Les marxes del 22M i l’Espanya sandinista

marxes dignitat

La seqüència és terrible. Hem passat de l’Espanya triomfal a l’Espanya modesta i, sembla, hem arribat finalment a l’Espanya sandinista. La triomfal va ser aquella de l’España va bien d’Aznar (governs de 1996 a 2004); la modesta [l’etiqueta és d’Enric Juliana] va ser la que va deixar el buen talante de Zapatero; i la sandinista és la que ha imposat el govern del Partit Popular amb Mariano Rajoy al capdavant en els dos últims anys.

Era el Frente Sandinista de Liberación Nacional, victoriós en 1979 contra la dictadura dels Somoza ―un clan dedicat al gangsterisme d’Estat des del primer terç del segle XX a Nicaragua― el que lluitava a favor de la lògica de les majories i en contra de la lògica del capital, tal com va escriure el seu ideòleg Carlos Fonseca, mort en combat. La meta dels sandinistes era aconseguir “Pa, Sostre, Treball i Dignitat” per als nicaragüencs.

El lema que ha convocat les Marxes per la Dignitat que van culminar el 22 de març a Madrid, sis columnes que van partir dies arrere cap a la capital de l’Estat procedents de totes les regions peninsulars, és “Pa, Treball i Sostre per a tots i totes”. No és possible major coincidència [o inspiració] entre la consigna actual i aquella dels sandinistes de fa més de tres dècades. Clar que la realitat social, política i econòmica d’un país de la Unió Europea, encara que dels meridionals, no té absolutament res a veure amb la que existia ni amb la que existeix en aquell país centre-americà. Però no és menys cert que amb la taxa de desocupació que es pateix en l’Espanya actual, i amb les retallades socials que el Govern Rajoy practica sense misericòrdia i sense la menor objecció per com els retalls pressupostaris afecten milions de persones, hem arribat al fet que les aspiracions dels qui ho estan passant pitjor siguen tan simples com les que expressa la consigna de Pa, Treball i Sostre. I açò, ens agrade més o menys, ens emparenta amb aquells sandinistes dels anys setanta del segle passat.

Segons el Manifest de les Marxes per la Dignitat 22M, la descomposició del règim sorgit de la Constitució del 78 és evident. Aquest règim, afirmen, és il·legítim perquè està corroït per la corrupció. Entenen els redactors de la proclama que els han estat robats els drets i llibertats per a afavorir els interessos d’una minoria i assegurar els seus beneficis. Eixa minoria és, sostenen, la responsable de l’estat d’excepció social al que s’ha arribat a força de desmantellar l’educació i la sanitat públiques, de reduir dràsticament les pensions dels majors, d’apoderar-se dels habitatges de milers de persones que no podien pagar les seues hipoteques, i de tancar empreses i despatxar a milers de treballadors.

Hi ha qui prefereix posar el focus sobre la radicalitat [més que una altra cosa, verbal] de part dels promotors de les marxes, com ha fet el diari El País, escrivint en sospitós paral·lelisme amb les manipulacions de la dreta més assilvestrada. És cert que aquelles organitzacions que agrupen molta gent [legítimament] radicalitzada han jugat un paper important. Però sabem quina és la força orgànica real d’aquests grups, així que seria un error obviar el nivell de fatiga i de desesperació de molts milers de persones que han donat el seu suport a la iniciativa de portar un clar i contundent crit de protesta a Madrid.

L’European Anti Poverty Network–EAPN (Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social) afirma, en el seu Dossier de Pobresa a Espanya 2014, que segons les últimes dades disponibles existeixen en el país més de tres milions de persones en situació de pobresa severa. És a dir, que viuen amb menys de 307 euros al mes. Aquest grup de població representa el 6.4 per cent de la població total, una taxa que quasi duplica la que hi havia en 2007 (el 3.5 per cent), l’any que va començar la crisi.

Paral·lelament, la pobresa relativa és un indicador que mesura la desigualtat i permet calcular el volum de la població en risc de pobresa. Determina quantes persones tenen ingressos massa baixos en relació al conjunt de la població. En 2013 el llindar de pobresa per a les llars unipersonals es va situar en 7.040 euros, mentre que en les llars formades per dos adults i dos xiquets aqueix llindar es va marcar en 14.748 euros. Com succeeix amb la crisi i la recessió, en disminuir els ingressos de la població també disminueix el llindar del risc de pobresa. Per açò la línia de risc per a una família de quatre membres ha anat descendint des de 2009: 16.199, 15.960,15.271, 15.082 fins als citats 14.784 de 2013.

I aquesta és la realitat que el Govern Rajoy es nega a reconèixer: la desesperació de milers, de milions de persones que estan pagant cruelment el preu de l’ajust dur de l’economia espanyola. Se’ls està aplicant cirurgia major sense anestèsia, així que no hauria de sorprendre ni la protesta del 22M ni la seua magnitud. El Govern Rajoy pot ignorar-la o desqualificar-la, però està ací. Els seus esbirros més desaprensius poden deslegitimar-la dient que els manifestants de Madrid eren neonazis a la grega o perillosos bolxevics. Els grans mitjans de comunicació poden sumar-se a una espècie de soterrar preventiu de l’ex president Suárez, amb dosis altes de confitura informativa i, amb alguna excepció, ignorar o minimitzar la importància de la protesta del 22M. La dreta nacionalista perifèrica pot prendre’s el dia lliure perquè la cosa de la protesta no va amb ells, i el partit dels socialistes pot mirar al cel mentre xiula o taral·leja alguna melodia simpàtica.

Cadascú és molt lliure de fer el que li vinga de gust, certament. Però mai ha estat bona idea en política ―en la que importa a les majories, clar― fer com que la realitat no existeix. El Tancredisme, el romandre tossudament impassible, pot funcionar-li a Rajoy (i ja veurem fins a quan), però no és una opció per als qui necessiten que la protesta de la ciutadania contra una política antisocial, cruel i nociva per a les persones, es convertesca en força electoral per a desallotjar la dreta neocon de les institucions de govern, per a enviar-la a l’oposició per molts anys; com a mínim fins que entenga que no tot són els grans equilibris macroeconòmics, que darrere de les grans xifres hi ha persones que pateixen.

Aquells ciutadans que no accepten ni el salvatgisme de la dreta ni la tebiesa de certa esquerra, aquells que es commouen perquè molts milers, centenars de milers de persones es mobilitzen per a demanar dignitat, pa, sostre i treball, haurien de prendre bona nota de quin partit, quina organització social, quina gent és sensible a aquestes angoixes i aquestes necessitats. I haurien de comprendre que en un sistema democràtic, encara en un de baixa qualitat com l’espanyol actual, no hi ha una altra forma de canviar les coses que mobilitzant-se en defensa dels seus drets i amb la força i el pes dels seus vots. Però tenint clar, a més, que si es protesta en el carrer i no s’actua en conseqüència exercint el dret de vot, aquest mateix sistema del que es pretenen corregir els seus grans dèficits se’n riurà d’ells.

 

Publicat a http://escriureenlaire.blogspot.com.es/

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER