L’Espanya de les marees de colors

PP Valladolid

Joan del Alcàzar

El PP s’ha convertit, em diu un ocurrent, en el Partit Provocador…  de marees de colors: la blanca, la verda, la violeta. I és que el seu màxim dirigent, el president del govern del Regne d’Espanya, cada vegada més qüestionat entre els seus, és un expert a irritar –a provocar les ires- de propis i estranys. Molt cridanera ha estat l’espantada de pesos pesats de l’organització cada vegada més reaccionària que conservadora, com són Aznar i Mayor Oreja, els qui s’han permès menysprear al mateix Rajoy al no assistir al conclave del partit organitzat a Valladolid durant el primer cap de setmana de febrer. Aquesta espantada quasi ha coincidit en el temps amb l’aparició d’un nou partit, una escissió per la dreta, per l’extrema dreta, d’una organització que es diu VOX, i que està liderada per dissidents crítics del PP oficial, al que consideren massa tebi en temes com el final del terrorisme o el que en qualifiquen de desafiament català, i al que critiquen la seua política fiscal i la que consideren poca espenta privatitzadora del sector públic.

Viu un molt mal moment el partit governamental. Els nervis ho tenallen, i és que no són pocs els problemes que l’assetgen. Destaca entre ells la incapacitat per a donar una resposta a la crisi que no faça recaure els costos sobre els més febles (les xifres d’avanç de la pobresa són dantesques, particularment les de la desocupació; així com la de llars que han caigut per sota de la línia de pobresa) i, en paral·lel, l’assot de la corrupció que ha regat d’imputats amb carnet del PP tota la geografia espanyola.

La reunió de Valladolid, Convenció Nacional l’han batejat pomposament, és senzillament una operació de màrqueting polític d’urgència. En absolut és una reunió per a abordar i debatre els problemes d’Espanya o els del propi partit, és una simple excusa per a fer alardó de la millora d’alguns indicadors macro i intentar contrarestar les diverses marees que Rajoy i els seus han deslligat en els dos anys que porten en el govern.La marea blanca, especialment activa a Madrid, és la marea sanitària. Acaba d’assolir un èxit de gran importància: els seus participants han aconseguit parar i revertir la privatització de sis hospitals públics parida i desenvolupada pel govern regional, amb el silenci còmplice de la ministra de sanitat Ana Mato. La batalla, ferotge, s’ha saldat amb la fugida de les companyies privades que anaven a fer-se càrrec dels hospitals i amb la dimissió del conseller del ram. Ha deixat, a més, molt tocat al mateix president de la Comunitat autònoma i a la pròpia alcaldessa de Madrid, políticament irrecuperable des de la seua esperpèntica actuació a Buenos Aires, on la capital madrilenya va perdre l’organització de l’Olimpíada de 2020.

La marea verda sacseja l’educació des de fa mesos. El ministre Wert, un Torquemada que no haguera desentonat en els anys de l’Espanya més negra, ha aconseguit mobilitzar a tota la comunitat educativa: professors, pares i estudiants. Els carrers s’han omplert setmana rere setmana de manifestacions, tancaments, manifestos, proclames i compromisos en contra d’una llei que no solament és innecessària i cara, sinó que, d’aplicar-se, endarreriria la realitat educativa a la dècada dels setanta. Tots els partits de l’arc parlamentari s’han compromès a abolir la Llei Wert en el moment en què el Partit Provocador perda la majoria absoluta en la Càmera.

La marea violeta l’ha deslligat el ministre de justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Un camaleó de la política que, així opinen diversos observadors, s’ha passat de frenada amb la proposta d’una modificació legislativa sobre l’avortament que fa retrocedir la [nul.la] llibertat de les dones als anys del franquisme. Ha provocat manifestacions de protesta i solidaritat amb les dones espanyoles a París, a Londres, a Roma i altres capitals europees. A més, milers de persones s’han concentrat a Madrid i s’han dirigit al Parlament per a exigir la retirada del projecte. La resposta del ministre, en la Convenció vallisoletana, ha estat un exercici de fatxenderia: ha empenyorat la seua paraula en què el projecte no serà esmenat. Justament el contrari del que li demana no solament la societat espanyola, sinó dirigents destacats del seu propi partit. Gallardón és, al costat de Wert, el Gran Provocador de marees de colors. Tan sols Rajoy i la seua secretària general, María Dolores de Cospedal -molt tocada pel més greu problema de corrupció interna que afecta al partit, el Cas Bárcenas; i a més per tribulacions poc clares del seu marit-, competeixen amb ells en agitar a la ciutadania provocant les marees cíviques que els han fet desplomar-se en les enquestes de cara a les eleccions europees i a les posteriors municipals i autonòmiques.

En el seu exercici de màrqueting polític defensiu, des de Valladolid, el PP diu que ells són la marea blava. Una marea que, se suposa, contrarestarà a les altres. I és que la blanca, la verda i la violeta tenen molt de roges, segons ha declarat un dels menys perspicaços dirigents del partit, el president murcià Valcárcel. Al final, resultarà que el PP s’ha reunit a Valladolid per a dir-nos que ells són els blaus i els qui els contradiuen són els rojos. Tan originals com el mateix Franco i els seus sequaços. Així està el pati, i mentrestant les xifres macro milloren i les micro segueixen colpejant als més vulnerables. Rajoy i la seua tropa segueixen a la seua, però podria ser que les marees que estan provocant se’ls emporten per davant més prompte que tard.

Publicat en el bloc Escriure en l’aire

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER