Vicent Olaso
En un recent article al diari El País, Enric Sòria radiografia una situació actual de la poesia valenciana amb la qual es fa difícil no estar d’acord: alhora que no hi falten poetes, la visibilitat del seu treball és ben escassa més enllà dels límits de l’àmbit propi. A Sòria, de Barcelona estant, no li arriben notícies dels poemaris publicats al País Valencià, com tampoc no li arriben a la gran majoria dels mateixos valencians. Com a conseqüència d’això, el públic lector és mínim, el públic comprador és ínfim, i el cobejat prestigi cultural queda també limitat als purs cercles poètics.
El diagnòstic és encertat, i manté paral•lelismes amb altres disciplines. Mentre es parla d’una edat d’or del conreu de música en valencià, cal anar a buscar els seus practicants als mitjans de comunicació digitals o a les xarxes socials, perquè la presència en premsa escrita i ràdio o televisió tradicionals és ben minsa. Així, una gernació de poetes com mai no s’havia conegut malda per fer-se un lloc al món mitjançant l’obtenció d’algun premi literari, la participació en un ocasional recital poètic o el lliurament gratuït del darrer poema a través del Facebook o del blog particular.
Però els llibres de poesia no es venen, i el seu recorregut és curtíssim. Passat l’esclat de la concessió del premi o de la publicació, de la notícia -si de cas- en els mitjans de comunicació (sovint amb un abast estrictament local o comarcal), o de la ressenya -si de cas- en alguna secció literària especialitzada, el volum de poesia cau en el més absolut oblit. Al mes i mig, amb comptades excepcions, ningú no recorda què n’ha estat, i les possibles presentacions en biblioteques o cases de cultura no aconsegueixen amplificar-ne l’eco més enllà de la perifèria del poble en qüestió.
Fins ací, res que no sapiguem tots els que ens hi dediquem. En les raons que ho expliquen ja podem entrar a debatre. No és, segons hem dit, per falta de conreadors que la poesia mostra signes d’anèmia, ni tampoc -atenció-, per la manca d’estímuls públics, si tenim en compte, almenys, els nombrosos premis de poesia convocats arreu dels Països Catalans. En una recent discussió sobre el tema, prèvia a l’article d’E nric, la meua opinió era que allò que es troba a faltar és mercat. Lectors, evidentment, però també difusió i promoció. No sols de la poesia. També, en general, de TOTA la producció cultural en valencià, producció que ha recolzat les darreres dècades més en els esmentats ajuts públics que no en la creació i en la fidelitat d’una audiència.
“Cultura de peatge” se’n diu, cultura subvencionada. Els diners públics no s’han esmerçat en la disposició de mitjans i infraestructures que permeteren l’expansió i adquisició de béns culturals en valencià, sinó que s’han destinat a la compra de la producció, sense preveure que els llibres, si no es “transporten” a les llibreries, si no arriben a les biblioteques, si no són donats a conèixer, no existeixen més enllà dels descobriments aïllats dels arqueòlegs culturals. I aquests no són públic suficient per mantenir una indústria més enllà dels nivells de subsistència. Clar que açò no és una veritat absoluta, i que hi ha excepcions, i que encara gràcies que ajuntaments, diputacions i mancomunitats convoquen premis d’açò i d’allò. La poesia -o la música o el teatre- mantenen el batec, però ho fan més aviat pel voluntarisme d’uns, l’enardiment d’altres i, potser, la mala consciència d’un tercer sector. Propose als futurs governs valencians, locals o autonòmics, un canvi de política pel qual el volum, la qualitat i l’èxit comercial de la producció cultural valenciana depenguen menys de la subvenció manyaga i més -no plenament, si molt em forceu, però més en qualsevol cas- de les demandes d’un mercat que compre els productes perquè els coneix i els gaudeix. Ja serà cosa de cada autor o autora atendre els gustos majoritaris o esdevenir, quan els vinga de gust i no per obligació, artista de culte.
