Toni Rico
L’estudi de les nacions les darreres dècades és una mena de “that is the question” constant i gairebé perpetu. Fa uns dies, però, el Partit Popular de lesIlles Balears ens ha il·luminat en aquesta travessia epistemològica tan complexa. L’últim gran descobriment: les nacions són entitats inventades, imaginades, creades pels humans. Totes? No, només els Països Catalans, és a dir, aquella nació que els hi fa nosa. Hauran llegit Anderson, Gellner o Hobsbwam? Tinc seriosos dubtes d’això. De fet, si els hagueren llegit, sabrien que totes les nacions comencen a “existir” des del plànol d’allò imperceptible i clarament fruit de la imaginació i arriben a la seua plenitud quan aconsegueixen passar a una mena de “realitat” tangible. El problema del Partit Popular i el nacionalisme espanyol que representa és que parteixen d’una veritat absoluta i inqüestionable anomenada Espanya (la qual és una estructura nacional tangible perquè té unes institucions que la trauen del plànol de la imaginació) i no són capaços d’entendre que més enllà d’aquesta (que segons el seu relat troba els orígens en Don Pelayo, Viriato o vés a saber si els dinosaures d’Atapuerca) la resta de comunitats nacionals també existeixen, o no, com la seua.
El Partit Popular no és conscient del favor que li ha fet al projecte nacional dels Països Catalans. Una gran part del discurs nacionalista es sol construir a partir de la comparació, o la diferenciació, amb un altre. El clàssic binomi “nosaltres” i “ells” que tot nacionalisme necessita per a reafirmar-se en si mateix. En aquest sentit, allò que ha fet el PP és construir un “nosaltres” -balears que ens sentim espanyols- enfront d’un “altres” -els pancatalanistes que volen els Països Catalans-, i fent-ho han afirmat l’existència dels Països Catalans com a projecte de realització plausible.Al cap i a la fi el que han fet els Bauzà boys és mostrar el seu “nacionalisme banal”, com ho fa l’espanyolisme oficial allà on no es troba segur per l’existència d’un altre projecte nacional autòcton que el qüestiona. Perquè la idea d’Espanya no es pot viure de la mateixa manera a Burgos que a Palma, aSalamanca que a València. Als Països Catalans, l’espanyolisme parteix d’una certa inseguretat i per això s’ha de reafirmar constantment, sempre que pot, a partir de qualsevol símbol banal o mitjançant l’estrangerització del nacionalisme autòcton. Exemple: el blaverisme ha fonamentat el seu discurs sempre en convertir en forasters els valencianistes, en traïdors i venuts als catalans. La declaració del Parlament balear fa el mateix quan afirma que les Illes no “formen part de cap país català”. El fet de “formar part” et trau la possibilitat de “ser” que és molt diferent.
Ara bé, els partidaris dels Països Catalans també ens equivocarem si pensem que el PP ataca la nostra proposta nacional perquè aquesta ja existeix, ja és una realitat feta i refeta com ho són la nació espanyola, francesa o alemanya. De la mateixa manera que el nacionalisme es construeix amb un “nosaltres” i un “ells”, també ho fa a partir d’un cert grau de particularisme que es projecta a allò universal. En un món de nacions tots volem ser nació. I aquest voler ser ens porta a afirmar que ja ho som i, de vegades, aquesta afirmació tan contundent ens pot allunyar de la realitat nacional que viu la població a la què li adjudiquem un gentilici nacional, una identitat que per a nosaltres està clara però per a ells no tant o si més no es veu amb matisos o fins i tot recels. La batalla en l’actualitat es troba en dos àmbits. Per un costat en la lluita per aconseguir que el fet diferencial valencià, català o de cada illa deixe de ser regionalment espanyol i passe a ser plenament nacional. Paral·lelament, l’altre àmbit d’actuació és el de dotar els Països Catalans d’una realitat tangible, és a dir, començar a construir estructures de treball conjunt que ajuden a visualitzar en un plànol de “nació real” el que fins ara no ha passat gairebé d’un projecte. I això darrer urgeix perquè a Catalunya l’anomenat “procés” segueix avançant mentre els Països Catalans continuen sense estar ni esperar-se. Els aconseguirem construir aquells que creiem en ells? That is the question.
Publicat a Llibertat.cat (16 de desembre del 2013)
