L’Espill
L’Europa actual, l’orientació de la seua política i la construcció de l’entramat institucional de la Unió Europea, el Parlament Europeu, fins arribar a la unió monetària, no es pot entendre sense la mirada històrica i reflexiva sobre el passat. I concretament sobre un passat pròxim i autodestructiu que tingué tres fites majors: la guerra de 1914-18, la gran depressió dels anys trenta i la Segona Guerra Mundial. La història de la segona meitat del segle XX ha estat, en bona mesura, inspirada en la voluntat explícita de superar les grans errades i les insuficiències, o les contradiccions, que provocaren la gran catàstrofe europea. Cal dir que aquest ha estat un esforç reeixit, que la cooperació i la superació pacífica de conflictes han estat durant dècades la nota dominant. Que avui resulta molt difícil d’imaginar una tibantor pugnaç i bel·licista com la que va propiciar els grans drames que van assolar el continent.
Avui les coses es plantegen d’una altra manera. Europa ha perdut centralitat en el món, per causes econòmiques i demogràfiques evidents, però ha estat i és un continent pacífic, amb institucions democràtiques i amb un model social –en termes relatius- envejable. Fins i tot una seqüela lateral d’aquella deriva autodestructiva, com fou la partició en dos del continent, ha estat en bona part superada amb la incorporació a l’economia i les institucions comunes dels països de l’Europa oriental.
És clar que no són tot flors i violes i que la crisi econòmica iniciada el 2008 ha esberlat moltes de les seguretats associades a les afirmacions anteriors. I que s’ha obert un desnivell dramàtic entre el nord i el sud d’Europa. Que la gestió de la crisi del deute i de la prima de risc, la crisi de l’euro en definitiva, ha estat desafortunada i ha acumulat un volum considerable de desconfiança. De sobte les tensions i els ressentiments que s’estenen en unes societats que semblen parcialment amnèsiques han agafat com a diana el projecte europeu. L’euroescepticisme s’escampa i el desprestigi de les institucions europees augmenta. Proliferen els partits que proposen respostes simplistes fora del marc europeu. I tenen un cert èxit i ressò, almenys en les enquestes i en determinades eleccions.
Els cercles més poderosos, els ideòlegs neoliberals, els lobbies i els representants dels grans interessos, europeus i extraeuropeus, haurien de saber que la recepta de la desigualtat extrema, la desprotecció i l’exclusió social ja fou assajada, amb resultats catastròfics. Les poblacions haurien de recordar que la intolerància i la xenofòbia ja foren assajades, i afortunadament vençudes, a un cost humà terrible. Els països europeus, en general, haurien de tenir present que la lògica egoista dels nacionalismes d’estat i de la imposició, dels camins a banda i de l’acció unilateral, ja estigué vigent i donà com a resultat un terrabastall sense precedents.
Per això resulta preocupant l’alegria i la desimboltura amb què sovint s’expressen les posicions euroescèptiques o antieuropeistes, que semblen haver oblidat o no haver après com cal les lliçons d’un passat letal. Res del que es pot considerar raonablement negatiu o desajustat en l’Europa actual −ni el pes excessiu dels interessos nòrdics o alemanys, ni el predomini del big business, ni les insuficiències burocràtiques o tecnocràtiques, ni el relatiu dèficit democràtic, ni la nefasta gestió de la crisi, ni la impotència exhibida davant conflictes sagnants a la porta de casa (com el de Síria, especialment, o el d’Ucraïna)− pot fer oblidar el valor pedagògic i la gran significació actual de les lliçons del passat. D’un passat massa pròxim en el temps, i documentat fins al detall. Un passat que per res del món hauria de tornar a fer-se present. Ni parcialment, ni com a farsa.
La commemoració de la Primera Guerra Mundial que s’inicia el 2014 és, sens dubte, una bona ocasió per a estimular seriosament una reflexió profunda sobre el que va passar, sobre els complicats viaranys de la transformació social i la lògica del xoc desconsiderat i virulent d’interessos, que quasi acaba amb Europa. I que ha matisat a bastament la idea de la civilització, la cultura o els valors europeus
(Editorial de L’Espill 45, www.uv.es/lespill)
