La comarca, encara

comarques28

Ferran Garcia-Oliver

               

Tots els indicadors apunten cap a la reculada alarmant de la ben intencionada idea de la comarca. D’un temps ençà ha quedat com un eslògan, com una marca comercial que aglutina uns pobles que es miren de reüll els uns als altres, i al pas que anem ni tan sols això. La dimensió fonda de la comarca, com articuladora de la vida social i política, que va servir perquè el valencianisme isquera de les catacumbes, ha sigut sepultada de nou per la província. En l’època dels optimismes, dels fervors encara entusiàstics, que coincidiren amb les esperances sorgides de la mort del general Franco, la comarca esdevingué un dels mollons que delimitaven les reivindicacions valencianes, a més d’un component vitamínic del despertar de la consciència nacional. Jo, per exemple, em vaig alletar en la mamella del “Sóc de la Safor, País Valencià”, o aquest altre de “la Safor, Països Catalans”. Uns lemes tan senzills, venint d’on veníem, de la uniformitat franquista, de l’Espanya eterna i de la castellanització per via intravenosa, contenien més càrrega alternativa del que sembla. Definien una geografia viscuda, la de la comarca, una geografia afectiva, la del País Valencià, i un geografia somiada, la dels Països Catalans.

                El mapa de les comarques s’instal·lava en unes consciències geogràfiques nodrides fins llavors exclusivament amb el del nefast trossejament provincial. Les províncies eren i continuen sent un mecanisme de domesticació espanyola, digueu-li domesticació fiscal, domesticació electoral o domesticació cultural, educativa o esportiva. L’Estatut d’Autonomia devia haver liquidat per la via ràpida les províncies, però traure-li-les al Regne d’Espanya borbònic era com si ens tragueren un renyó. El renyó drena, de la mateixa manera que la província drena recursos que haurien d’anar cap a la Generalitat. Les Diputacions són els renyons de l’Estat, per això los padres de la Constitución i els pastissers de la Transició en comptes d’eliminar-les les santificaren per elevar-les a l’altar de l’eternitat.

                La comarca tenia mala peça al teler, però tot el qui exhibia feromones antifranquistes confiava a conferir-li un paper principal en el nou escenari autonòmic. Les esperances es frustraren amb la majoria absoluta del PSOE. ¿Quantes esperances es frustraren quan els Lerma, els Ciscar, els Asunción i companyia, ací, i els González i Guerra, allà, tenien la paella pel mànec? És terrible, si bé ho penses. A casa nostra, en les seues guerres privades i caïnites les diputacions servien de contrapoder de la Generalitat, i així ni desapareixia l’alicantinisme putrefacte ni el castellonisme ranci. Malgrat tot, la comarca va sobreviure, gairebé com un malalt terminal, i es van fer coses en l’àmbit de la cultura i la mancomunitat de serveis. Amb l’adveniment de Zaplana i tot el que ha plogut després la comarca no ha pogut més que aguantar com els 300 a les Termòpiles.

                Ara amb la revifalla recentralitzadora de l’Estat, la província torna a exhibir muscle. L’amenaça sobre l’autonomia local fa feredat amb l’eliminació de municipis, la supressió de mancomunitats, consorcis i altres organismes. L’Estat diu que per a optimitzar recursos cal aprimar l’administració. Molt bé, que en done exemple i deixe aquelles que acosten els ciutadans a la proximitat de la gestió política. Amb una bona dieta per a perdre quilos administratius seria la supressió de les diputacions, de les delegacions del govern, que a la pràctica són els antics governadors, i d’uns quants ministeris, començant pel de cultura. Però en canvi la Generalitat també perd competències i la comarca no ix del congelador en què la ficaren primer la UCD —cal no oblidar el mal que infringiren al país gent com els Attard, els Abril o els Broseta—, després el PSOE i finalment el PP. L’estafa de l’autonomia ha sigut una col·lecció de fracassos col·lectius. Els fonaments de l’edifici es van posar malament i ara les esquerdes afecten l’estructura. O ens empetiteix el localisme estèril, o ens ofega el provincianisme despersonalitzador. Mentrestant la consciència de País Valencià s’esfilagarsa per les vores. ¿Els d’Oriola se sumen a un mateix projecte «nacional» de mínims que els de Catí o Quatretonda? M’agradaria respondre afirmativament, però seria fer-me massa il·lusions.

                Tal com pinten les coses, després de la devastació moral i l’enfonsament econòmic on el PP ens ha abocat, ens cal una refundació del país de cap a peus. Tot allò que fa pudor de Comunitat Valenciana caldria llançar-lo a una planta de reciclatge. Alguna cosa podríem salvar per al País Valencià. Entre les prioritats, l’organització comarcal apareix sens dubte com una de les urgències indefugibles. Acostar la gent als seus àmbits viscuts és una manera de dignificar el descrèdit de la política. La comarca ajunta voluntats, distribueix equilibradament recursos i serveis i respon a les necessitats; és un petit laboratori de solidaritats polítiques enllà de l’habitual sectarisme dels partits. La suma de comarques veïnes pot articular àmbits superiors, com el de les Comarques Centrals Valencianes, que superen definitivament el provincial. El País Valencià no és res sense les comarques.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER