Albert Ferrer Orts
Tantes són les veus autoritzades que s’escolten darrerament clamant pel temps i les oportunitats perdudes que qualsevol que faça un mínim esforç per escoltar-les arribarà a la conclusió que s’albira, imminent, un canvi de cicle. Una nova etapa que, tard o d’hora, eclosionarà mitjançant una renovada escala de valors fonamentats en una major justícia i cohesió socials. Eixa és la responsabilitat de tots i caldrà canalitzar-la a través dels partits polítics de l’oposició atenent les dificultats que tenen les plataformes cíviques en l’actual panorama. Dissortadament, no hi ha un altre escenari possible del descrit grosso modo tret del conglomerat Valencians pel Canvi, presidit per Antoni Furió.
Vista la deriva a què ens ha condemnat per a dècades el disbaratat govern del PPCV, comprovada la inquietud que ha provocat la intransigència, la pusil·lanimitat i la indiferència dels darrers estadistes que han ocupat La Moncloa envers les peculiaritats que representen les identitats nacionals que composen l’Estat, certificada la crisi com a impulsora d’un canvi global de model a Europa, només queda la ciutadania per a enarborar una nova bandera per mitjà de la qual altres persones veritablement capacitades han d’erigir-se en l’anvers del revers de la moneda que estem patint com a vassalls de la desraó.
Com a cadascú, visc amb preocupació creixent, no exempta de ràbia continguda, els arriscats viaranys que recorre tant l’Estat com el País Valencià no només econòmicament sinó socialment, pel drama que suposa per a milions de persones sobreposar-se diàriament a l’adversitat i el desempar, bregar quotidianament amb la injustícia i la indefensió creixents, comprovar desesperançat al remat de tot que aquesta perversitat no deixa de retroalimentar-se i de devorar fins a les arrels tot rastre d’ètica, solidaritat, sensatesa i progrés ben entès.
Perquè són massa les qüestions bàsiques que han botat per l’aire, són massa les pèrdues que costaren generacions d’aconseguir, són incomptables segurament els drames a què atendre, són massa les claudicacions a què se’ns ha condemnat per allò de viure per damunt de les nostres possibilitats (damunt ens endossen cínicament la culpa i es queden tan frescs).
Com a vostè, em preocupa el present, tant és així que estic guanyant-me el pa a milers de quilòmetres de la meua llar com fa una legió dels nostres resignadament (no ens queda un altra ni potser millor) per aquests mons de Déu, no sé amb certesa quin rumb agafarà l’actual situació en mans de tecnòcrates pertot arreu, des del cap i casal fins a Brussel·les passant per Madrid; però per sobre em desespera pensar en l’endemà, el dia després que Fabra convoque eleccions anticipades —al meu parer seria un desficaci perseverar i resistir en la bomba de rellotgeria en què s’ha convertit la Generalitat— o que en el seu defecte les ajorne per a quan toquen. I em preocupa sobre manera perquè —per una vegada— caldrà traure el millor de cadascú per a regenerar fins on se puga l’erm damunt del qual habitem i tractar per tots els mitjans possibles que la generositat s’impose i l’interés individual es plegue davant del col·lectiu. Tot i això, tenint en compte que a la Vila i Cort es mantinga un Rajoy entre les cordes que si ja ha mostrat el menyspreu indissimulat als valencians governant les seues sigles, imaginen la seua esquizofrènia i la dels seus envers un executiu autonòmic oposat al seu.
Publicat a El Punt Avui
