Llei Wert, espanyolitzar “sin que se note el cuidado”

Wert

Francesc Viadel

Tot plegat, la perspectiva en relació amb les llengües distintes del castellà era tan colonial com la que es tenia a França i que va ser magistralment radiografiada a la primera meitat dels setanta per Louis-Jean Calvet. El cas és que l’entusiasme i la voluntat dels sectors educatius van forçar -no sense resistències numantines- la introducció de les llengües “perifèriques” en el sistema educatiu en unes condicions que depassaven de llarg les de la voluntarietat o l’exotisme. Així, doncs, de cop i volta, amb unes esquerres més permeables als canvis i amb ganes de guanyar clientela, el castellà va deixar de ser -només aparentment- la llengua principal.

D’altra banda, el fet que la causa de les llengües “perifèriques” fos promoguda pels sectors de la renovació pedagògica va posar en alerta els sectors més conservadors -tant de la dreta com de l’esquerra- en un país amb una tradició educativa antirepublicana, autoritària i culturalment centralista. L’ensenyament del català al País Valencià o del gallec a Galícia, per exemple, van ser percebuts per no pocs sectors socials com un factor de pertorbació social i, encara, de disgregació nacional.

El 1978 la consellera d’educació d’UCD, Amparo Cabanes, va assegurar públicament que era molt més important que els nens aprengueren l’anglès que no el valencià. Dècades després la premsa conservadora valenciana es felicitava pel projecte de trilingüisme del PP, en què el valencià -”un patrimonio querido por todos”- quedava reduït a la subsidiària condició de matèria optativa mentre es reforçaven l’anglès i el castellà, les úniques llengües veritablement útils per anar pel món. Arguments similars els hem sentit aquests dies a ses Illes, on el català retrocedeix a cop de decret i de pronunciaments polítics d’una solemnitat inquietant. Tornem, doncs, a la casella número ú, a la del decret de “lenguas nativas” de 1975 del ministre franquista Cruz Martínez.

No importen, doncs, els resultats pedagògics de la immersió lingüística, ni la voluntat d’una majoria social de realitzar-se culturalment i evitar convertir-se en un país buit. Tampoc que la reforma Wert no compti amb recursos ni humans ni econòmics.

Al capdavall, l’objectiu de la maniobra és obtenir uns beneficis ideològics que poc tenen a veure amb l’eficiència educativa o amb la integració d’una societat en el món que, ara com ara, és incapaç d’integrar les pròpies diferències internes amb naturalitat. Del que es tracta, ja ho saben vostès, és d’”españolizar”, com deia el comte-duc Olivares, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, of course.

 

Publicat al butlletí Blanquerna, núm. 177, Universitat Ramon Llull.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER