El València, cau de la serp

Val nazi

Vicent Olaso     

 

            Fa poques setmanes va ser notícia l’aparició a les graderies del camp de Mestalla d’una bandera que combinava l’emblema del rei Jaume I amb antics símbols associats al nazisme, tot just després que foren també notícia els insults, al mateix camp, a Diego Costa, jugador brasiler de l’Atlético de Madrid que ha demanat expressament de jugar amb la selecció espanyola de futbol si n’és requerit. L’ou de la serp és a dins del nostre país; això ja ho sabíem. A Costa se li recriminava “no ser espanyol” de veritat, malgrat la seua voluntat. Bé es cert que, com diu el mateix jugador, aquests insults desapareixeran tot just anote el seu primer gol amb la selecció. I també és més que probable que l’odi cap a ell provinga més aviat de la seua tendència a la picabaralla amb tot aquell jugador contrari que li passe pel costat. El caire evidentment racista dels insults, no obstant això, aconsella no relativitzar la qüestió.

            La mescla de la imatge del Conqueridor amb la simbologia nazi demana reflexions de més calat. Fa almenys tres dècades que els grups d’ultradreta de tot Europa van descobrir la capacitat dels estadis de futbol com aparador de la seua ideologia. Amb l’excusa de ser els seguidors més enfervorits, lliurats “a mort” al club al que defenen, s’han apropiat de zones senceres dels estadis, han amenaçat tothom al seu voltant, han desplegat la seua parafernàlia i, també, han mort o han espatllat aficionats dels equips contraris, agents de policia, etc. Tot això –no ho oblidem, perquè és un factor determinant– amb la complicitat de molts dirigents i futbolistes, que, si hem de ser ben pensats, confonen el suport a l’equip amb l’exhibició de força, o que, si hem de ser mal pensats, capten el benefici d’adreçar aquest suport cap als seus interessos personals, sense calibrar-ne les conseqüències a llarg termini. El repartiment gratuït d’entrades o l’ofrena desmesurada dels gols en són exemples força coneguts.

            I tornem a Mestalla, al València CF. A la llarga, la “guerra dels símbols” ha resultat especialment perniciosa per al club. Des del dia que els seus dirigents van decidir situar-se clarament del costat del “blaverisme”, el València va començar a perdre suports –en favor, sobretot, del Barça, paradoxalment. Per acabar-ho d’adobar, la seua posterior “rendició incondicional” a mans del Partit Popular li ha guanyat, d’una banda, el rebuig de molts que encara li guardaven un lloc al cor, i de l’altra –novament la paradoxa– el desdeny dels qui s’hi declaraven amatents, i ara, passada la febre, volen desfer-s’hi de la institució com el qui llença al fem una calça esquinçada. Pel camí, hem descobert que la influència del club és cada dia de més curt abast, que a la plantilla només hi ha una quantitat raonable de jugadors valencians quan les arques van buides, que els presidents eren en realitat agents immobiliaris i que la simpatia pel color blau ha acabat en un ultratge al rei Jaume que –és una hipòtesi– no li faria tan sols exclamar “Vergonya!”, sinó que li faria venir ganes de brandir l’espasa. Una vegada més, el futbol com a paradigma de la mateixa realitat. 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER