Toni Mollà
Fa unes setmanes Jordi Évole va sorprendre l’audiència de La Sexta amb un documental que presentava el cop d’Estat del 23-F com un simulacre que tenia l’objectiu de salvar la democràcia. El programa es va rebre amb un ampli ventall d’opinions. Des de la seva consideració com un simple remake de La guerra dels mons de Welles fins a la desqualificació per una suposada banalització del mal. Potser valdria la pena considerar la possibilitat inversa a la d’Évole. Dic, i vostès em perdonaran, considerar que, en realitat, vivim instal·lats sota els efectes d’un cop d’Estat permanent (com les assemblees de la nostra joventut) i que la democràcia formal que ens aixopluga és un simple simulacre gestat (com en el programa d’Évole) gràcies al consens entre elits.
Mort Montesquieu a mans d’Alfonso Guerra durant la moguda socialista, la separació de poders en la qual es recolza la nostra idea de democràcia va entrar, com sabem, en un procés d’intensificació de promiscuïtats entre el legislatiu, l’executiu i el judicial que no presagiava res de bo i que inaugurava una alarmant indefensió ciutadana davant els aparells de l’Estat. Paral·lelament, el metapoder econòmic -«una mena de poder transversal que pot canviar les regles nacionals i internacionals», segons Ulrich Beck- va accelerar el rumb de la democràcia realment existent cap a llunyans paradisos financers i va deixar les nostres vides a mercè dels seus tentacles glocals. Els conglomerats empresarials, tan impermeables al control normatiu, van imposar una desregulació dels check and balance que ens governaven i van substituir la lògica ciutadana que crèiem solidària i redistributiva per una altra d’estrictament comercial. L’erosió de l’Estat del benestar pactat entre liberals i socialdemòcrates després de la segona guerra mundial i la privatització de serveis bàsics sota un mantra (neo)liberal que no havien imaginat ni Ronald Reagan ni Margaret Thatcher ens van deixar, finalment, als peus d’un cop permanent sobre drets socials, laborals i fins i tot informatius d’una població atònita i desarmada.
El punt àlgid d’aquestes promiscuïtats economicopolítiques per més glòria del capital i desgràcia de la ciutadania té la seva gran metàfora en la corrupció, autèntic punt de trobada dels interessos econòmics i dels seus aconseguidors polítics. No és estrany que, segons l’últim baròmetre del CIS, la corrupció ja sigui la segona preocupació dels ciutadans, només per darrere de l’atur i per sobre dels «problemes d’índole econòmica» i els «polítics en general». La generalització d’aquest sentiment és especialment greu, perquè, segons ens confirmen Daron Acemoglu i James A. Robinson en el seu ja clàssic Per què fracassen els països, «el fracàs d’un país», més enllà dels factors geogràfics i culturals, «depèn de la seva política i les seves institucions extractives». No es pot expressar de manera més diàfana, ja que, efectivament, algunes de les nostres institucions semblen ocupades per grups organitzats que «extreuen» recursos d’una forma més pròxima al comportament mafiós que no pas al recte govern de la col·lectivitat que representen. «El principal instrument de les màfies modernes no és la violència, sinó la corrupció», va establir Luciano Violante en el seu també clàssic No és ‘la piovra’. Dotze tesis sobre la màfia.
El programa d’Évole va fantasiar amb la violència inherent al cop. Però avui sabem que les formes d’exercir el poder depenen de contextos geogràfics i històrics. El cop del 1936, per exemple, va arribar en un context abonat internament i externament. El de Tejero, per la seva part, va ser un anacronisme històric, malgrat que molts valencians vam pensar en el pitjor quan vam veure desfilar els tancs de Milans del Bosch. No obstant, els més intel·ligents del règim sabien que no necessitaven metralladores ja que podien aconseguir els seus objectius per mitjans democràtics.
Com afirma Manuel Castells, «la tortura física és menys eficaç que la manipulació mental». La liquidació de la democràcia plebiscitària es fa ara a través del darwinisme econòmic i l’hegemonia cultural que aquest permet. El control de les grans corporacions i de les audiències és almenys tan determinant com la vida parlamentària, amb una litúrgia que entra sovint en el terreny del simulacre que va descriure Jean Baudrillard: una representació que perd tota la seva connexió amb la realitat i es converteix en instrument de distracció, engany i segrest dels temes realment importants. Potser per això un es pregunta si és possible, com assegurava John Holloway, canviar el món sense agafar el poder. Però això mateix és el que desitja Florentino Pérez, segons va declarar a Évole en un altre dels seus didàctics programes.
Publicat a El Periòdic (8 d’abril del 2014)
