Gustau Muñoz
La revista mensual L’Avenç arriba al número 400. És una veritable fita, un esdeveniment que cal celebrar. En una cultura de dimensions reduïdes i amb problemes de tot tipus, amb pressions devaluadores, amb escassa articulació territorial, i amb una herència d’opressió que encara pesa com una llosa, aquest fet representa tot un assoliment que convé ponderar com cal. Les revistes de cultura i pensament són un actiu molt valuós, perquè estimulen el debat, fan circular idees i arguments, contribueixen a elevar el nivell del discurs, transmeten informació rellevant, i en definitiva serveixen l’objectiu d’aconseguir una societat més culta i més madura, més civilitzada. El camp de les revistes, tanmateix, és difícil i complicat, i han de lluitar pel seu espai. D’altra banda, hi ha molt de romanç sobre les noves tecnologies, però el panorama de capçaleres en paper es manté ferm a Europa. Només cal recordar revistes com ara London Review of Books, Il Mulino, Le Débat o Merkur. Convé fer una ullada al portal Eurozine per constatar-ho. Malgrat totes les dificultats, i més encara que podríem apuntar, L’Avenç s’ha mantingut al llarg dels anys, enmig de canvis de tota mena, i és una realitat vigorosa. Té una història darrere de gran interès. Nasqué el 1976 molt centrada en temes històrics, i ha anat evolucionant. Avui es defineix com a “revista de cultura”, i al seu sumari sempre hi trobareu coses interessants, articles que es fan llegir. Temes universals, debats d’idees, atenció als aspectes socials i polítics, grans entrevistes (una aportació molt destacada del seu director Josep M. Muñoz), i un seguiment permanent del pols de la cultura catalana, una mena de revista de les arts (literatura, música, cinema, art), sense renunciar a res i, especialment, a l’atenció a la història que ha estat de sempre marca de la casa. Una gran revista, il·lustrada i d’aspecte modern. Com el New Yorker, ha dit algú. Millor, crec jo. El sumari del número 400 n’és una prova fefaent, comproveu-lo.
