RTVV: QUAN ES VA FOTRE TOT?

Protesta-RTVV

Xavier Aliaga

 

Una de les obres mestres de Mario Vargas LlosaConversación en la Catedral, comença amb un personatge preguntant-se quan es va fotre el Perú. I un servidor, a aquestes hores de la matinada, quan la bullida de cap, la incomprensió i la ràbia fan impossible trobar la son, no deixa de preguntar-se quan es va començar a fotre el País Valencià, quan posàrem la primera pedra que ens ha dut on estem, al simbòlic i dolorós tancament de la ràdio i la televisió públiques. Tal vegada fou amb la publicació d’un llistat de paraules prohibides, un gest que era el símbol d’una claudicació, la demostració que entre el llegat de Joan Fuster i José Ombuena, posem per cas, la societat valenciana havia escollit a Barrabàs. Res ja no podia ser igual. D’allò en fou responsable Amadeu Fabregat, una persona intel·ligent al servei d’idees i conceptes dubtosos, per dir alguna cosa. El cinisme i la manca d’escrúpols començà a matar la criatura des del primer minut. Ja es podia inaugurar el tele-fem des d’una televisió pública. Vist amb perspectiva, la inclassificable bellesa rural de les monleonetes no era el problema.
RTVV morí el mateix dia en què un president, Eduardo Zaplana, decidí omplir la casa de comissaris polítics i a tothom en el PP li semblà magníficament, sí senyor, és el que s’ha de fer, això faltava, que per alguna cosa manem. Morí quan molts treballadors, en comptes de tractar d’avortar aquella utilització política, s’hi adaptaren i claudicaren. RTVV va començar a supurar per la ferida amb l’acceptació social d’aquell monstre de periodistes cridant, en comptes de narrant, d’aquella combinació de fenomens atmosfèrics, festes populars, banalitats i propaganda electoral disfressada d’autoestima. Qui sap si RTVV morí durant el franquisme, abans de nàixer, beneïda pels seus fills putatius, per la mentalitat pobletana, en el pitjor sentit, l’actitud servil i submisa, suposadament apolítica. O quan s’importà un debat civilitzat de TV3 per convertir-lo en un galliner nauseabund.

La nostra ràdio i televisió pública es va suïcidar quan eixiren les primers llistes negres de periodistes desafectes i ningú va presentar la dimissió ni eixí el president de la Generalitat per explicar en una roda de premsa amb preguntes que això no passaria mai més, que era una actitud intolerable, impròpia d’un país avançat. Quan es va confondre servei públic amb model de televisió privada, quan es convertí en un dels focus del saqueig consentit. A qui li importava? RTVV començà a morir al mateix temps que la resta del País, quan un paio a punt de la imputació, que havia mentit en seu parlamentària, un polític amb un discurs ridícul, patètic, un mal il·lusionista, amb un currículum de gestor ineficient ja prou evident, presentant-se amb unes llistes farcides de corruptes, guanyà les eleccions per majoria absoluta. Carta blanca. S’havia beneït electoralment la manipulació, la vacuïtat, la impresentable utilització política d’esdeveniments com la visita papal (emprada per tapar el pitjor accident de la història del País Valencià) o la Copa del Amèrica.

RTVV morí quan Canal 9 comprà els drets de la Fórmula 1. I es féu emprar per finançar els clubs de futbol. I contractava periodistes de Madrid a fer debats en castellà. I no passava res. Com no anava a continuar el saqueig? Si era gratis total! Com no anaven els treballadors a doblegar el llom davant l’amo si es protegia des de la direcció un indesitjable com Vicente Sanz? Si tots els lladres i corruptes es passejaven per la llotja de Mestalla i ningú els insultava? Com fan carrera individus que se sap des de temps immemorial que estan en política per saquejar?

RTVV va reblar el clau quan féu tard, quan intentà arribar al seu públic natural fent passejar a última hora músics i creadors en valencià. Quan no féu compatible bons productes blancs (necessaris: de L’Alqueria blanca a Gormandia, passant per Trau la llengua o Autoindefinits) amb una televisió, una part, almenys, adreçada als sectors més dinàmics i moderns de la societat. Quan expulsà la meitat de la població valenciana amb els seus informatius i la seua graella de capçalera de comarca. Però també la condemnaren aquells sectors que li donaren l’esquena i no lluitaren, es manifestaren i posaren pressió a la gent més domesticada (o fanàtica) de la televisió i la ràdio. No hi ha canvi sense revolta. Les futures manifestacions fan tard, amics i amigues. Ho sent.

La cosa començà a alenar quan l’oposició acceptà ridículs debats electorals que no eren debats. Quan començà a emprar el Consell d’Administració de prebenda per a polítics sense destinació. Morí quan des del PP es normalitzà considerar Canal 9 una agència de col·locació, com la resta d’organismes públics i afins. RTVV ha mort com ha mort el poder financer valencià, per desídia social, per corrupció, per inanició, perquè es veia vindre. Un fracàs no s’improvisa. I tot açò, com es diu al subtítol del llibre Adéu, RTVV(títol premonitori, per cert), tot allò és el penúltim fracàs de la societat valenciana. La desfeta té noms i cognoms. I molts còmplices. Però l’autoria, per acció u omissió, és col·lectiva. La fosa a negre ens escup als ulls el verí, la nostra crua realitat. Hui ha mort alguna cosa més que un ens públic.

NOTA per a ESCÈPTICS i/o CÍNICS: A Madrid s’aplaudirà (ja s’està aplaudint, de fet) la decisió. Ens tenen com volien: sense poder financer, sense espill mediàtic. A partir d’ara, les notícies dels informatius referides al País Valencià seran els successos o la corrupció. Com a Sòria. O Logroño. Ah! I està la cosa aquella del valencià. Molta gent se n’alegrarà. A Espanya i a casa nostra. Tornem al principi de l’argumentació.

Publicat a Sotalacreueta.blogspot.com.es (5 de novembre del 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER