El noble art de la política

Ignasi Muñoz

Una de les originalitats del procés català cap a la independència rau en la seua autonomia respecte dels partits. No vol dir això que els partits no tinguen influència i no hi participen, sinó que, en ultima instància no el controlen. Tot plegat té avantatges i inconvenients, però almenys sabem que la independència de Catalunya no dependrà només de les vel·leïtats d’unes quantes persones abduïdes per una insuperable necessitat de poder.

El conflicte obert ja no es pot redreçar amb una reunió a la Moncloa, un editorial de diari dictat o pactat, diplomàcia secreta, tripijocs sota la taula o pressions del gran capital. Tot estes pràctiques tan habituals en les nostres democràcies desenvolupades faran el seu paper i tindran la seua influència, però, com diria Serrat, darrere està la gent, molta gent que no entén i no vol entendre estes maniobres que molts conceben com a l’única manera de fer política.

Ignore si hi ha alguna altra manera de practicar això que s’anomena el noble art de la política. El que puc constatar és un fenomen que he observat en els individus que s’hi dediquen. N’hi ha de benintencionats i d’autèntics canalles, d’intel·ligents i de cretins, de valents i de covards, d’honrats i de corruptes. Però, en una mesura o en una altra, i depenent sobretot de la seua implicació o dependència de tal activitat, tots acaben patint una mena d’alienació que converteix els seus actes, paraules i, el que és pitjor, les persones que els envolten, en instruments i només instruments, per a assolir el poder, ja siga orgànic o institucional.

Abans ho atribuïa al pur oportunisme que els condueix a la hipocresia, a callar el que pensen, a dir el que no pensen i actuar de manera diferent a com els marca la consciència. Però, trobe que, encara que puga ser així en un cert moment, la necessitat de restaurar esta dislocació els va unificant cap al costat fosc. Cada acció, gest o conversa té un propòsit utilitari. Res no és gratuït, espontani ni innocent.

Sospite, i això és només una sospita, que esta síndrome acaba afectant la vida privada: les amistats, les relacions de parella o els fills. El regne de la naturalitat i la gratuïtat es contamina tràgicament per la necessitat.
Ja dic que això últim és només una sospita sense molta base empírica, però em preocupa sobretot l’existència d’un cert espai públic on les intencions siguen transparents i les motivacions sinceres. Ens cal més que mai un espai social que encercle els partits i els seus dirigents, on estos puguen emmirallar-se i constatar que el seu regne de la necessitat no és l´únic existent. No es tracta tant que els polítics xafen el carrer com que la gent envolte els polítics, i els enfronte a la realitat, que els retrotraga ni que siga per uns moments al que foren abans de tindre un carnet o un càrrec.
La possibilitat d’un canvi polític al País Valencià ho fa més necessari que mai. Les eternes batalles al PSPV, les contraccions cada vegada més violentes en el llarguíssim part de Compromís i les previsibles tensions si hi ha la possibilitat d’un tripartit fan imprescindible que molta gent s’implique amb naturalitat i gosadia. No és la independència, però hi ha molt en joc.
Publicat a La Veu del País Valencià, 18 de setembre de 2013

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER