Joan del Alcàzar
Fa un temps, sis mesos, vaig escriure un post amb dues preguntes al seu títol: Desperta València? El 3 de maig, un punt d’inflexió política al País Valencià. Tractava de la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València de milers de persones per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. El programa de Jordi Évole, a La Sexta, havia estat un colp a les consciències, en bona mesura perquè havia mostrat un PP en general i un Juan Cotino en particular absolutament insensibles al dolor de les famílies destrossades pel drama del metro i com a còmplices de la tragèdia. Titule ara com titule aquestes ratlles, per fer un paral.lelisme entre aquella despertada ciutadana i la viscuda aquests dies amb la decisió del MHP Fabra de tancar RTVV.
He anat a RTVV (ràdio i TV) tantes vegades com m’han convidat, i n’han estat moltes. Sempre, això sí a parlar d’Amèrica, particularment de la llatina. En alguna ocasió a la tertúlia del matí o a entrevistes a Ràdio 9 quan es tocava algun tema americà (eleccions als EUA, la salut de Fidel Castro, commemoracions com les d’Hiroshima i altres). En altres, moltes, em venien a gravar al meu despatx a la Facultat per a Notícies del món; i en els darrers anys he estat participant freqüent al programa A2 Internacional, conduït per Vicent Montagud.
La més llarga de les meues intervencions, quant a presència al plató, no obstant, la vaig viure l’11 de setembre de 2001. Reaccionaren tard davant el que estava passant a Nova York, però algú va tindre la idea de telefonar-me per a que em presentara amb urgència al plató del telenotícies de mig dia que conduïa Lluís Motes. Allí vaig passar hores. Jo era l’únic “expert” a mà, pel que va semblar, i vaig dir la meua a propòsit del que vaig entendre com un punt i a banda en la història mundial. És cert que jo era una mena de comodí al plató. Jo responia preguntes, però de sobte em demanaven aturar-me: algú havia localitzat a un valencià que vivia a Texas o a Virginia i el cridaven per telèfon per a veure que opinava ell sobre la situació. Amb una interrupció a mitja vesprada, van tornar-me a treure al plató un parell d’hores més per la nit, i vaig fer tot el que estava a la meua mà per valorar les notícies que anaven succeint-se arreu el món. Fou una experiència ben singular aquella. Estranya. Vaig viure la tensió del plató, el lògic desconcert pel moment que vivíem, i també detalls per a mi sorprenents com ara que el presentador fumara o que es canviara al castellà en les pauses de publicitat.
Han estat molts anys per tant durant els quals he col·laborat amb la RTVV amb certa regularitat, sempre, convé no oblidar-ho, per a tractar temes ni espanyols ni valencians, la qual cosa té lògica en funció del meu perfil professional.
Per tant no sols tinc una idea del que ha estat l’empresa com a ciutadà sinó que l’he vista per dins i he anat assistint al seu deteriorament en tots els sentits. A més, sé que ha estat un forat immens pel qual s’han malbaratat recursos que haurien vingut molt bé per a altres necessitats del país. No obstant, malgrat tot, he col·laborat [sempre ad honorem, no sé si cal dir-ho] sempre que m’han cridat perquè crec en la necessitat que tenim els valencians de comptar amb una radiotelevisió pública. I és que, tot i els lladres, corsaris, pirates, manipuladors, xantatgistes, vividors i canalles que han fet malbé la RTVV, continue estant a favor de l’existència d’una radiotelevisió pública i valenciana entesa com a servei públic, i en la meua idea no cap ni la manipulació partidària ni les Tómboles en particular ni el telefem en general. És per això que no accepte la desaparició de la RTVV per obra i gràcia del MHP Fabra i sus muchachos. Que quede clar que no defense la RTVV que hem patit, però sí una RTVV en sintonia amb l’esperit i l’estratègia amb la qual va ser concebuda en el bell principi, allà pels anys vuitanta del segle passat.
