L’extrema dreta es trau la màscara i la corbata

PXC

Pau Viciano 

Durant dècades l’extrema dreta europea s’ha esforçat a guanyar respectabilitat, a fer-se un lloc en el sistema polític, però tenint-ne sempre un peu fora, el que li permet presentar-se com la veu de l’autèntic poble davant els abusos de les elits polítiques i econòmiques. Per no espantar els possibles electors, fora del cercle necessàriament reduït dels feixistes convençuts, havia de dissimular els lligams ideològics i estètics amb els règims totalitaris vençuts en la Segona Guerra Mundial. La trajectòria del Front Nacional de Le Pen o, més encara, del Moviment Social Italià posa de relleu els rèdits electorals de la reconversió –no només d’indumentària, val a dir-ho— que va protagonitzar l’extrema dreta europea. Calia amagar els vells nostàlgics de les esvàstiques i els joves caps rapats, i posar en primera fila personatges de somriures amplis i jaqueta amb corbata. Els feixistes espanyols ho van tenir més difícil: la pervivència del franquisme com a règim va congelar la necessitat de renovació de la imatge i del discurs, i durant la transició, aquest espectre polític –dividit entre els excombatents de la División Azul, les múltiples Falanges, els nous caps rapats i els ultracatòlics, que són els qui tenien i tenen els diners— va ser una olla de grills. El seu vot útil, com el del franquisme sociològic, va ser  l’Alianza Popular de Fraga i, fins fa poc, el Partit Popular ja hegemònic, de la mà d’Aznar i companyia, entre la dreta “normal”.

Les coses, però, han anat canviant. Al costat del tema clàssic de la lluita contra el “separatisme”, on conflueixen amb corrents “no-nacionalistes” d’altres procedències, l’extrema dreta hispana va acabar descobrint el filó de la xenofòbia i del discurs contra la immigració. És curiós –o no: caldria analitzar-ho— que la nova extrema dreta haja quallat en la perifèria: España 2000 al País Valencià i, sobretot, Plataforma per Catalunya al Principat. Són  aquestes les úniques formacions que, arreu de l’Estat espanyol, presenten certes perspectives de creixement. És cert que E-2000, amb un líder d’aspecte sinistre, implicacions en negocis com la seguretat privada i la prostitució, i massa presència de pinxos de gimnàs, no acaba d’entrar en la via de la respectabilitat. Però els de P x C semblava que anaven per ací, per guanyar-se la gent d’ordre des del seu particular laboratori que és la ciutat de Vic. Fins que fa uns dies han optat per traure’s la màscara i deixar la jaqueta i la corbata per reprendre l’estètica feixista i l’exhibició de la violència (de moment) verbal. Els tipus malcarats amb samarreta negra i insígnies, en el ple d’un ajuntament democràtic, i les amenaces del seu líder a un regidor en un programa de televisió, fan pensar que han optat per tornar a la via més antisistema. Segurament enlluernats per l’avanç dels neonazis grecs, han decidit insistir en la demostració de força i de mà dura. Tant de bo que això siga un error de càlcul voluntarista. Però sí que respon a una realitat objectiva: la crisi política i econòmica que afecta els països del sud d’Europa obre noves perspectives a una extrema dreta que, fins ara, tractava d’inserir-se en el sistema democràtic per buidar-lo de contingut des de dins.

El panorama és preocupant i exigeix la unitat de les forces democràtiques, per marcar les distàncies amb aquestes partits i per deslegitimar, en el pla de les idees, la xenofòbia i el racisme. Però això no és prou. Perquè molts dels votants i futurs votants d’aquestes forces no es consideren racistes ni xenòfobs, sinó ciutadans i treballadors perjudicats per la “competència deslleial” dels immigrants a l’hora d’aconseguir feina o prestacions socials. És cert que hi ha pulsions i actituds contra els estrangers que no estan lligades a qüestions econòmiques, però aquests prejudicis poden convertir-se en ideologia conscient i en força política organitzada quan hi ha un malestar social estès, sobretot entre les capes més desafavorides. Per combatre el feixisme cal entendre que algunes de les situacions que denuncia de manera perversa tenen una base real: molts treballadors d’origen autòcton han de competir amb immigrants que no tenen més remei que fer la feina en pitjors condicions, és a dir, en millor condicions per als capitalistes – sí: capitalistes, les coses han de dir-se pel seu nom. De la mateixa manera, han de repartir-se els recursos minvants de l’Estat de benestar amb els ciutadans d’origen estranger.

Està molt bé, és imprescindible, fer veure a la gent que aquestes actituds són xenòfobes i racistes, però cal alguna resposta més. Ells, l’extrema dreta, la tenen: “Los españoles primero” a València o “Primer els de casa” a Vic, per no espantar la gent d’ordre catalana. Davant d’això no podem dir només que el racisme és una cosa dolenta. Cal dir també que no sobren immigrants sinó que falten drets laborals, metges, escoles, parcs, beques. I si ens diuen que no hi ha diners per a això, cal respondre que sí que n’hi ha, però que cal una fiscalitat socialment més justa: “Que paguen els rics”. Que això es caure en el populisme? Mentre ho discutim, ells aniran fent, perquè tal com estan les coses, són els qui millor preparats estan per canalitzar el descontent dels ciutadans en benefici del seu projecte reaccionari. Després de dècades de desprestigi ideològic i polític de l’esquerra crítica, la d’aspiracions anticapitalistes, resultarà difícil transformar la ràbia de la gent en un impuls positiu per ampliar la democràcia política i social, per donar una resposta progressista a la crisi. Però no hi haurà més remei que intentar-ho, fins i tot malgrat que alguns, des de les seues particulars torres d’ivori, arrufen el nas confonent la mobilització popular –una altra paraula que caldrà recuperar– amb el populisme.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER