Amanda Gascó
Fa uns dies un company de feina em comentava que, a l’escola dels seu fill, quan un alumne vol fer-li la punyeta a un altre li amolla “eres un Rajoy”. Em vaig imaginar el xiquet de 7 anys corrent cap als mestres als quals els toca cuidar el pati eixe dia i confessar, molt ofés, que ‘nosequi’ l’ha insultat dient-li “eres un Rajoy”.
Ens podríem trobar davant del cas d’un expedient sancionador per part de la nostra Conselleria d’Educació als mestres que en eixe moment cuidaven el pati. Més encara, un expedient a tot l’alumnat a qui se li ocórrega increpar un company o companya amb la frase simple i simbòlica “eres un Rajoy”. Per molt menys se n’ha armat una de ben grossa al CEIP Taquígraf Martí de Xàtiva. Com ara ja no es mengen ni una rosca construint polígons industrials fantasmes, potser el Consell valencià estiga buscant negoci i pensant en construir reformatoris, de gestió privada, és clar.
Mai desvetllaré el nom del company de feina que m’ho va contar, ni la població on duu el seu fill a l’escola (pública), ni cap pista sobre el nom del centre, no siga que el ministre de Justícia espanyol dictamine sentència política i considere que s’ha fet un atac a Espanya, amb els consegüents 30.000 euros per barba de multa.
A qui li ho contes no s’ho creu. Escrius un guió amb això i et diuen que és inversemblant, quasi més que la feina de botxí que li van encomanar a Paco Telefunken el 29 de novembre passat. M’imagine la conversa amb eixa gola profunda a l’altra banda de l’aparell: “Paco, ves i apaga la tele”. Qui va donar les directrius és un Fabra revestit de Rajoy. Ups…què he dit?! Si és que no pot ser, els demòcrates que defenem la llibertat d’expressió estem malament del perol.
“Eres un Rajoy” és la síntesi de tantes barbaritats i tanta indignació que l’expressió esdevé una rosa de paper de mà en mà. Els infants troben maneres de dir tan contundents que són insuperables. L’expressió de la infantesa és, sobretot, sincera. Això no significa que la seua raó siga la Raó. Però amb aquesta expressió m’han demostrat que el crit “eres un Rajoy” és una manifestació d’un sentiment profund amb el qual ens podem sentir identificades moltes persones.
L’impacte expressiu de la xicalla és vertaderament aclaparador. Fa molts anys i panys, per primera vegada en la història, se’ls va dir a uns quants milers de xiquets evacuats a llocs més segurs pels bombardejos de la Guerra Civil, que dibuixaren alguna escena d’eixe conflicte. Ho feren, i tant! Van fer una crònica impressionant de dibuixos que ara estan en arxius històrics a diverses parts del món. Aquelles escenes pintades sobre paper van captivar mig món als anys 30 del segle passat. Els xiquets i les xiquetes saben dir. Picasso ho va recordar una vegada amb aquestes paraules: “Des que era un monyicot que pintava com Rafael, però m’ha costat tota la vida aprendre a dibuixar com un xiquet”.
I amb això estem al País Valencià, amb l’expressió de la indignació de veure com elsRajoys amb cara de Fabra ens van retallant drets bàsics i públics com l’educació, la sanitat o els mitjans de comunicació. O com han desmantellat la xarxa financera valenciana. Com van devaluant allò que ens és propi per tal què acabem fins als nassos i pensem que “total, per a com de malament ho estan fent, millor que ho tanquen”. I així els Rajoys van fent feina i van parcel·lant el nostre patrimoni i la nostra autonomia per anar venent-los a lots. L’anàlisi la tenim clara. Com actuem? Què podem fer per canviar les coses?
Senyores i senyors, ciutadans i ciutadanes, tenim el poder de decidir, el dret a llançar una papereta en una urna transparent. Personalment tinc unes ganes immenses de poder practicar aquest esport, tan saludable, el més aviat possible.
Publicat a La Veu del País Valencià (15 de desembre del 2103)
