepe Mas ens ho ratifica:

“el problema és que aquí s’ha volgut fer tots els models urbanístics de l’entorn al mateix temps. Et pots trobar amb el model Benidorm, amb el model d’urbanització extensiva de la costa de Moraira o amb el model de ciutat que ha pretés Xàbia. L’àrea de la Manzaneda, per exemple, hauria de ser estudiada per totes les escoles d’arquitectura”.

Me’n vaig anar al centre històric a veure fins a quin punt aquesta visió està encertada, i… tampoc. Més enllà del tractament, de mínims, com àrea de vianants poc s’ha fet per la seua recuperació. És cert que la vila mai no havia passat de ser un xicotet poble mariner, però la destrucció, barreja d’estils constructius i manca de conservació (o feta amb mal gust) és evident. Però mira per on, prop de centre et trobes amb la Manzaneda i les cases de Bofill, l’auditori, la nova plaça i la casa de cultura són un intent de fer un bon urbanisme, és una àrea ben dissenyada que, amb tota la raó del món, mereixeria que es posara en valor. La veritable llàstima és que aquest urbanisme de Bofill no s’ha sabut aprofitar, no ha tingut continuïtat a la ciutat, sinó que, ben al contrari, ha estat rodejada per edificis que l’ofeguen l’espai i comença a presentar un cert grau d’abandó.

A Calp la gent reconeix que s’ha viscut molt còmode de les llicències i no s’ha pensat en el territori, ni el paisatge ni en la qualitat urbana. En plena bombolla urbanística un constructor mitjà de la localitat podia estar fent 100 apartaments a l’any. Ara diuen que són conscients que cal fer una construcció de molt millor qualitat i atraure turisme de qualitat. Potser que ja s’ha fet tard.

Els principals constructors de Calp han estat Ballester i també, Unitursa, una companyia italiana que ha fet la majoria dels hotels. Els promotors locals, uns 6, han estat de grandària mitjana, que han construït a Calp principalment, però també en els pobles del voltant: Moraira i Benissa.

El nombre d’activitats industrials, segons l’anuari de la Caixa 2013, és de 403, un nombre significatiu tot i perdre el 27,8% de les activitats que tenia al 2006. L’activitat industrial està molt centrada en la construcció, el 85,86% .

L’economia de Calp depén dels turistes i dels residents estrangers. La ciutat ha centrat la seua oferta comercial en l’alimentació i està molt ben dotada de tendes, supermercats i hipermercats. Del total de la superfície de comerç minorista que té, els molt més que respectables 90.465 m2,  d’alimentació en són 40.519m2.  També té un Centre Comercial de 8.000 m2.

Calp té bons indicadors econòmics, segons l’anuari de la Caixa 2013, Calp presenta un bon índex turísitc, de 241, el tercer en importància de totes les Marines, i amb una pujada de 67 punt en el període 2007-12. L’oferta de bars i restaurants es també elevada, amb 352 activitats, tot i perdre un 13% dels que tenia l’any 2007.

Per qüestions d’oci i per fer compres més especialitzades la gent se’n va a altres poblacions. Per anar de festa o al cine la gent de Calp va a Benidorm.  Per comprar productes de marca i activitats d’oci associades se’n van a Ondara. A la recerca d’experiències gastronòmiques pensen que el millor lloc és Altea. Per a compres molt concretes i de més qualitat solen anar, tot i que cada vegada menys, a Alacant o a Gandia.

A Calp s’ha perdut la gastronomia local, no hi ha oferta gastronòmica perquè la classe de turista que hi va no l’aprecia. Com a molt s’hi pot trobar una mena de paella bastant prostituïda. Els menjars tradicionals de saladures, bull, polp, etc, només tenen un consum reduït a l’escassa població autòctona. Els intents municipals de reivindicar i introduir plats tradicionals sempre han fracassat. En general s’han perdut els costums locals, encara que el valencià és la llengua normal entre la població autòctona.

Les dotacions municipals són bones i d’un grau d’ocupació més que acceptable. La casa de cultura és un edifici polivalent amb molts espais que permet un gran ús tant per a actes culturals com cívics. També disposa de camp de golf, centre esportiu, centre nàutic i el centre d’interpretació del Penyal.

De cara al futur, les persones que hem entrevistat, repeteixen que no s’ha de fer el que s’ha fet fins ara:

“En aquests moments caldria mantindre l’estructura turística actual i començar a fer una veritable política turística. “

L’Ajuntament ha creat una mena de comissió municipal on es reuneixen polítics, promotors i hotelers, per tal de cercar alternatives. Entre aquestes alternatives s’hi consideren: Fer un polígon comercial amb un Centre Comercial important, Integrar les Salines al Parc Natural del Penyal, Reprendre les obres de recuperació i d’ús públic dels Banys de la Reina, aprofitar millor la mar (ara només hi ha un vaixell turístic que va a Benidorm), i promocionar la llotja de peix.

El pressupost municipal mitjà per habitant, el 2012, era de 927,96 €, el 41,60% del pressupost per habitant de l’any 2002.

Els ingressos pressupostaris del 2012 eren el 64,17%, a euros constants, dels del 2002. A més, els ingressos municipals han estat pràcticament estancats els darrers 10 anys, excepte l’any 2010, en què es va produir un increment del 50%.

Les inversions reals han seguit una dinàmica erràtica. El pressupost d’inversions d’un any normal, entre 2002 i 2012, estava entre 2 i 3 milions d’euros, però, el 2002, va pujar a uns 10 milions i el 2010 de 16,5 milions. A partir del 2011 s’ha reduït dràsticament a uns 140,000 euros, un poc més de l’1% de les inversions de l’any 2002. Les despeses de personal, el 2012, arriben a ser d’un desproporcionat 47% dels ingressos. L’Ajuntament de Calp tenia un elevat deute viu, el 2012, de 1.409,41 €/habitant

La governança a la ciutat en aquests moments, segons els diversos partits polítics, és delicada.

“La cultura d’endeutament que han seguit les administracions ha fet que, amb la forta caiguda dels ingressos, s’haja disparat el dèficit i això està generat diversos tipus de conflictes socials.

Ara tothom és conscient que cal un canvi de mentalitat, almenys a Calp no ha hagut corrupció generalitzada i això fa que les coses vagen trobant solucions. Els diners de les llicències s’han invertit en infraestructures, ara es dubta si eren les que calien, perquè és evident que no ha hagut un enfocament turístic sinó només immobiliari.”

Molt difícil és la situació per al municipi. La realitat del poble és irreversible, qualsevol actuació és molt difícil, conflictiva i s’hauria de plantejar a llarg termini. És fa evident que caldria un gran acord de ciutat, però aquest, en primer lloc, ningú no se’l planteja, en segon lloc, la barreja de gent en què s’ha convertit Calp augura poca capacitat d’aconseguir consensos ciutadans i, en tercer lloc, les complicades aliances polítiques dels darrers anys dificulten el necessari grau de confiança entre els diferents actors polítics. Per acabar-ho d’adobar, el pressupost d’inversions és inexistent, els ingressos van a la baixa i el pressupost municipal està hipotecat per una aberrant plantilla de personal.

La pregunta és múltiple: Qui i amb quins recursos desenvoluparà un projecte de ciutat? I per a fer què? La resposta està al límit d’allò que és humanament comprensible.

 

 

 

 



[1] El País Valenciano. Joan Fuster. Ediciones Destino. 1962

[2] Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Pascual Madoz. Institut Alfons el Magnànim. 1982

[3] Observaciones sobre la história natural. Geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros Ediciones. 1981

[4] De mar estant. Tono Fornés i Juan Gargallo. Tàndem edicions. 2007

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER