La llei de l’avortament i l’Espanya del NO-DO de Rosa Díez i Savater

SD

Sal·lus Herrero

El 4 de gener, al diari El País, la diputada Rosa Díez publicava un article titulat “Abortar, o no, no es de izquierdas o de derechas”, on deia que si algú diu que “avortar no és un problema moral s’equivoca; el que no ha de ser és un problema penal o legal” (Savater). Amb aquesta manera d’iniciar, envitricollada i alambinada, en fer un joc de mots potser pensa que pot acontentar a tots els públics a la recerca de tots els vots, els de dretes, els d’esquerres i els de “centre”. I, al meu parer, erra molt perquè se li veu més la demagògia i l’electoralisme.

El que en realitat és un ‘problema moral’, a les actuals societats complexes i plurals, és quan, des de l’estat –en aquest cas l’espanyol–, pel que fa a l’avortament, s’intenta imposar una moral determinada, pròpia del nacional-catolicisme, a tota la societat. El problema moral és quan se sostreu el dret a l’avortament, concretat en una llei de terminis, i s’intenta obligar a les dones a parir, en contra de la seua voluntat. Com sempre, la líder d’UPyD, esmenta el seu ideòleg, Fernando Savater, des de l’inici, i afig que com “es tracta d’un ‘dilema’, on hi ha ‘valors contraposats’, perquè els valors siguen ‘col•lectivament acceptables’, s’ha de definir el punt en què ‘decidim’; i després, moralment, cada persona haurà d’enfrontar-se al dilema” (Savater). Curiosament, el que s’accepta a nivell individual i col•lectivament en el cas de l’avortament, ho neguen, radicalment i furiosa, quan es tracta del ‘dret a decidir’ de Catalunya, on l’estat es permet imposar, autoritàriament, els seus criteris sense ni tan sols voler escoltar a una part dels governats que no se senten, nacionalment, espanyols (i menys encara de matriu castellana).

Afirma Rosa Díez que el que li va escriure Savater perquè critiqués la llei de terminis per ‘manca de consens’ i que servia per a ‘distreure’ el personal de la crisi al govern de de Zapatero, val també per a Rajoy amb la finalitat d’ocultar la seua incompetència. De nou intenta criticar –amb aparença salomònica, una de cal i altra de sorra– un govern i l’altre, per ubicar-se au-dessous de la melée, més enllà del bé i del mal, en un punt ‘intermedi’. Critica l’aprovació d’un projecte de llei confessional, retrògrada, feta per amagar la comptabilitat B del PP, perquè no es parle dels milions d’aturats, dels milions que viuen en una situació d’extrema pobresa, la creixent desigualtat, la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes, del parasitisme polític de la justícia per banda dels partits hegemònics, de la corrupció institucionalitzada… Sentencia Díez que, tant Rajoy ara, com ZP abans, “va banalitzar l’avortament en fer-lo servir partidàriament; hooligans contra hooligans; es repeteix la història”. Tot i que em sembla que ella fa el mateix que critica: instrumentalitzar, banalment i frívola, l’avortament des d’una perspectiva electoralista, on sembla que el que menys importa és el dret de les dones a decidir la seua maternitat lliurement.

Arbitràriament, acusa Zapatero de convertir la despenalització de l’avortament en una llei reguladora del dret a l’avortament i acusa, al seu judici, “d’una regressió de les llibertats públiques” perquè ha esdevingut “un dret subjectiu a avortar”. I considera que hauria d’estar a la Constitució com un dret bàsic i no hauria de ser atorgat per cap govern com una concessió, per la qual cosa la considera –la de terminis-, una llei ‘predemocràtica’, tot i que es tracta d’una llei semblant a les que hi ha al context europeu dels països més democràtics. Considera la líder d’aquest partit neofalangista –ni de dretes ni d’esquerres– que tant la llei de ZP com la de Rajoy es ‘predemocràtica’, ‘intervencionista’ i ‘autoritària’, per la qual cosa les refusa ambdues. Esbiaixadament, posa les dues lleis al mateix nivell o gairebé, i, demagògicament, diu que amb la llei de Zapatero “una xiqueta havia de suportar més controls per a fer-se un ‘piercing’ que per avortar”; amb la de Rajoy, “una dona adulta està obligada a renunciar al lliure albir, ja que el Govern ens prohibirà o obligarà a ser mares”. El del ‘piercing’ sembla un argument populista, de taverna madrilenya o de col•legi de monges.

Afirma que rebutjaren la llei de ZP perquè atorgava a les menors, “a partir de 16 anys, el dret a decidir la interrupció de l’embaràs sense necessitat del consentiment dels seus pares o tutors”, perquè la senyora Díez no vol entendre que hi ha situacions excepcionals de pares carregats de fonamentalisme religiós, polític o antropològic que poden obligar les seues filles a parir en contra de la seua voluntat i la llei ha de preveure i protegir a aquestes menors de la violència patriarcal i de les imposicions despòtiques. Forçant del tot l’equiparació de la llei de ZP amb la de Rajoy, afirma, farisaicament, que, si aquella llei era una “expropiació indeguda de les dones menors”, el projecte actual es una “expropiació generalitzada al lliure albir de les dones”. El que importa és fer jocs de paraules, comparacions, metàfores teòriques i redolins del llenguatge per a lluir-se ‘argumentativament’, prescindint del tot de la realitat social, dels sofriments de les menors i les dones obligades a parir i fins i tot de la veracitat dels arguments. Tot i que a desgana, reconeix que la llei de terminis per avortar, “fonamentat en el ‘consens mèdic i científic’ sobre la viabilitat del fetus fora de la mare, proporciona major seguretat jurídica i respecta més l’autonomia de la dona”.
L’alternativa que proposa aquest partit és l’ampliació de la llei de terminis més enllà de les 14 setmanes, la detecció precoç de les malformacions, amb l’objectiu de “conciliar el dret de la mare a una maternitat consentida i la protecció del nasciturus”. Al meu parer, tot i que ho neguen, de manera semblant als del PP, els d’UPyD tracten les dones com a menors d’edat, necessitades de “tutela mèdica” i “científica”, en lloc considerar-les ciutadanes responsables i autònomes en plenitud de drets i d’obligacions. Sembla que, al remat, prioritzen més la protecció jurídica del nasciturus –del que diuen que la Constitució i les sentències del TC declaren “bé a protegir”– que el dret individual i ‘subjectiu’ –com no pot ser de cap altra manera– de cada dona a decidir per ella mateixa sobre la seua pròpia maternitat i reproducció.

Al meu parer té raó, quan, òbviament, afirma que el projecte de llei de Rajoy és molt més restrictiva que la de 1985, que genera una enorme inseguretat jurídica a les dones i professionals de la salut i que esdevé incompatible amb la societat actual del segle XXI; també en les crítiques a una llei confessional d’una Espanya en blanc i negre que els més reaccionaris del PP i del Govern semblen obsessionats a recuperar, una societat del passat, “aquella que Rajoy mira amb nostàlgia. Si alguna cosa podem afirmar sense por a equivocar-nos és que eixa Espanya del NO-DO no tornarà”. I li pronostiquen “un nou fracàs i un nou motiu per al divorci entre el seu Govern i el conjunt d’espanyols” .

El problema greu al meu parer, és que l’Espanya de Díez i Savater, i ho podem afirmar sense cap temor a errar, és que ells representen, junt al PP, el retorn a l’Espanya del NO-DO; ells són aquella Espanya del passat en una concepció nacionalment unitarista; ells són un nou fracàs i un nou motiu de divorci entre l’Espanya acastellanada del nacional-catolicisme i la resta de nacions perifèriques de l’estat molt més secularitzades i laiques. La posició d’aquest partit suposa un divorci entre els drets individuals, ‘subjectius’, com a drets bàsics, i els drets socials i col•lectius de les nacions a protegir la seua llengua, cultura i país, entesos des de la pluriculturalitat i el plurilingüisme, que, demagògicament, els d’UPyD refusen, en inventar-se una Espanya, únicament i exclusivament, mononacional, monolingüe i monocultural que no existeix en realitat. És una fabulació supremacista del nacionalisme espanyolista de matriu madrilenya per a dominar els altres pobles de llengües diferents a l’espanyola. Igual com la falsa “equidistància” entre la llei de ZP i la de Rajoy; una ‘equidistància’ pròpia de l’Espanya del NO-DO, de l’Espanya en blanc i negre, que ens pinten cada dia des del centre de la península Ibèrica, amb la intenció que la resta de “las províncias” acaten amb subalternitat i sucursalisme entusiàstic, una noció d’Espanya retrògrada on el ‘nasciturus’ es prioritari i té més drets que l’autonomia de les dones per a decidir lliurement sense cap coacció per banda de l’estat.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER