Una societat de treballadors sense treball

Societat sense treball

Antoni Furió

És terrible la lucidesa visionària de Hannah Arendt quan escriu: “Ens enfrontem amb la perspectiva d’una societat de treballadors sense treball, és a dir, sense l’única activitat que els queda. No es pot imaginar res pitjor!” (La condició humana, 1958). Terrible, perquè aquest vaticini està escrit fa més de cinquanta anys, en plena època de reconstrucció i creixement després del desastre de la Segona Guerra Mundial i quan més prop ha estat Europa de la plena ocupació. I terrible també perquè avui, més de mig segle després, no sols s’està complint la predicció, sinó que, en efecte, no es pot imaginar res pitjor. O potser sí, i és que a ningú –a ningú dels qui podrien fer alguna cosa per solucionar-ho i llevat dels mateixos damnificats– sembla importar-li massa. “Al llarg i ample d’Europa”, afirma Ulrich Beck en un assaig recent, “tota una generació ha d’enfrontar-se amb el problema que ja no se la necessita” (Una Europa alemanya, 2013). És terrible saber-se sobrer, sobretot quan ets jove, quan naixes a la vida i voldries menjar-te el món, arreglar-lo, fer-lo més just i solidari, i constates amb consternació que el món no sols no et té por –aquella por instintiva que la societat establerta sempre havia tingut dels joves, dels revolucionaris–, sinó que passa de tu, no et necesita. Ni tan sols necesita dissimular que no et necessita, que no li importes ni li fas por, que pot funcionar perfectament sense tu.

Les xifres de l’atur resulten esborronadores, insuportables; i tanmateix, les estem suportant des de fa ja uns anys, des que començà la crisi. El mateix Beck s’ha preocupat de consultar-les directament en les webs oficials de la Unió Europea i d’incorporar-les, sistematitzades, al seu llibre. “Quasi un de cada quatre europeus menors de 25 anys no troba treball, i molts tiren endavant amb contractes temporals de baix cost”. Això no és privatiu dels països en una situació més fràgil, com els del sud d’Europa. “En Gran Bretanya, des de l’esclat de la crisi financera l’any 2008, la taxa de desocupació juvenil ha ascendit del 15 al 22 %, i a Tottenham, on l’any 2011 començaren les revoltes, es presenten cinquanta-set candidats per a un sol lloc de treball. En Irlanda o Itàlia, segons dades oficials, un terç dels joves menors de 25 anys està desocupat, i a Grècia i a Espanya la taxa de desocupació juvenil ascendeix al 53 %”. Són dades que el transcórrer dels mesos, de les setmanes, ha deixat ja obsoletes. Al País Valencia, en abril d’aquest mateix any, 2013, la taxa pujava al 55,7 %, dos punts per sota de la mitjana estatal. I ara mateix, en juliol i agost, més de 8.200 candidats s’han presentat a les 300 places docents que ha convocat la Conselleria d’Educació, el que suposa una mitjana de 30 opositors per plaça, encara que en educació infantil i en secundària la ratio puja per damunt dels 50 aspirants per plaça.

Més de la meitat dels joves, doncs, no troben feina; en conseqüència, no compten amb ingressos propis, i els ingressos familiars es veuen considerablement minvats en no comptar amb la seua aportació i sovint –cada vegada més sovint– ni tan sols amb la del pare o la mare, o la de tots dos, també en atur forçós. I això no és solament un problema econòmic. Ni tampoc només de fragilització social, tot i el clar risc d’exclusió que comporta.

Europa ha estat percebuda durant molt de temps, i s’ha percebut ella mateixa, com un espai de llibertat i benestar. I això és el que ara corre el perill d’enfonsar-se. La crisi econòmica, que diuen que ningú, ni els economistes, van saber predir, i que en realitat tothom –tothom amb poder de decisió, és clar– sabia que vindria, és l’espantall que es fa servir per desmantellar el model d’estat social i democràtic que s’havia anat construint a Europa al llarg del segle XX. El Tractat de Maastricht, del 1992, no estava pensat per a fer una Europa dels ciutadans, una Europa dels treballadors amb treball, sinó una Europa dels mercats, a penes una cosa més que un mercat comú, però sense cap política fiscal comuna. Una Europa, encara, dels estats (els estats nacionals dels segles XIX i XX) i una Europa de les finances i els financers, dels qui no inverteixen en l’economia productiva sinó que especulen contra ella. En l’agenda de Maastricht mai no van estar ni les polítiques de creació d’ocupació, que haurien de ser l’element central de tota construcció europea, ni una veritable unió política.

El somni europeu, l’Europa de les llibertats i el benestar, continua sent una possibilitat de futur. Un futur més just i solidari. Que és el que està en les il·lusions i les esperances dels ciutadans europeus, però no en les agendes dels seus governs, que han posat per davant la seguretat dels inversors en el deute públic que els drets socials dels seus ciutadans. Amb l’excusa de la crisi, s’estan retallant les prestacions socials, s’estan neutralitzant les conquestes aconseguides en més de segle i mig pels treballadors europeus, se’ns està fent tornar al liberalisme més salvatge del segle XIX. Els impostos, avui, que ja només paguen els treballadors, els assalariats amb nòmina, ja no serveixen per costejar o ampliar els serveis socials, l’educació, la sanitat, l’estat del benestar, ni tampoc per a construir més i millors infraestructures, sinó per a pagar els interessos del deute, per a tranquil·litzar els mercats financers, per a recuperar la confiança dels grans inversors (que mai no l’havien perduda, perquè sabien, des de Maastricht, que les seues inversions estaven garantides i que han aprofitat la crisi per a rendibilitzar-les encara més, per fer més cars els tipus d’interès). Els estats s’han subordinat als mercats, i el somni d’Europa s’ha estavellat, perquè molts ciutadans han acabat identificant Europa amb els mercats financers, amb les polítiques d’austeritat i retallades socials, i responsabilitzant-la de la fragilització i degradació de la seua pròpia situació personal i familiar.

La solució, l’única solució possible i desitjable, passa, en canvi, per més Europa, per una construcció europea més sòlida i basada en més llibertat, més democrà-cia i més –no menys– serveis socials, més inversió en educació i en sanitat –una educació i una sanitat públiques, universals, de qualitat i gratuïtes–, i, natural-ment, més treball. Més Europa i menys fonteres nacionals, menys estats i menys mercats. No ens equivoquem ni ens deixem enganyar: més racionalització i més eficiència no vol dir necessàriament menys política i més economia, menys estat i més mercat, com ens volen fer creure. Això només és una manera d’entendre la racionalització i l’eficiència, la que passa per la destrucció de llocs de treball, per les retallades socials, per més desigualtat, injustícia i insolidaritat. Per fer més rics els rics i més pobres els pobres. Està clar que el que necessitem és justa-ment el contrari: més treball, més ciutadans amb treball, menys desigualtat, més equitat i solidaritat i més benestar. La lluita per la llibertat i pel progrés passa avui justament per la reivindicació d’una societat de treballadors amb treball, per ampliar, no per reduir, els drets de la ciutadania. Passa, en tot cas, per més –i no menys– Europa.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER