A favor dels germans Maians

103154210maians

La idea que el centralisme borbònic del segle XVIII va representar una via de progrés i de modernitat respecte a l’antic foralisme dels països de la Corona d’Aragó continua sent un mite historiogràfic arrelat en l’acadèmia espanyola.  Ernest Lluch va dedicar moltes energies i erudició a desmuntar aquest tòpic –d’un evident rerefons ideològic “no-nacionalista”– fins i tot amb articles d’opinió com el que ara recuperem en versió catalana.

 

Ernest Lluch

Recentment i de manera impensada han aparegut faltes de consideració a l’obra de Gregori Maians i del seu germà Joan Antoni. L’origen sembla ser un llibre, pense que poc valuós, de Sánchez-Blanco sobre la mentalitat il·lustrada. Em sembla que la seua base de partida és assegurar la puresa de la Il·lustració des d’un punt de vista cosmopolita. Punt de vista sempre interessant i que, si s’aplica amb tot el seu rigor, solament portarà a considerar en tota la península Ibèrica la figura del pintor Goya, afirmació que ja va mantenir en aquestes pàgines Vicent Llombart, acompanyada del record que l’aragonès no va poder sobreviure a Espanya, per la qual cosa hagué d’habitar i morir a Bordeus. Alguns dels il·lustrats que volgueren treballar a l’interior hagueren, per tant, de limitar les seues possibilitats de pensar pel seu compte. Si em llegeix algun historiador podrà pensar, amb tota la raó, que m’oblide del millor historiador econòmic europeu del segle XVIII, Antoni de Capmany. A Francisco Sánchez-Blanco, dins del nacionalisme espanyol, li ha semblat un tema rellevant desqualificar Gregori Maians i situar-lo com una persona més ancorada en el passat que no en el present il·lustrat. Agosarada afirmació que ha dut, a qui considera el seu llibre La mentalidad ilustrada com un “llibre interessant”, que li falta “il·lustració” i li sobra “erudició”. Qui ho fa així, Martí Domínguez, no sembla advertir que l’erudició va ser la principal arma dels il·lustrats en el camp de la història per a lluitar contra mites i llegendes. Atès que a Espanya no hi hagué Il·lustració abstracta, és normal que Maians jugàs un paper molt important i que des del centralisme ideològic s’haja tendit a infravalorar la seua aportació, així com els estudis de mossèn Mestre. En aquest sentit, l’actitud de Sánchez-Blanco és tan habitual que no mereix grans comentaris. Malgrat això cal referir que entre el nacionalisme espanyol més moderat, como el que caracteritza Juan Pablo Fusi, se’l considere a la mateixa altura que Feijoo en la primera Il·lustració a Espanya. Atribuir la consideració de Maians a una simple mostra de provincialisme com fan Sánchez-Blanco i Domínguez no sembla molt explicable en l’Espanya concreta.

Sí que ho sembla si es té en compte que mai no citen el principal llibre de l’esmentat mossèn, Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del siglo XVIII, publicat el 1970 i del qual el rector Ruiz Torres m’anuncia, amb la meua satisfacció, una propera reedició. En aquest llibre es mostra el clar federalisme austríac del solitari d’Oliva, que precisament per aquesta causa era solitari, cosa que no és cap avantatge per a treballar. El 1765 Gregori Maians li escriu a un interlocutor que comença “por rogar a Dios que de a V. S. espíritu de docilidad para que aprenda de un valenciano las verdades que no saben decir, ni conocen los castellanos porque quieren que todo el mundo se gobierne por sus ideas, por las cuales se han perdido a sí mismos y quieren perder a los demás“. Ací apareix una contradicció amb el centralisme borbònic que per a molts, aleshores i ara, era contemplat com alguna cosa que és avançada i pròpia del despotisme il·lustrat, tot i que a Don Gregori, com a mi, ens pareix més despotisme que no il·lustrat. El regne de València amb les seues Corts abolides per les armes el 1707 hauria pogut fer una evolució amb menys morts i amb una integral de més llibertat com  la que van fer Anglaterra o Holanda. Un camí francament millor que el que emprengueren a partir del centralisme despòtic França, Prússia, Rússia i, ai!, Espanya. La duresa de Gregori era considerable com ens recorda el mateix mossèn Mestre al ressuscitar un text seu on afirma que “los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano“. Si hi havia limitacions per a tots els intel·lectuals, tornem a Goya, si hom pertanyia amb orgull a l’antiga Corona d’Aragó, hi havia una limitació addicional.

Recordem amb, ni més ni menys que Karl Marx, que tots aquests liberals d’aquests anys evocaven les “llibertats antigues”. Joan Antoni Maians era també molt clar. Dues citacions: “Es observación de un hombre sensato que el Reino de Aragón es el que ha producido mayores hombres en España y que esta crianza se ha acabado con los Fueros” i “entre las instrucciones secretas que tenía el gobernador militar de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era actuar contra el lenguaje del país“. Alemany Peiró en un llibre sobre Joan Antoni recorda que per a aquest “los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. De todas las tres la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión“. Quan parlem d’Il·lustració parlem de llibertat i de llibertat de llengües.

 

Publicat a El País (25 de juny de 2000)

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER