L’esquerra valenciana a Detroit i els anys 70, el funeral d’un fracàs

Foto_1

Jordi Vila

1. Una introducció personal a l’escenari post fracàs:

Fracàs, així es considera a la meua comarca, La Costera, l’actuació de l’esquerra durant l’època de la desindustrialització. Solament cal eixir a passejar pels pobles d’aquesta comarca i de tantes altres com l’Alcoià o La Vall d’Albaida per observar els nombrosos esquelets del model de producció típic de la perifèria capitalista que durant els anys 70 i 80 varem “gaudir” els valencians d’aquestes zones. Fàbriques, treballadors de mono blau, sindicats, competència via preus… l’esperada industrialització havia arribat al País Valencià, els sindicalistes i els polítics de pantalons de pana provinents de les universitats s’imaginaven donant discursos a la nova classe treballadora valenciana i preparant l’assalt al palau d’hivern, però el temps mostraria que l’únic assalt que es produiria en el futur seria la del capital a la Xina i al Magreb en cerca de la nova competitivitat global i, en definitiva, de continuar en la cerca de la competència via preus a altres llocs.

La resta de la història es coneix de sobra: una actuació insuficient dels sindicats en els punts crític de la crisi tèxtil dels anys 80, uns partits polítics esquerrans en lluita a mort pels símbols, per la presa del poder entre capelletes i els espais de la cultura universitària, descuidant la creació d’un projecte de país en un moment de canvi, de reestructuració del model de producció capitalista. Aquesta reestructuració va comportar a una eminent desindustrialització i una decepció general entre la població de les comarques que havien tocat el somni de la industrialització. La major part dels joves que vivim en aquestes comarques desindustrialitzades ni tan sols coneixem tota la llarga trajectòria d’aquesta lluita per la supervivència dels pobles construïts entorn a la industria; aquesta s’amaga com un tret subconscient de vergonya, de no voler recordar la derrota i el que fou algun dia tot aquest centre comarcal del País Valencià.

I és que la història de la desindustrialització valenciana és, després de tot, la història d’una gran derrota, de la derrota del model de sindicat fordista vertical i de l’esquerra valenciana incapaç de proposar una alternativa il·lusionadora de projecte al que, més tard, acabaria sent hegemònic: el model de la “Comunitat Valenciana” i l’economia del turisme de baixa renda i el model dels grans esdeveniments. Haguera pogut ésser ser diferent? No ho sabem; el que sabem cert és que pels treballadors mobilitzats el tancament de la indústria valenciana fou considerada com una derrota del sindicalisme. De la mateixa manera que la ciutat nordamericana de Detroit va “morir” en tancar i deslocalitzar la indústria automobilística que dinamitzava el seu teixit social, l’esquerra valenciana es va convertir en una ombra errant en començar l’adveniment del desmantellament fordista al País Valencià.

Tot i això, tal volta el fet de viure en una de les grans zones fabrils de La Costera i veure de prop, des de la pròpia finestra de casa, els piquets o l’haver anat de menut amb els pares a les manifestacions a causa del tancament de les fàbriques, ens ha despertat a molts joves una certa curiositat sobre tot aquell període de la lluita de classes valenciana, sobre aquells anys en que tot semblava apuntar que podria sorgir un projecte de País Valencià d’esquerres amb un robust moviment obrer. És innegable que aquest període va tenir un efecte clau a l’esquerra valenciana i als plantejaments polítics d’aquesta, però també és innegable que no s’ha evolucionat molt des d’aquells dies. Sembla que l’esquerra valenciana s’ha ficat en “stand by” des d’aquells anys: hem avançat ben poc.

2. Quan resistir no implica vèncer, l’absència de l’esquerra

La realitat i l’evolució de la dinàmica del capitalisme no entén de tàctiques i estratègies de l’esquerra. La desindustrialització del País Valencià va anar acompanyada d’un augment progressiu de la producció a les noves perifèries capitalistes; el mode de producció de competència via preus, gràcies al baix cost de la mà d’obra, passava a zones del Magreb en alguns casos i, en la majoria, a zones com Taiwan, Bangladesh o la Xina. A tot açò caldrà afegir-li la globalització encetada oficialment cap a l’any 2000 que convertia aquesta tendència en un fet completament assentat. L’aldea (mercat) global ja era una cosa tangible i real.

Les economies europees i nordamericanes es trobaven en una fase de canvis: començaven a ésser eminentment postfordistes, és a dir, la industria entesa com les nombroses plantes amb obrers de mono blau i amb una relació directa entre salaris i productivitat amb una jornada de 8 hores era una cosa que tendia, cada vegada més, a desaparèixer. Açò es podria traduir, en general, com un canvi en el model de producció social dominant a les economies occidentals. Amb tot açò també canviava el paper de l’estat, les relacions en les àrees internacionals, les estructures econòmiques i, en definitiva, tot allò que entenem com la infraestructura del sistema capitalista.

El model de producció social començava a basar-se, cada vegada més, en models d’acumulació flexible, allò que actualment anomenem precarietat, amb una estructura productiva on l’element cognitiu, recursos de capital abstracte o intangible, tenia un pes elevat en la producció dels bens. Aquest model es caracteritza extensivament mitjançant la forma de cooptació social que va fora de la fàbrica i de l’esfera del treball productiu, i intensament a través de la comunicació i la informació.

Es definia així un nou model de producció, allò que l’esquerra al País Valencià, i en general a tot l’estat, entenia com un senzill procés de desindustrialització; era molt més, era un canvi estructural del model de producció capitalista que afectaria de ple a les subjectivitats i als pilars centrals de l’estat keynesià i del pacte social que havia estat les bases de l’esquerra durant les últimes dècades. Sabria l’esquerra valenciana adaptar-se al nou canvi de cicle? Ni molt menys, tot i haver tingut a l’abast un gran nombre d’experiències i teòrics que feia temps que parlàvem de postfordisme. I no, no parlem exclusivament de Negri i Hardt.

El 1977 els grups autònoms de Turin a la fàbrica de la Fiat ja expressaven eixe rebuig al treball i al sistema fordista del treball. Aquesta desobediència dels treballadors a Itàlia seria entesa com el començament d’allò que anomenaven “la crisi de la societat del treball”, no entenent-ho com la fi del treball assalariat; més bé parlem de la fi del model fordista de treball, curiosament foren els treballadors qui posarem fi a Turin a aquest model de producció; més endavant tornarem a aquest fet per reflexionar i repensar certes mesures. El que, en definitiva, mostrava el moviment “operaista” era la cada vegada més palesa impotència del moviment sindical tradicional per concebre noves formes d’adaptar-se als canvis de producció, una situació que ens pot ésser bastant familiar, certament.

El model de producció havia canviat i amb ell les subjectivitats, de les que més endavant farem anàlisi. Fou l’esquerra suficientment hàbil per adaptar-se al nou model de producció? Evidentment no. L’esquerra va seguir encallada en els vells motles d’actuació fordista de principis i meitat del segle XX, la caiguda del model de producció fordista – sindicats tradicionals fou pràcticament paral·lela a nivell d’afiliació i incidència política. Aquest fet no solament evidenciava una manca d’adaptació al model de producció; en conseqüència, també mostrava una manca d’enteniment dels canvis en la subjectivitat de la classe treballadora i de la necessària recomposició del moviment treballador.

Front els canvis evidents de les regles del joc i de les formes per part de l’enemic l’esquerra s’enrocà, es manté en vells discursos i en nostàlgies poc útils. No és capaç de generar cap alternativa real, sobretot si l’anàlisi es fa des d’un òptica fordista i es manté a la trinxera a l’espera de la seua ocasió, ocasió esdevinguda pel desgast de l’enemic en el govern. Benvinguts a l’escenari del 2015: arribarem al govern sense ni tan sols tenir un projecte definit del que volem fer allà dins, s’augura la necessitat d’algun aval (tal volta el reobertura de Canal 9?) per a salvar els papers per a les pròximes autonòmiques, com deien els carnissers de La Página Definitiva: No tan horribles.

El senzill fet de repassar alguns dels programes de política econòmica de l’esquerra valenciana ens mostra aquesta miopia que assetja constantment la capacitat d’actuació d’aquesta: recuperació, a sang i foc si cal, de l’antic estat de benestar fordista; reindustrialització a colp de depesa pública, nacionalització i centralització, en certs partits, de sectors estratègics (com si la senzilla nacionalització fora garantia de correcte funcionament); i un augment de la despesa pública en R+D, sense tenir en compte, ni tan sols, els canals de distribució d’aquesta innovació i depesa. En definitiva, s’esforcen per tornar a l’escenari anterior, al fordisme, on l’estat de benestar servia de redistribuidor de la renda gràcies a la pressió de la classe treballadora, però, per sort o per desgràcia, l’actual model de producció augmenta el nombre d’allò que Marx anomenava “l’exèrcit de reserva” i dinamita, juntament amb altres eines, la pressió popular. El canvi està servit, el tauler de joc ha canviat, la vella esquerra vol enrocar-se i resistir en la seua posició, parar el temps, “eppur si muove”.

3. Anotacions d’una renovació urgent, reinventar per vèncer:

El model de producció ha canviat; les subjectivitats de la classe treballadora també. Però com afecta això al discurs i la tàctica de l’esquerra? Com ho hauríem de plantejar? Enumerarem una sèrie de trets que han variat amb la situació postfordista i com afectarien, segons la visió de l’autor, al discurs i tàctica de l’esquerra al País Valencià.

a) La caiguda d’un mite, desfem-nos de l’estat de benestar. Com ja hem esmentat abans, l’estat de benestar era una formació particular del fordisme i la seua correlació de forces en favor de la classe treballadora. En finalitzar la II Guerra Mundial la conformació del bloc soviètic i l’auge del moviment obrer i dels respectius partits comunistes a la zona capitalista va permetre generar una tensió amb la burgesia que permetia la conformació d’una sèrie de prestacions que conformaven l’estat de benestar, en definitiva es tractava d’augmentar el salari de manera indirecta; aquest augment va estar acompanyat de l’augment de la productivitat generat pels avanços bèl·lics que permetien un fort augment de la productivitat i, per tant, dels salaris. La relació fordista salari – productivitat estava servida, però els avanços tecnològics, com la tendència marginal decreixent del capital, s’esgoten amb el pas del temps i la producció: la caiguda era qüestió de temps.

L’estat de benestar era una estructura d’un model de producció determinat; amb el canvi del model de producció i el canvi en la correlació de forces en favor del capital, l’estat de benestar es converteix en una distorsió i un objecte a eliminar per part del capital i es comencen a donar abusos per part d’aquest als drets laborals i demés. El pacte s’ha trencat i la veda queda oberta. L’estat, doncs, es converteix en allò que anomenem “Profit State”, un estat – empresa que assumeix la lògica del mercat com a pròpia, que transforma els drets socials en ajudes a la beneficència i eleva als altars de la puresa el guany, la productivitat i la flexibilitat relacionada al lliure mercat, tot en clau d’adaptar els nous subjectes a les necessitats del nou sistema de producció capitalista.

Davant aquesta situació l’esquerra pot fer dues coses. D’una banda, situar-se en la defensa d’allò desaparegut, la posició actual, i lluitar fins a la desesperació per a la tornada d’un estat de benestar que, com ja hem dit, era el resultat d’un mode de producció i una correlació de forces concreta que, actualment, no existeix. Velles formes, vells discursos en un tauler diferent. Sembla que eixa tàctica no ha acabat de funcionar en pro d’unir a la nova classe treballadora sorgida del nou model de producció; les marees en defensa d’allò públic solen recollir solament als mateixos funcionaris públics de mitjana edat que temen pel seu acomiadament. O d’altra banda, adoptar una opció tàctica diferent, reinventar un nou model d’estat, un estat que no recorde al mastodòntic i lent estat del benestar i que no siga derrotat constantment pel discurs de l’eficiència del mercat; apropiar-se d’aquest eficiència en nom del comú; que el nou projecte d’estat no supose solament una titularitat pública sinó una titularitat comuna. Més endavant desenvoluparem aquesta idea de com fer comuna la propietat estatal, és a dir, de com descentralitzar-la.

En el camí d’aquesta eficiència podem reviure la proposta feta per Enrico Berlinguer, una proposta sobre el paper de l’austeritat al discurs de l’esquerra que fou ignorada per una esquerra italiana, de nou, centrada excessivament en el model fordista. La proposta de Berlinguer és relativament senzilla: fer front a la necessitat de donar-li un sentit i una finalitat a la política de l’austeritat, l’austeritat no com a mer instrument de política econòmica per retornar al suposat equilibri econòmic i social, que és com ho entenia la burgesia. Austeritat com a mitja d’impugnar d’arrel i assentar les bases de la superació del capitalisme que es troba en crisi estructural i impulsa a un consum massiu de recursos; austeritat com a eficiència i rigor, entenent-ho així a curt termini pot suposar unes determinades renúncies però al llarg termini té un significat renovador i revolucionari que allibera de la marginació a centenars de grups socials.

De la mateixa manera que el neoliberalisme es va apropiar del terme “flexibilitat laboral” – provinent de l’operaisme italià que l’utilitzava per fer referència a la disminució de la càrrega de treball per apropiar-se la plusvàlua, i el va convertir en el malson de la classe treballadora – l’esquerra ha de saber conquerir termes que són a l’hegemonia discursiva actual i tornar-los envers els lluitadors de la classe dominant: utilitzar les seues pròpies armes discursives contra ells mateixa. D’altra banda, vaja pels ortodoxes i demés: hi ha algun plantejament més leninista que la lluita contra la burocràcia capitalista?

b) De la creació d’un nou marc teòric econòmic: la planificació descentralitzada. No ho podem negar, som heretges i ens encanta generar debats. Actualment – com a bons kamikazes que som – alguns proposen parlar d’economia descentralitzada i planificació al mateix temps; els ortodoxos d’una banda i altra estaran tirant-se dels pèls mentre llegeixen açò segurament. Però no som els primers que fem aquesta proposició “indecent”, el Partit Comunista de la Índia a la regió de Kerala i l’Esquerra Abertzale amb la formació EH Bildu ja feren propostes similars i, al parèixer de l’autor, formen part de les propostes econòmiques més madures de l’esquerra a nivell mundial.

L’esquerra abertzale aposta per un model en forma de xarxa descentralitzada amb una interacció entre el sector privat – format per un conglomerat de PIMES, fortament format per cooperatives i altres formacions d’economia social – i el poder públic com a coordinador d’aquest conglomerat juntament amb les puntuals empreses públiques estratègiques, marcant la línea general i creant eines comunes per a assolir-la. Un model on l’eficiència en una economia menuda basada en la innovació promoguda pel sector públic i la distribució justa de la plusvàlua mitjançant una fiscalitat i un sistema social potent van de la mà d’un aprofundiment democràtic: decisions col·lectives i descentralitzades.

D’altra banda, l’aplicació del model a Kerala ha tingut uns bons resultats a nivell de desenvolupament humà i participació democràtica, però no són tan encoratjadors a nivell econòmic respecte a la resta dels territoris hindús. La regió de Kerala desafia la màxima de que a major desenvolupament econòmic major benestar i desenvolupament humà. Des del punt de vista de l’autor, aquesta manca al desenvolupament econòmic ha estat a causa de la manca d’un estat o òrgan estatal que coordine tots els òrgans descentralitzats de l’economia de la regió. D’aquesta manera es veu necessària la creació d’un òrgan de coordinació per a matèries de política macroeconòmica i demés, a pesar de continuar l’aposta per la descentralització de la planificació.

Veiem, tornant al debat de la reinvenció de l’estat, com l’estat en aquestos marcs de planificació descentralitzada no són els mastodonts burocràtics de l’etapa fordista; són, en canvi, elements necessàriament dinàmics i eficients per a un context global en el que, necessàriament, qualsevol procés d’alliberament nacional i social haurà de prosperar si vol veure algun dia el seu establiment. La màxima de Berlinguer de fer l’austeritat una de les nostres armes, es torna a favor de l’estat coordinador de la planificació descentralitzada i en contra del “Profit State” de l’actual capitalisme que requereix d’aquest estat i la seua burocràcia per domar la força de treball i resoldre els assumptes d’insolvència.

[L’autor espera que a certa esquerra obtusa i talmudista de l’obra de Marx aquesta proposta li semblarà, quan menys, una heretgia per no eliminar totalment el paper del mercat a l’economia – reformistes, diran – però, responent el foc amb més foc, convidem als talmudistes a que ens desvelen la solució a un gran debat de l’economia marxista: el sistema de substitució dels preus assignats pel mercat en valors objectius per a un sistema planificat.]

Aplicant aquest model descentralitzat al cas del País Valencià aquesta proposta de planificació descentralitzada pot conjugar-se fàcilment amb la tradició cooperativa que existeix al país i amb una proposta presentada pel professor Andrés Boix al llibre “Una Nova Planta pels valencians” i desenvolupat per l’amic Miralles. Un nou front, doncs, on reinventar-se i innovar, la qüestió del model econòmic i l’organització territorial. Serà per fronts oberts a l’esquerra!

c) El valencianisme dels agreujats i la política dels amargats. El valencianisme, eixe gran objecte de debat per a l’esquerra al País Valencià: s’han fet milers de discursos sobre aquest i milers de llibres però la crua realitat és que el valencianisme mai ha estat un actiu potent a l’esquerra valenciana; més bé ha estat un passiu que arrossegaven alguns partits com a herència de la transició o com a marca diferenciadora.

Durant el moviment de la crisi tèxtil dels anys 80, i durant tota la transició en general, el valencianisme, tan siga fusterià com de tercera via, es va trobar inexistent entre les reivindicacions del moviment obrer; solament el Partit Comunista del País Valencià feu gala, ocasionalment, d’exigir senyes d’identitat i llengua pròpia, però tampoc aquest va saber bastir un projecte il·lusionador de País Valencià pel conjunt de la classe treballadora. El temps acabaria relegant al valencianisme al paper d’etiqueta diferenciadora on el màxim fet de rellevància política consistia en discutir dels símbols i discutir amb la caverna blavera sobre si parlàvem català, íber o un dialecte provinent de Mordor.

El fet és que l’esquerra no va saber donar-li un significat a la reivindicació nacional més enllà d’un canvi de bandera i una llengua. En aquestos termes es podia esperar un curt viatge del valencianisme, com ho pronosticaren autors lúcids de l’esquerra com Josep Vicent Marqués. Marqués va escriure rellevants obres pel valencianisme polític d’esquerres, tant a nivell discursiu com d’idiosincràsia valenciana, que, en opinió de l’autor, deurien ser rescatades i recuperades per elaborar un correcte projecte d’emancipació com a poble i classe; però aquestos són altres temes que ara mateixa no entrarem a debatre en profunditat.

Sobre el subjecte polític actual, com hem dit abans, el model de producció ha variat i amb ell la subjectivitat de la classe treballadora. Hui en dia tenim tota una generació jove que no s’identifica amb la imatge de l’obrer de la fàbrica fordista, sinó més bé amb la imatge del caixer de Mercadona: és el precariat, una nova classe de treballadors, cada vegada més extensa, que requereix d’una renovació discursiva i de formes organitzatives per part de l’esquerra.

Trobar un relat comú que junte les aspiracions del vell funcionariat públic, de la figura de l’autònom i del nou i recent precariat, entre altres, en un missatge de projecte de futur al País Valencià ha d’ésser l’aspiració discursiva del nou valencianisme; il·lusionar i commoure per mobilitzar en la direcció de la necessitat d’una sobirania política i econòmica. Plorar i clamar antics agreujaments d’Almansa i demés pot estar bé per justificar o per explicar certs trets històrics, però són insuficients per construir un relat de progrés i construcció nacional. Així doncs, fiquem-nos en marxa i comencem a instruir-nos, il·lusionar-nos i mobilitzar-nos, com diria el geni Gramsci, perquè tenim molta feina per fer i molt per debatre.

Abril de 2014
Canals, País Valencià

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER