Comencem amb aquesta introducció general a les ciutats de la Plana de Castelló la sèrie de viatges a les ciutats del país, per a esbrinar la situació social concreta i les perspectives de futur, que han dut a terme Josep Sorribes i Nèstor Novell. En una primera fase, Sorribes fa una aproximació a la realitat urbana, social i econòmica de la Plana i dels seus diferents nuclis de població, als quals dedicarà articles específics. Nèstor Novell, per la seua banda, ha viatjat a les Marines. En lliuraments successius coneixerem de primera mà el resultat de les seues indagacions. Es tracta d’oferir una visió directa de la crítica situació econòmica i social que es viu en moltes ciutats i comarques. Però també de la realitat humana i les experiències i iniciatives esperançadores de reviscolament que es donen, malgrat tot, al territori. (Red.)
Josep Sorribes
Onze, onze són les ciutats de la Plana que he visitat i que he decidit que apareguen en escena. L´Alcora, Onda, Betxí, Nules, la Vall d´Uixò, Moncofa, Benicàssim, Vila-real, Almassora, Castelló i Borriana. Podria començar sense més a contar ventures i desventures de cadascuna d’aquestes ciutats però m’estime més acotar, d’entrada, “l’entorn” és a dir, la Plana, per veure si puc identificar alguns trets comuns més enllà de la diversitat evident, aclaparadora.
Des del punt de vista del paisatge, hi ha dues talaies privilegiades. La primera n’és un petit turó situat a l’esquerra de la carretera que baixa d’Artana cap a la Vilavella. Des d’aquest turó, si el dia acompanya, el paisatge és magnífic , esborronador. Als meus peus s’estén tota la Plana. El verd dels tarongerars es confon amb el blau verd de la mar i, ací i allà, esguitades, reclamen la meua atenció les ciutats de la Plana. Petites columnes de fum blanc, igualment esguitades, em recorden que estic al regne de la indústria ceràmica, o del taulellet, monocultiu industrial per excel•lència d’aquest rodal d’una bellesa tan espectacular.
L’altre punt d’observació és la muntanyeta de Sant Antoni, a Betxí, que té a més l’al•licient que s’hi pot observar la Plana però també, si em gire d’esquena, el perfil magnífic de la Serra d’Espadà, que és a tocar. Des de Sant Antoni s’albira el Castell de Castro i el Puntal de l’Aljup, indrets que desperten una no dissimulada emoció en un servidor. No debades el meu avi patern nasqué a Eslida i jo hi vaig passar quasi 8 anys (ai, el paradís perdut!) exercint de “foraster”. Vuit anys de la segona infància i la primera adolescència que han deixat en el meu esperit i en els meus records una profunda i inesborrable petjada.
Deixaré, però, el plaer de la mirada per a cercar -si tinc sort- alguna mena de mínim comú denominador a les ciutats de la Plana. Després d’haver recorregut les onze i haver parlat amb els meus magnífics cicerones, la tasca és meua, sols meua, com meues son totes les errades en què puga incórrer. M’arriscaré, sens dubte, perquè sense risc no hi ha premi. I començaré per transmetre al lector una certa consciència de dualitat. A la Plana hi ha com a mínim tres fets “duals”. En primer lloc, el pla i la muntanya. No sé ben bé per què en la divisió comarcal vigent (sols a efectes estadístics, quina llàstima) tant en la Plana Alta com en la Plana Baixa hi figuren un feix de petits municipis de muntanya que tenen molt a veure amb l’hàbitat de la Serra d´Espadà i les seues prolongacions i molt poc amb la plana costanera. És cert que des del punt de vista funcional tots els habitants d’aquests municipis “baixen” a la Plana per a treballar, comprar, estudiar, divertir-se o fer compres i gestions diverses. Però el lector tal vegada estarà d’acord amb mi que “situar” en la Plana Baixa un municipi com, posem per cas, Ahín, no deixa de ser una mica estrany. Primera dualitat, doncs, el pla i la muntanya.
La segona fa referència al “nomenclàtor”: la Plana Alta i la Plana Baixa. Vaig preguntar-ne el motiu a Borriana i la resposta de Josep Palomero fou immediata: “Home, el Millars!” Que el Millars ha estat al llarg de la història una barrera “natural” és un fet indiscutible. Que ho siga a hores d’ara, no està gens clar. Com en molts altres casos al llarg de tot el País, s’ha anat modificant el territori (allò de la “geografia vençuda”) i els obstacles d’ahir han desaparegut. El mateix passa al Millars i, per tant, allò de la Plana Alta i la Plana Baixa té – crec jo- poc de sentit. La Plana i prou.
La tercera i darrera dualitat o, si voleu, dicotomia és la que s’estableix entre les dues potes de l’economia local de quasi tots els municipis considerats: la taronja i el taulellet. És un fet molt general que marca profundament la vida quotidiana i la psicologia del personal. Per posar un exemple, a Betxí, parlant amb el benvolgut Ferran Nebot, vaig pensar que estava davant d’alguna cosa semblant a la Santíssima Trinitat. Ferran és alhora professor d’educació física i història contemporània a l’Institut, taronjaire i membre actiu de la cooperativa i persona assabentada del passat, present i esdevenidor del sector ceràmic local. Per tant, comptat i debatut, un primer element d’aquell mínim comú denominador que jo anava cercant seria aquesta triple dualitat o dicotomia.
Un segon element és, clarament, la marjal. A la Plana és prou habitual en les zones costaneres sentir parlar de la “primera donació” de terres de Jaume I que era terra ferma i de la “segona donació”, que foren les terres de marjal, una marjal omnipresent de Nord a Sud i que ha estat, i és encara, font inesgotable de problemes perquè sovint no és tan fàcil vèncer la geografia i la marjal -com el llit dels rius i els barrancs- té costum de reclamar els seus drets quan el personal s’entesta a omplir-la de ciment. Si la marjaleria a Castelló és, amb diferència, l’espai pitjor “urbanitzat” de la ciutat, tampoc Almassora, Borriana o Nules es lliuren d’aquest flagell. Hom pot comprendre que fa moltes dècades la marjal o les zones humides tenien molt mala premsa perquè llavors es pensava –no sense raó- que allò eren terrenys insalubres i perillosos que calia eliminar. Però la barbàrie de les darreres dècades, quan ja s’havia posat en relleu el paper mediambiental tan important d’aquesta franja, és difícil de justificar i l’avarícia privada i la permissivitat pública són raons febles per a defensar un model tan invasiu.
Prou lligat al tema de la marjal hi ha a la Plana un altre referent comú als municipis costaners. Parle, és clar, del “Caminàs” una via pública que travessa la comarca de nord a sud seguint un traçat bàsicament paral•lel a la línea de la costa. Com se sol dir, el Caminàs és més vell que la tos. La memòria del Caminàs continua sent molt viva en ciutats com Castelló (on estan quasi totes les ermites que van marcant el camí i que tanta importància tenen en la cultura d’aquesta ciutat), Borriana o Nules, mentre que en altres està més difuminada. Al remat, el Caminàs separava la terra ferma de la marjal i ha estat el nucli vertebrador de la comarca des de fa molts, molts anys. Malgrat que en l’actualitat –i concretament a Castelló- el Caminàs tinga prou mala fama per ser lloc de “perdició”, no podem deixar d’incloure’l com un dels trets comuns de les ciutats de la Plana.
Molt més recent però amb una gran força estructuradora del conjunt de la comarca, la Panderola reclama, amb tot mereixement, un lloc en aquest petit dibuix introductori. No debades aquest ferrocarril (originàriament d’Onda al Grau de Castelló) estigué 75 anys (de 1888 a 1963) connectant ciutats tan importants con Onda, Castelló i el Grau, Almassora, Vila-real, i Borriana. A més de ser un element estructurant de primer ordre de l’economia i la societat de la Plana, la Panderola és famosa a tot el País Valencià gràcies a una coneguda cançó popular.
Un altre element comú hi són els bous. Vicent Rosselló em va fer notar que a la Plana –potser més que en d’altres indrets del País- els bous són sagrats, quasi una religió que no sap de diferències ideològiques.
Més enllà de les fortes singularitats, és indiscutible que les ciutats de la Plana configuren en conjunt un cert model territorial. Podríem dir-ne Àrea Urbana de Castelló (AUC). Un “model” en el qual no s’haurien d’incloure els petits municipis de muntanya (tot i la seua dependència funcional). Però tampoc alguns de costaners amb un grau d’integració feble amb la resta de ciutats de l’Àrea.
Les dues Planes tenen 458.445 habitants i ocupen 1562 Km2, amb una densitat mitjana de vora 290 habitants per Km2. Ja he dit adés que no trobe gaire justificada la divisió entre la Plana Alta i la Plana Baixa (per allò del Millars) ni crec que es puguen ficar al mateix sac els municipis costaners i els de muntanya.
A partir d’aquesta opinió –discutible, és clar- ¿quins municipis “conformarien” l’Àrea Urbana de Castelló? Doncs, amb tota seguretat els següents:
Castelló 180.114
Almassora 25.945
Benicàssim 18.524
Borriol 5180
Ribesalbes 1342
Alqueries 4433
La Vilavella 3321
L’Alcora 11.068
Xilxes 2844
La Vall d´Uixò 32. 864
Borriana 35.433
Vila-real 51.168
Sant Joan de Moró 2938
La Pobla Tornesa 1165
Vilafamés 1951
Onda 25.704
Betxí 5890
Nules 11.693
Si n’hi afegim l’Alcora (capital de la comarca de l’Alcalatén, però fermament integrada al districte de la ceràmica), serien 18 municipis (37 en té la Plana) els integrants de l’AUC. Divuit municipis que representen el 92% de la població de la Plana i el 79% del total de la província de Castelló. Evidentment, el grau d´integració entre aquests 18 municipis és variable però netament superior al dels municipis absents. Incloent-hi alguns costaners dels quals se’n pot discutir la pertinença. Per exemple, Orpesa és un monocultiu turístic molt menys integrat que Benicàssim. Almenara és la frontera que separa la Plana de la Vall de Segó que és, al seu torn, àrea d’influència òbvia de Sagunt i, per últim, la Llosa és terra de transició i Moncofa és terra de dèries immobiliàries (ja en parlarem àmpliament…) però amb un grau d’integració feble amb la resta de ciutats de la Plana.
Així és, si fa no fa, la cosa. Sempre, és clar, a tall d’aproximació. La hipòtesi és que els fluxos quotidians de tota mena entre aquestes divuit ciutats permeten parlar d’una Àrea. Una Àrea Urbana que és una petita àrea metropolitana en la qual el nucli “dur” està composat per Castelló, Borriol, Benicàssim, Almassora, Vila-real, Alqueries i Borriana i la resta es pot considerar una mena de “segona corona” amb fortes relacions amb el nucli central. Algú ja estarà pensant probablement en la diferent “funcionalitat” de cada ciutat i que Borriana, per no faltar al tòpic, va per lliure. O que Sant Joan de Moró està més integrat al districte del taulellet que no la turística Benicàssim. I potser tindrà raó, però ara es tractava de trobar eixe mínim comú denominador. Al tractar individualment les onze ciutats podrem percebre millor la forta diversitat que, tanmateix, és compatible amb aquest denominador comú que volíem identificar. De diferències, n’hi ha, és clar, i moltes. Ja ho deia Sanchis Guarner:
En Castelló porten gorra,
en Almassora, barret,
en Vila-real, mocador,
en Borriana, sombreret.
Doncs això. Un darrer element indefugible d’aquesta recerca d’allò que pot ser comú a les ciutats de la Plana és la crisi, la maleïda crisi i els seus efectes, ben visibles al començament del 2014. D’entrada caldrà dir que les estadístiques disponibles situen la província de Castelló com la demarcació de tot l’Estat on el percentatge de vivendes acabades i no ocupades és el més alt (114.703 vivendes noves i buides, és a dir el 25´84% del total). La qual cosa vol dir, clar i ras, que en aquestes contrades la quimera immobiliària s’instal•là a cor què vols.
Com que en comptes d’un “aterratge suau” que anunciaven els “experts” (i desitjaven els promotors) en agost del 2008, amb la sotragada de Lehman Brothers, ens precipitàrem directament al penya-segat, doncs passà el que ja sabem: la paràlisi del sector fou fulminant i les rendes (directes i indirectes) que provenien del boom immobiliari deixaren d’alimentar l’economia local amb l’afegitó d’un paisatge en el qual aviat hi desaparegueren les grues i proliferaren, espectrals, els edificis a mig fer i els terrenys urbanitzats (amb voreres, fanals i jocs infantils) sense destí previst ni previsible.
La crisi immobiliària no afectà igual a totes les ciutats de la Plana però cap ni una es lliurà de proveir al visitant de joies variades. En algun cas -com Moncofa- la cosa fou especialment greu però una mica per tot arreu vaig anar trobant-hi restes no precisament arqueològiques.
Dit això, és clar que l’economia “local” es ressentí al perdre el “sector” més dinàmic. És com si li hagueren tallat una cama. I com que la dèria immobiliària i la crisi subsegüent fou general al conjunt de l´Estat, doncs la demanda interna de l’altra pota (el taulellet) s’ha ressentit, i bastant.
Sortosament, el sector de la ceràmica tenia des de feia temps una vessant exportadora molt important, de més del 60% de la producció, i per tant, sí, ha augmentat l’atur (afegint-s’hi al de la construcció), han proliferat els ERO i han empitjorat molt les condicions del treball en termes de salaris, hores treballades i condicions de precarietat, però el vaixell no s’ha enfonsat. Algunes empreses han tancat, d’altres s’han convertit en magatzems de les que suren, però el sector s’ha mantingut prou millor que altres indústries al País.
I malgrat que la rendibilitat és -des de fa dècades- molt minsa, la taronja (la tercera pota) ha actuat una mica de contrapès. Comptat i debatut, la crisi s’ha ensenyorit de les ciutats de la Plana però, segons que sembla, amb menys virulència que en altres indrets, tot i que els excessos comesos no tenen res a envejar als que esguiten el conjunt del País.
