El desgavell de l’AVL. De fer feredat a fer el ridícul, o com hem canviat en un segle

catala ciscar

Joan del Alcàzar

Durant la segona dècada del segle XX, particularment després del començament de la I Guerra Mundial a l’estiu de 1914, i més en concret encara arran la revolució russa que comença en 1917, al País Valencià vam viure el que fa prop de trenta anys batejarem com l’Època dels avalots. Aquest va ser el tema que va inspirar el títol d’un llibre que aparegué en 1989: Temps d’Avalots al País Valencià (1914-1923).

Els avalots ―uns disturbis greus, una forta agitació contra l’autoritat― van ser particularment greus en 1919. Tot i que no va ser l’any de més violència als carrers de la capital i als d’altres ciutats del país, va ser aquell que provocà més preocupació a les autoritats tant del cap-i-casal com de Madrid. El governador Durán informava el ministre de la governació Burgos y Mazo que “la agitación obrera de Valencia es de carácter agudo (…) y se distingue por la agresividad del movimiento obrero traducido en coacciones y amenazas”. En la mateixa carta, el governador informava el ministre que “el problema social en los pueblos de esta provincia reviste caracteres más agudos que en la capital; el sindicalismo avanza rápidamente, echando profundes raíces en algunas comarcas, principalmente en los pueblos llamados de la Ribera, donde hay grande extensión de terreno dedicado al cultivo del Arroz”.

En les seues memòries, el ministre Burgos y Mazo escriuria temps més tard: “Valencia me preocupaba más que ninguna otra población de España. No apartaba mis ojos de ella ni un solo instante”. I és que per al ministre, a València la situació era encara més greu que a Barcelona, i això “por haber tomado ya carácter crónico la enfermedad social, por ser objeto de constante propaganda de los elementos societarios de Barcelona y por la condición de sus habitantes, mucho más decididos, resueltos y de armas tomar que los de la capital del Principado, por lo cual todo movimiento verdaderamente revolucionario en el que los revoltosos se decidan a dar la cara a la fuerza pública sería siempre más temible y más difícil de vencer en la Ciudad del Turia”.

Sorprén avui eixa imatge de ferocitat que els responsables de l’ordre públic tenien dels sectors populars valencians, obrers i treballadors del camp, sensibles ―segons el ministre― a la propaganda societària que venia de Barcelona; la qual, ateses les xifres d’analfabetisme (en 1920 n’era del 60 per cent per als homes i del 71 per cent entre les dones) era en bona mesura oral, gràcies a la llengua comuna.

Ara, quasi un segle després, la imatge que projectem els valencians sembla ben distinta. Més enllà de la lligada al balafiament de recursos, a la incapacitat de castigar els corruptes i al sucursalisme subordinat al govern central, el darrer espectacle que estem donant és de traca. Parle, és clar, de la darrera barbaritat, del darrer excés, de l’últim ridícul: el de l’esperpèntic episodi al voltant de la llengua que parlem [no tots, certament] els valencians.

Vergonya provoca llegir la crònica del que va ser la compareixença de la consellera Català [sic] per explicar allò del valencià que no és català, però tranquils que no passa res i, a més, no tenim presa. La senyora consellera vingué a dir, conta la crònica, que ells no pretenen imposar cap definició pel que fa a la llengua per a que no se’ls hi puga acusar d’ingerència, però sí que diuen que la que ha fet l’Acadèmia no ha respectat l’Estatut.

No tenim notícia de que en pensa el també conseller Castellano [sic] del que diu la seua companya Català [sic], però no seria sorpresa que ja figure per a ell en la llista d’aquells “que apuestan por la colonización catalana [els quals] no nos van a decir qué y quiénes somos”.

El Consell Jurídic Consultiu, tots els membres del qual són del PP ―sector oposat a la colonització catalana, això sí―, ha fet un escrit de ¡¡¡32 pàgines!!! Per a dir que la definició de l’AVL no s’acomoda “al que disposa l’article 6.1. de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i la Llei 7/1998 de creació de la dita Institució”.

I, clar, no s’acomoda perquè l’article 6.1. de l’Estatut diu, senzillament, que “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”.
¿…?

Clar que el propi CJC reconeix (pàgina 24) que el Tribunal Constitucional d’Espanya [ojo que vol dir ull!] va establir, per sentència 75/1997 que la Universitat podia emprar indistintament valencià o català, però ―i ho subratlla ben subratllat― amb una finalitat exclusivament acadèmica, açò és per a la docència i la investigació”.

Conclusions: 1) L’AVL no pot dir què és el valencià, sols pot nomenar-lo. Per tant l’AVL ha de fer un diccionari normatiu del valencià en el que l’única entrada sense contingut serà la corresponent al mot Valencià, ja que els acadèmics només poden dir ―en la mesura que han d’ajustar-se a allò que disposa l’article 6 de l’Estatut― que el valencià és el valencià. 2) Que del valencià només es podrà dir que és llengua catalana dins la Universitat, però sols als efectes docents i investigadors. És a dir que als estudiants se’ls hi pot explicar a classe que el valencià és llengua catalana, però en eixir de tan venerable recinte sols podran dir que el valencià és el valencià. I punt.

La pregunta és fins quan haurem de suportar aquestes formes tan grotesques de fer el ridícul. Què diria el senyor Burgos y Mazo, que pensava que els valencians eren tan decididos, resueltos y de armas tomar? 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER