Jesús Villaplana
La zona de restinga coneguda com a Platja de l’Ahuïr a Gandia està en el punt de mira del govern municipal, el qual ha plantejat un concurs d’idees per a la seua urbanització. Aquest és un espai estratègic des del punt de vista mediambiental ja que es troba rodejat d’espais naturals protegits d’alt valor ecològic. Per l’est queda limitada per un cordó de dunes litorals incloses en el Lloc d’Importància Comunitària (LIC) Dunes de la Safor, en el qual estan representats alguns hàbitats d’interès comunitari. Per l’oest limita amb la Marjal de la Safor, altra zona LIC que, a més, ha estat inclosa en el Catàleg Valencià de Zones Humides. Per la zona nord també queda limitada per la zona humida Desembocadura del riu Xeraco, inclosa igualment en el citat catàleg. La marjal de la Safor té, a més, la catalogació de Zona d’Especial Importància per a les Aus (ZEPA). Tant les zones LIC com les ZEPA, són figures de protecció que resulten de l’aplicació de Directives europees i que conformen la xarxa de zones d’especial conservació anomenada Natura 2000, i amb aquesta denominació de Espais Protegits Xarxa Natura 2000 es coneixen segons la legislació estatal. També el document informatiu del Pla d’Acció Territorial del Litoral de la Comunitat Valenciana, elaborat per la Conselleria de Territori i Habitatge, destaca com a zones d’alta qualitat en el paisatge de la Safor a la Desembocadura del Riu Xeraco, la Marjal de la Safor i la Platja de l’Ahuïr
El seu valor ambiental queda, per tant, fora de qualsevol discussió, en donar acollida a una gran nombre d’espècies animals i vegetals, i a hàbitats d’espècies que tenen una protecció estricta en el àmbit de la Unió Europea. Tal com s’indica en les Directives, cada Estat deu establir les mesures reglamentàries, administratives o contractuals per a garantir-ne la conservació, la qual, en base a la Llei del Patrimoni Natural y la Biodiversitat, es delega en les Comunitats Autònomes.
En el cas que ens ocupa, seria la Generalitat Valenciana la responsable de vetllar per la salvaguarda dels seus valors ambientals. Precisament, el Catàleg de Zones humides de la Comunitat Valenciana, elaborat per manament de la Llei d’Espais Naturals Protegits, contempla un perímetre de influència y protecció de 500 m. al voltant dels límits de les zones humides catalogades, cosa que significa que gran part de la Platja de l’Ahuïr quedaria inclosa dins d’aquest perímetre on les activitats i usos permesos no haurien d’afectar la zona protegida.
La Platja de l’Ahuir és, doncs, una zona de capital importància en la conservació dels espais naturals dels voltants, perquè les activitats que s’hi desenvolupen poden produir seriosos impactes sobre la flora, la fauna i el paisatge. Cal recordar que els ecosistemes dunars o les marjals protegides tenen actualment una superfície molt reduïda com a conseqüència de la ocupació que l’agricultura o l’activitat urbanística en el passat. Inclús la mateixa restinga de l’Ahuïr mantingué fins als voltants de mitjan del segle XIX una fisonomia semblant a la que té en l’actualitat la Devesa del Saler, conformada amb dunes fixes sobre les quals creixia un estrat arbustiu i arbori amb pins del que a hores d’ara sols queden vestigis. La reducció en la superfície té una relació directa amb l’augment de la fragilitat ambiental del conjunt, de forma que activitats que altrament serien assumibles en espais de gran extensió, sobre ecosistemes de superfície reduïda poden significar la desaparició dels valors que en motivaren la protecció. El mateix document informatiu del PAT del Litoral de la CV abans citat, reconeix que “la majoria dels aiguamolls costaners s’hi troben sotmesos a una forta pressió antròpica, tant per motius agrícoles com per expectatives urbanístiques. El mateix ocorre amb els cordons dunars, essent freqüent apreciar que han estat afectats per la urbanització, amb la consegüent ruptura de l’equilibri de l’ecosistema, alteració de la seua morfologia i degradació de la seua coberta vegetal”.
És precisament ací on radica el problema dels usos que es projecten sobre aquest espai, declarat en el Pla General d’Ordenació Urbana de 1983 com a Sòl Urbanitzable Residencial i sobre el qual planegen projectes urbanístics que poden ser difícilment compatibles amb la viabilitat ecològica dels espais naturals veïns.
Així, per exemple, en el plec de prescripcions tècniques per al concurs d’idees per a ordenar la Platja de l’Ahuïr publicat per l’Ajuntament de Gandia, el primer punt assenyala que s’haurà de contemplar la construcció d’una passarel·la per a vianants fins al riu Vaca “respectuosa amb les condicions paisatgístiques i mediambientals del cordó dunar”. Però, potser que la dita passarel·la siga del tot incompatible amb la preservació del cordó dunar, ja que la simple construcció ancorada sobre les dunes ja altera les condicions fisicoquímiques d’aquestes (grau d’insolació, humitat, règim de vents) i biològiques, en ser incompatible la presència constant de persones amb la reproducció d’ocells a escassos metres. El mateix Estudi d’Impacte Ambiental d’una passarel·la semblant a Xeraco indica que no hi ha impactes negatius sobre hàbitats i espècies protegides perquè no existeixen a aquella platja però que sí que hi ha al LIC de les Dunes de la Safor en el veí terme de Gandia, amb el que es reconeix de forma implícita que a Gandia no seria assumible l’impacte que produiria un projecte semblant.
Fer compatible o integrar un projecte urbanístic amb un entorn d’alta qualitat ambiental és una frase políticament correcta, que queda molt bé quan s’intenta acontentar a sectors conservacionistes i promotors urbanístics, però és una idea impossible de portar a la pràctica, perquè conservar i urbanitzar són, quasi sempre, conceptes contraris. El mateix concurs assenyala que l’objectiu principal és “posar en valor el gran potencial mediambiental i paisatgístic del sector”, projectant un “gran espai natural que resalte el valors que ja té”, però proposant la construcció de tres complexos hotelers, vivendes aïllades i l’ocupació de quasi 200.000 m2 . Resulta evident, perquè és de sentit comú, que urbanitzar no és projectar un gran espai natural, ni es posa en valor el potencial mediambiental i paisatgístic construint, sinó tot el contrari. I és que ja no es tracta sols de l’ocupació del sòl i l’augment de la xarxa viària amb la corresponent fragmentació d’hàbitats, impermeabilització del sòl i pèrdua del paisatge agrícola en favor de l’urbanitzat, sinó de propiciar un major flux de vehicles i de milers de persones a la zona que incrementen la contaminació acústica, l’augment de la contaminació lumínica per la xarxa d’enllumenat públic i privat en una zona de mobilitat i de migració per a la fauna, l’explotació més intensa d’uns recursos hídrics que ja són deficitaris per al manteniment en bon estat dels aiguamolls, la creació d’un pol d’atracció a visitants que necessàriament es desplaçaran a la platja a través de les dunes,…
En front d’aquesta proposta, què cal fer? Doncs una resposta la trobem en la mateixa Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, un instrument d’ordenació del territori d’àmbit supramunicipal realitzat per la Generalitat, que té entre els seus objectius la consecució d’un territori “més competitiu econòmicament, ambientalment respectuós i socialment integrador”. En l’àrea funcional de la Safor i respecte a aquests espais, proposa com a un dels objectius “restaurar els espais fluvials, les zones humides i els espais litorals de major valor”, considerant entre aquests a la zona objecte de discussió com “una de les millors conservades del litoral valencià” i sobre la qual proposa com un dels objectius específics “la regeneració d’hàbitats de la restinga de la Marjal de la Safor”.
Aquesta hauria de ser la línia d’actuacions que caldria iniciar. La recuperació de l’antiga Devesa de Gandia amb la regeneració de les dunes i de la coberta vegetal arbustiva i arbrada és una tasca relativament fàcil des del punt de vista tècnic i que ja s’ha portat a terme en altres llocs del litoral mediterrani. Aconseguir un vertader espai natural que servira de pont entre les dunes, el riu de Xeraco i la Marjal de la Safor és una oportunitat que no es pot perdre. Seria el necessari contrapunt a la zona fortament urbanitzada de la platja de Gandia i una de les característiques diferenciadores d’aquesta platja respecte a altres zones costaneres, possiblement la més important en el futur. Significaria potenciar els espais naturals adjacents, donar-los viabilitat ecològica i millorar el paisatge del conjunt. Seria donar acompliment al primer dels objectius generals de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana en l’àrea de la Safor: “Consolidar una Infraestructura Verda, com substrat territorial, que permeta conservar i posar en valor els actius ambientals, paisatgístics i culturals del territori”.
