Alberto Fabra, el molt honorable governador civil?

Fabra i Camps

Joan del Alcàzar

Alberto Fabra farà cinquanta anys en 2014 i segurament –no serà el primer- realitzarà balanç del seu mig segle de vida. Més enllà de les qüestions d’índole personal que no ens interessen, potser es preguntarà com va ser que un jove aparellador (arquitecte tècnic) titulat per la Universitat Politècnica de València als vint-i-tres anys esdevinguera president de la Generalitat Valenciana als quaranta set.

El trajecte és conegut. En 1982, l’any de la desfeta de la dreta espanyola i la victòria dels socialistes de Felipe González, amb la majoria d’edat encara calenteta, el jove va tindre la feliç idea d’afiliar-se a les Noves Generacions d’Alianza Popular, presidida per Manuel Fraga Iribarne.  Onze anys després, en 1991, encara amb vint-i-set anys, el xicot va resultar elegit com a regidor de l’Ajuntament de la capital de La Plana. I des d’aleshores ençà tot han estat càrrecs de representació: regidor fins a 2005, alcalde des de 2005 a 2011, diputat a les Corts Valencianes des de 2007 a 2011 i des d’aquest darrer any Molt Honorable President de la Generalitat.

Més enllà de la reflexió que ell farà, podem preguntar-nos quins són els mèrits o les virtuts polítiques que adornen tan llarga trajectòria? Pocs, per no dir-ne cap. No és precisament un líder popular, no és un bon comunicador, evidencia una insuportable manca de recursos com a dirigent partidari, i és palesa la seua feblesa orgànica: ni al país dels valencians ni a Espanya, Alberto Fabra ha resultat ser allò que en diuen “un baró del PP”.

La veritat és que ho tenia malament quan va arribar al carrer de Cavallers. D’entrada fou designat com una solució d’emergència i un nom de compromís per a no destorbar massa a cap de les famílies del PP autòcton. A més, venia a fer el relleu de dos homes que –per eixes coses que té la política d’incomprensible- havien marcat època. Deixant de costat el conquense i brevíssim Olivas, la parella que el va precedir era de xavo: el pinturero de Zaplana, i el curita Camps.  El murcià era i és un atrevit sense complexos, capaç de dir allò que millor li convé sense mudar el seu millor somriure: “eso son chorradas importantes”, va dir en una ocasió compromesa fent alardó del seu potencial discursiu. El capellanet va arribar amb la lògica modèstia que la seua condició li dictava, però es transformà aviat en un visionari, en un al·lucinat incapaç de fer front a dues de les temptacions clàssiques: el món [dels diners] i el dimoni [de la vanitat]. De la carn, tot i les sospites malèvoles que alguns han volgut alimentar, no en tenim notícia certa. I, a més a més, no ens importen.

A Alberto Fabra això de Molt Honorable President li quedava gran des del bell principi. Tres o quatre talles més que la seua. Ni ha arribat a ser un home temut i odiat com Zaplana, un llibertí reconegut com a Patró Major de la confraria pepera fins arribar a ministre; ni ha tingut el bon oratge i la sort de cara com Camps, al que la correlació de forces internes del PP espanyol i la facilitat per a repartir canongies diverses –grans i menudes- li va valdre per a convertir-se en baró inclús fins a sonar, ai!, com a hipotètica alternativa a la presidència del govern espanyol. Com estarà la banqueta del PP!

Alberto Fabra, ja ho hem dit, amb penes i treballs apunta alguna dada positiva. És com ens ensenyaven a l’escola que era l’aigua: “inodora, incolora e insípida”. Si de cas, per no deixar-li el marcador a zero, podem dir que és un home que té una rara habilitat: mai parla de com són les coses, sinó de com haurien de ser. Mai no explica allò que és, sinó que la seua deriva és fer un discurset [banal] sobre com hauria de ser allò pel que li pregunten o ha d’explicar pel càrrec que ocupa. Complementàriament, vulgaritza aquesta petita capacitat perquè realitza un repartiment indiscriminat de culpes per als altres. Tot allò de dolent que puga afectar-li és pels altres. Ell és tot virtut.

Clar que això li juga males passades. La seua darrera declaració pública ha estat una prova. Al bell mig de la borrasca per la decisió de tancar RTVV –prèvia consulta i venia de PJ Ramírez-, el MHP Fabra va dir que és “el moment d’oferir als ciutadans esperança i optimisme, amb el cap molt alt”; i això perquè al seu parer el Consell que presideix ha fet “el que calia fer” per a eixir de la crisi i, per açò, ara la regió està “en el moment de la inflexió, la recuperació i l’esperança”. És possible ser més inoportú i estar més lluny de la percepció dels ciutadans?

Ha de ser la seua una reacció incontrolada, una vegada més. Un impuls irrefrenable d’imitar al seu predecessor, que explicava a tort i dret que representàvem  per a l’Espanya en crisi la Covadonga del segle XXI, i que els valencians erem els millors i els més envejats de la galàxia.

No és difícil imaginar que Fabra odia Camps. Segurament tots dos s’odien. L’un, el curita, perquè va ser substituït per l’altre en ser expulsat al no-res exterior, empestat, negat pels seus conmilitons que abans l’adulaven, l’afalagaven, li reien totes les gràcies i li aplaudien les seues al·lucinacions com a gran estadista internacional. L’altre, el de Castelló, perquè ha hagut de concloure que va ser designat rei d’un regne buit; ensorrat i intervingut. I va heretar el no-res per la bogeria, per la megalomania, pel balafiament, per la corrupció propiciada i per l’addicció a l’aplaudiment comprat del seu predecessor.

Al final, en fer el balanç dels cinquanta anys, Fabra potser s’adonarà que aquell jove aparellador no va arribar a MHP de la Generalitat Valenciana, sinó a simple governador civil de la província. Ignore, no obstant, si serà conscient de la nostra desgràcia com a ciutadans valencians. Comparativament, la seua és a penes una peripècia personal poc exitosa.

Publicat en bloc Escriure en l’aire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER