Tàtars de Crimea

tàtars

Xavier Cortadellas

Costa d’estar d’acord amb els tàtars de Crimea. Dels tàtars en parlava Ramon Llull perquè es pensava que el podrien ajudar en la seva lluita per convèncer l’islam. Tàtars en un costat. Cristians a l’altre. Els musulmans al mig, com en un entrepà. Gràcies a aquest entrepà i a la seva Ars, la doctrina infal•lible per convèncer infidels, Ramon Llull pensava que deixaria els musulmans sense arguments quan hi pogués debatre. Fins i tot sembla que entre 1279 i 1283 va fer un viatge cap a la mar Negra, cap a Geòrgia i cap a Tartària per convertir, primer, els tàtars i per afegir-los, tot seguit, al seu projecte. Si va anar-hi, no se’n va sortir. No ho sabem del cert. Ell no en parla. Però potser no hi va anar i potser Llull tampoc no va arribar a saber mai ben bé del tot què volia dir quan deia tàtars. Ho sabem avui? Pobles de parla turquesa que han anat desplaçant-se de Sibèria cap a la plana russa. Viuen al Turkmenistan, a Crimea i a tants altres llocs. La majoria són musulmans. Si ho veiés Llull! Però a Crimea no arriben ni a tres-cents mil. Van abstenir-se en el referèndum de diumenge passat i, com que només són el 12% de la població, la seva abstenció va ser una anècdota. Fa una setmana que en parlem: la immensa majoria dels habitants de Crimea van anar a votar i van votar per integrar-se a Rússia. O per reintegrar-s’hi. Com els ucraïnesos, els tàtars no ho volen. Ara parlen de diàleg i de democràcia i de drets humans, s’oposen al resultat del referèndum invocant un ordre i uns principis que coincideixen amb l’ordre i amb els principis que defensen i que invoquen també els ucraïnesos i amb els que defensen i invoquen els del govern espanyol quan parlen del referèndum de Catalunya. Tenen una part de raó. Com tothom. És difícil no tenir-ne una part, però és impossible tenir-la tota. Avui, doncs, els tàtars de Crimea són a l’altre costat de l’entrepà d’on som nosaltres. Però hi ha entrepans per a tothom. Ells també tenen el seu: Rússia i la Xina a un costat, Kosova a l’altre. I més enllà, el Vènet i Escòcia i Catalunya, que volen votar. I Europa? No ho sabem. De fet, l’Europa que invoquen no és només una Europa basada en el dret de les minories, sinó també en el dret a votar. Cadascú, doncs, té el seu entrepà. Els tàtars. I els ucraïnesos. I els europeus. I els espanyols. I els catalans, com vostès o jo. Caldria dialogar. Segur que sí. Si no fos que és impossible tenir un diàleg amb qui nega a uns altres poder arribar a ser el que ells ja són. Pobres tàtars! I pobres europeus! Tan senzill com seria fer cas del que vol i del que vota la majoria.

Publicat a El Punt Avui, diumenge, 23 de març del 2014.
Publia

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER