Espanya plurinacional

vicent soler

Vicent Soler

No puc estar més d’acord amb la idea que Joan Romero va remarcar en l’acte de presentació del llibre col·lectiu Federalismo plurinacional: ¿Fin del viaje para el Estado autonómico?, a l’Aula Magna de la Universitat de València, fa uns dies:  “Tot i que s’arribara a la millor organització territorial de l’Estat, a la millor revisió federalista cooperativa possible, el problema persistiria si no es reconeixen les diverses nacionalitats dins d’Espanya. La realitat és cabuda i les nacionalitats “existeixen i persisteixen”, malgrat l’acció recentralitzadora, perquè Espanya és un estat plurinacional”.

En el que ja no estic tan d’acord és en el mapa d’aquesta plurinacionalitat. I així ho vaig fer saber en eixa mateixa sessió. Per què? Perquè, per al professor Romero, hi ha només tres nacions: l’espanyola, la basca i la catalana. En tant que la nació és un “plebiscit permanent”, així ho certificarien de manera reiterada les enquestes del CIS sobre sentiment de pertinença nacional.

O dit d’una altra manera –i que no es mal interprete-, como que “no hi ha més remei” -perquè ho demanen tots els dies-, acceptem que bascos i catalans són nacionalment diferents. La resta, taques “regionals” de diversa intensitat però dins la nació espanyola.

Sincerament, no crec que això siga el tractament correcte des d’una perspectiva democràtica. Perquè, des d’aquesta perspectiva, el principi de la pluralitat identitària, el de les llibertats col·lectives, és –o ho hauria de ser- tan important com el de les llibertats individuals. En conseqüència, s’ha de reconèixer el que hi ha i no el que no hi ha “més remei” que reconèixer.

Més encara, no es pot acceptar sense més el que hi ha sobre sentiments de pertinença nacional, sense qüestionar cóm s’ha arribat ací. Sobretot, quan el nacionalisme espanyol identifica allò espanyol amb allò castellà. I fa segles que malda perquè tots els “espanyols” acaben acceptant que ho són d’aquesta manera, sense reparar en mitjans: des de les guerres més cruentes a la utilització del “nacionalisme banal” a diari, començant per la selecció de futbol.

Això dit, la discrepància sorgeix quan, per començar, hi ha territoris amb llengua pròpia a més d’Euskadi i Catalunya, com són els casos de Galícia, Navarra, València i Balears. Pensem que tindre llengua pròpia no és un assumpte poc important, no és un fet sobrevingut, és la conseqüència d’una determinada especificitat històrica. Canàries també tindria un especificitat històrica, però per altres motius, com, per exemple, els geogràfics.

 O hem d’ignorar la llarga història que ve l’Edat Mitjana i quedar-nos només amb les enquestes del CIS per a distingir entre nacionalitats i regions a l’Espanya actual? Quin percentatge en les enquestes ha de tindre sentiment de pertinença nacional pròpia per a passar d’una condició “regional” a una de “nacionalitat”? No és això similar al que feia la Junta Democràtica en el tardofranquisme, quan posà els referèndums autonòmics de la República com a criteri determinant per a fer la mateixa distinció? Blanc o negre: i els que ens vàrem quedar pel camí el 1936?

Fem més memòria històrica: el feixista de José Calvo Sotelo, quan accedeix a la Direcció General d’Administració Local de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1923, planteja una estratègia per aigualir la clara voluntat de catalans i bascos d’autogovernar-se. L’estratègia consistia en ampliar les respostes institucionals –aleshores, les inofensives mancomunitats de diputacions– a Galícia i a València “que tienen unas identidades del mismo tipo però que se sienten muy españolas”. És a dir, tots quatre territoris tenen singularitats nacionals però només dos incomoden.

 No per casualitat, en el 28 de febrer de 1980 es va fer una operació similar, en acceptar el dubtós resultat del referèndum andalús sobre l’accés a l’autogovern per la via de l’article 151 de la Constitució, via reservada a les “nacionalitats”. Andalusia tenia una identitat merament regional –accentuada, però regional- dins la nació espanyol-castellana i no una de nacional, como si la tenia –assimilable a les nacionalitats “reconegudes”- València, a la que, per cert, no se li va permetre fer el referèndum.

 Catalunya sí i València no? Per què? Evidentment, pels sentiments expressat a les urnes. Però, això vol dir que fem ulls clucs a la història que ha fet que les dues societats tinguen cosmovisions nacionals diferents a hores d’ara?

Ignorem el pacte de l’alta aristocràcia valenciana amb la castellana desprès de les Germanies? Ignorem que quan el Comte-Duc d’Olivares diu això de que “tenemos a los valencianos por más muelles” s’està referint a aquest estament social i no a unes poblacions que durant el XVII continuaran patint injustícies i avalotant-se en jacqueries i “segones germanies”?

Ignorem que la repressió borbònica en el XVIII fou molt més dura a València? Ignorem que el líder de la burgesia valenciana emergent en el XIX, el Marqués de Campo, assumeix la conducta històrica de l’aristocràcia no qüestionant el model d’estat unitari –uniformista i centralista- mentre li deixaren fer i desfer en el seu feu valencià? Ignorem que els principals líders dels moviments populars al XX assumeixen aquest comportament de la classe dominant sense més?

Ignorem la persecució mediàtica que pateixen els líders intel·lectuals del valencianisme renovat en la segona meitat del XX, durant i desprès del franquisme? Ignorem els centenars de milers de valencians que no estan d’acord en assumir que el futur no puga canviar aquesta “herència històrica”? I així, un llarg etcètera.

Una Espanya plurinacional des de la perspectiva democràtica ha d’entendre les singularitats nacionals objectives, és a dir, “d’ofici” i no restringir aquesta concepció de la plurinacionalitat només als que són un “problema” polític circumstancial. Perquè, de no fer-ho, es condemna als espanyols no catalans i bascos a la “castellanitat” implícita en la “nació” espanyola. O no? Ho dic des de la perspectiva dels qui encara creuen que una Espanya plurinacional és possible.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER