El llenguatge polític i l’intel·lecte d’Arias Cañete

cañete

Joan del Alcàzar

 

 Vivim una època de degradació de la política, entesa aquesta coml’art, la doctrina o l’opinió referent al govern dels estats, les regions o les ciutats. I convé distingir-la del partidisme, és a dir l’adhesió o la submissió a les opinions d’un partit amb preferència als interessos generals. I la distinció ve al cas per la facilitat amb la que tant els mitjans de comunicació, com els propis professionals de la gestió de la cosa pública, com els mateixos ciutadans en general solen utilitzar tots dos conceptes com a sinònims. Evidentment no ho són, i és per això que sorprèn molt com es confonen tant. No és infreqüent que en l’intercanvi de desqualificacions que diàriament es produeix en l’àmbit de govern que siga, un representant partidari acuse a un altre de polític, o desacredite una idea o una acció d’aquest per ser política. Després, clar, tots es lamenten del descrèdit dels polítics i de la desafecció dels ciutadans cap a la política. Llàgrimes de cocodril.

 

 Lluny de sustentar la reaccionària i interessada tesi que tots els polítics són iguals, no per això deixem d’observar amb preocupació que proliferen en el nostre temps professionals de la política que ―independentment de la seua adscripció partidària― fan un ús censurable del llenguatge. El xerraire, el bocamoll, fins i tot el cínic tenen un paper protagonista en les nostres societats.

 

 Els ciutadans, amb més despreocupació en les societats meridionals que en les septentrionals, solen ser massa benèvols amb els que menteixen, engalipen, tergiversen, calumnien o difamen. També amb els que parlen a la babalà, amb aquells als  quals se’ls calfa la boca amb facilitat, amb els que prometen avui el que neguen demà, i amb els que no tenen el menor rubor a incomplir el que exigeixen als altres. En el camp de la política, sembla que parlar és completament gratis.

 

 Acaba de publicar-se un llibre, signat per Beatriz Gallardo Paúls (Usos políticos del lenguaje. Un discurso paradójico, Segle XXI), qui es pregunta, des de la lingüística: Com és el llenguatge dels partits polítics? De què parlen? Quin és la responsabilitat d’aquest discurs en la desafecció política de la ciutadania? Per a respondre a aquestes preguntes, la nostra autora ha analitzat en profunditat els argumentaris del PP i del PSOE i ha arribat a conclusions més que interessants. Afirma Gallardo que el tret definitori dels discursos és que els missatges polítics perden importància en benefici del protagonisme dels qui els emeten. Les paraules són utilitzades de forma ambigua o deliberadament equívoca, perquè cada receptor entenga el que millor li acomode, al mateix temps que el debat sobre allò socialment desitjable o útil es dilueix també d’acord amb els interessos dels emissors. Fins al punt que el que realment es trasllada al receptor són narracions que no necessàriament tenen molt a veure amb la realitat, entesa aquesta en el seu sentit convencional. Dit això, cal afegir immediatament que PP i PSOE no són completament iguals, sinó que presenten dos tipus comunicatius que guarden diferències no menyspreables. No entrarem en elles, és clar. Remet als interessats a la rigorosa investigació de Gallardo Paúls.

 

 Algunes de les coses que, en matèria de llenguatge, hem conegut els últims dies confirmen una vegada més que el problema de la comunicació, el de l’ús polític del llenguatge és un problema seriós. Un exemple, a propòsit de la bastarda utilització de les paraules: l’ex eurodiputat del PP, ara enquadrat en l’ultradretà partit VOX, Alejo Vidal Quadras, ha declarat que Aznar es va equivocar triant com a successor a Rajoy, “perquè no va poder calcular que es convertiria en socialdemòcrata”. Si Rajoy és això que diu Vidal Quadras, com es completarà en la seua opinió l’escenari polític peninsular?

 

 Relació entre el discurs i la realitat? El president gallec, del PP, Núñez Feijoo ha declarat que el seu llibre favorit és de Rosalía de Castro, però el títol que ha citat no existeix. Discurs i desafecció? L’ex president Felipe González va advocar per un possible govern de coalició PP-PSOE per a 2015. Després de la tremenda tempesta que es va organitzar, fins i tot dins del PSOE, ha rectificat: va ser inoportú i incomplet. Li va faltar afegir ―ha apuntat ara― que ell no la veia possible en el futur pròxim, que parlava en teoria.

No obstant això, el palmell en els últims dies se l’ha portat, i amb honors, el cap de llista electoral del PP al Parlament Europeu, Miguel Arias Cañete, qui va mantenir un debat televisiu cara a cara amb la cap de llista del PSOE, Elena Valenciano. Segons tots els analistes reconeguts, la socialista va vèncer clarament al seu oponent, massa encotillat aquest per fitxes i papers que li havien preparat els seus assessors i que amb prou faenes va llegir de forma monòtona. Preguntat al matí següent i a la vista de la innegable derrota, l’ex ministre d’Aznar i Rajoy va declarar “El debat entre un home i una dona és molt complicat, perquè si fas abús de superioritat intel·lectual sembla que eres un masclista que està acorralant a una dona indefensa”.

 

 Arias Cañete ha avergonyit fins als més fervorosos dels seus partidaris (particularment a les seues partidàries), i el PP intenta tapar el sol amb el dit per a fer oblidar la ficada de pota, tan reveladora de l’estructura ideològica del candidat que aspira [o aspirava?] a ser comissari europeu. No li serà fàcil. Aquestes coses a Europa es paguen més cares que a Espanya, donada la major benevolència ―o laxitud― de les gents del sud. Va fallar estrepitosament Arias Cañete, ja que en aquest cas ―oblidant la pauta que assenyalava Gallardo― va abandonar l’ambigüitat, i els receptors no han pogut fer més que una lectura: el senyor candidat és un masclista recalcitrant i reaccionari.

 

I és que els problemes d’Arias Cañete amb el llenguatge vénen des de lluny. D’entre les seues moltes patinades, que avui es recorden en els mitjans de comunicació convencionals i en les xarxes socials, citarem solament una perla. Sent ministre d’agricultura va declarar: “El regadiu cal utilitzar-ho com a les dones, amb molta cura, que li poden perdre a un”.

 

Veurem la suma de la factura que el personatge ha de pagar pels seus excessos verbals. El llenguatge polític està mancat d’autenticitat, està viciat i quasi buit de continguts que connecten als receptors amb la realitat de cada dia. No obstant això, de tant en tant, quan algun polític explica el que realment pensa, com ha sigut el cas d’Arias Cañete, els receptors podem calibrar qui és realment aquest emissor que es dirigeix a nosaltres.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER