Toni Rico
El 1966, un alacantí nascut a Jumella escrivia, per encàrrec de Joan Fuster, un llibre que pretenia explicar-nos la mena de psicologia col·lectiva que envaeix el cap dels “alacantins”. Josevicente Mateo “ens” definia com una gent de:
“un esperit pràctic i positiu. Un aire liberal i tolerant, de negociants i mercaders, si el qualificatiu no ha de molestar. Un sentit agudíssim de la conjuntura immediata, previngut sempre per a estar al dia, àvid de tot allò que reporte millorament i comoditat materials. Un resolt individualisme, públicament i privadament insolidari. Apoliticisme i una marcada repugnància pels assumptes de caràcter general. Pobresa d’intimitat, afectes i simpaties profundes, amb notòria propensió a manifestar-se amb esclafits sobtats i passatgers. Versatilitat i inconseqüència. Indiferència medul·lar, que se sol xifrar amb un gir vernacle: menfotisme”.
I, tristament, la clavava. Les cometes que faig servir no són casuals: jo no em sent alacantí sinó novelder i valencià. El 90% dels habitants de la província d’Alacant, però, no s’identifiquen amb aquest binomi sinó amb el de municipi/província. El 1986 Tres i Quatre reeditava el llibre amb una sèrie de notes a peu de pàgina que milloraven el text i el mantenien viu. A dia d’avui, si haguera de recomanar un llibre per conèixer “com som” els valencians del sud, sincerament, recomanaria el de Mateo. No vol dir que haguem d’estar d’acord amb totes les afirmacions que fa, ni molt menys, però és evident que, a part de ser l’únic text que ens ha intentat descriure, analitzar i conèixer, diu veritats a cabassos.
Els valencians portem dos-cents anys identificant-nos, creant la nostra identitat, a partir de les estructures provincials. La província ha estat l’espai territorial que ens ha ajudat a reconèixer-nos com a membres d’una comunitat superior a la del nostre municipi. I això fa molt de mal a l’hora de voler construir un país. La conjunció província/Alacant i nació/Espanya es troba molt interioritzada a dins dels valencians del sud. Són molts anys mirant cap a Madrid i no cap a València, ni molt menys cap a Barcelona! Els madrilenys, eixes persones que considerem estranyes entre nosaltres, forasters, no deixen de ser els nostres referents conciutadans. Patim un cas semblant al dels gironins amb els barcelonins: no els poden ni veure però, alhora, són el seu referent cosmopolita, capitalí, punta de llança de la nació que els representa. I com es pot imaginar, si vols construir una nació diferent de l’espanyola, és molt distint tenir com a referencialitat Madrid que Barcelona.
Alacant no mira cap a València. Ni tampoc ho fa Elx, ni Novelda, ni Monòver, ni Agost, ni molt menys Oriola. Ho fan, potser, Alcoi o Dénia? Sóc del parer que la línia Biar-Bussot és un dels pocs elements que han quedat en el nostre imaginari col·lectiu des de temps immemorials. I afegisc: malauradament. D’aquesta línia cap al sud som considerats com una mena de valencians sobrevinguts. Possiblement aquest element, junt a d’altres més vinculats a la demagògia i als interessos de les classes benestants alacantines, ha ajudat a la creació d’una alacantinitat que supera de llarg la identificació clarament valenciana de les nostres comarques.
Els darrers trenta anys d’autonomia -quan hem passat de ser país a ser comunitat- ha estat el període de la nostra història en els darrers 300 anys, que es diuen ràpid i es fan molt llargs, en què major cohesió interna ha tingut el País Valencià. Té nassos que una autonomia tan limitada com la valenciana haja representat això i simbolitze una certa superació de la província. Tot i així, la superació no ha estat total. Canviar dinàmiques econòmiques, polítiques i socials de dècades i dècades costa molt. Si aquestes, a més, impliquen identitat i identificació nacional, encara molt més.
En definitiva, “Alacant província” en general i Alacant ciutat en particular continuen sent un món a part, ja no dins dels Països Catalans, sinó dins del mateix País Valencià. Només veig una manera de superar la situació: amb la comarcalització. Construir estructures territorials més xicotetes i pròximes a la gent pot ajudar a canviar la identificació gràcies a l’aparició de noves formes d’entendre la identitat i la vinculació amb aquesta. Això, però, només depèn de voluntat política i, a hores d’ara, en les nostres comarques aquesta sí que “no está ni se la espera”.
Publicat a Llibertat.cat (26 de juliol de 2013)
