Joan del Alcázar
El 3 de maig de 2013 milers de persones es van concentrar a la plaça de la Mare de Déu del cap i casal per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. Les setanta vuit convocatòries anteriors no havien aconseguit reunir la quantitat de ciutadans que en aquesta ocasió van decidir assistir-hi. No cap el menor dubte que un programa de televisió, d’una cadena privada, emès això sí en prime time del diumenge anterior, va ser clau en l’èxit de l’aplec.
Sempre es poden fer crítiques negatives, sempre es possible veure el costat dolent inclús de les coses que a primera vista semblen més positives. Ahir un assistent -potser emprenyat perquè la multitud no el deixava acostar-se al lloc preferent dels familiars- es queixava irritat i amonegava qui volia escoltar-lo per tanta assistència de públic, ell que sempre havia sigut de la minoria de participants. També a les xarxes socials s’han vessat comentaris negatius sobre la Sexta, sobre Salvados i sobre l’existència d’un cert morbo que suposadament explicaria el per què dels milers de persones presents a la plaça. Cal afegir, a més, que particularment a cercles relacionats amb el periodisme hem pogut llegir aquests dies queixes dalt o baix amargues pel ninguneig del públic -ara commocionat- a aquells mitjans de comunicació valencians que van informar amb rigor i professionalitat d’allò que, -segons es dedueix de les crítiques-, molts han descobert gràcies a Jordi Évole i el seu programa.
Pot haver-hi una altra lògica. Als partidaris dels som pocs, però som els millors poca cosa cal dir-los, tret de felicitar-los i agrair-los per haver mantingut la flama de la protesta i del record de les víctimes. Tot amb tot, com que l’objectiu dels aplecs, no obstant, no era l’autosatisfacció personal dels concentrats sinó el que no s’oblidara la magnitud de la tragèdia i l’exigència de les responsabilitats pertinents, és sorprenent la seua irritació.
Que haja estat una cadena de televisió que és propietat d’un grup al que no és possible identificar amb una ONG, sinó que és una empresa que busca rendiments econòmics no sempre de manera exemplar, no hauria de ser tampoc motiu de lament. Si el Gran Wyoming o Jordi Évole lideren dos programes que són un mal de cap per al PP és per una única raó: tenen molta audiència i generen molts ingressos per publicitat al Grup Planeta. La contraprestació per a un públic com el que ahir es va concentrar a València és que eixos dos programes son finestres obertes a la pradera de la llibertat d’opinió i d’informació en la que (com al Polònia de TV3) es fan i es diuen coses que a cap altra programa de la graella televisiva podem veure i escoltar. Per molts anys que l’empresa continue guanyant diners amb aquests programes, i això ens permeta gaudir-ne d’ells contra els vents huracanats procedents de Gènova [carrer de].
Quant als periodistes, val a dir que tenen bona part de raó, però no tota. Francesc Bayarri escrivia: “Si algú/na va descobrir la nit de diumenge l’escàndol de l’accident del metro, que reflexione sobre a què dedica el temps de la seua vida (que, com diu Woody Allen, és una merda i, a més a més, és tan curta!). Potser arribarà a la conclusió que una mica menys de futbol i de telefem va bé per a la dieta mediterrània”.
És segur que molts dels colpejats pel Salvados no van descobrir diumenge passat la merda que hi havia per sota (i per dalt) de la catàstrofe, del drama del metro en 2006. Potser seria més correcte dir que no havíen pres consciència del comportament particularitzat de les autoritats amb les víctimes, i de coses amagades (o poc conegudes) com ara la qüestió de les finestres del vagó, o la preparació i l’argumentari dels testimonis de la comissió d’investigació, realitzats per una empresa contractada ad hoc per la Generalitat Valenciana. Les preguntes al voltant de la premsa, llavors, serien diverses. Per què pensem que ha passat això, per què ha tingut tant d’impacte el programa d’Évole, si ja tot ho havien publicat mitjans valencians? Què passa amb els mitjans valencians i els seus potencials consumidors?
Convindria afegir, a més a més, seguint en el plànol periodisme/mitjans de comunicació, que la seqüència de Cotino del Salvados és inèdita, i ningú -que sapigam- havia fet el que va fer Évole: anar a preguntar-li, cara a cara, perseguint-lo pel llit del riu. Aquesta seqüència ha estat colpidora per a molta gent.
Una hipòtesi explicativa és que en veure com el somriure displicent inicial va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I és que aquell espècimen d’ésser humà és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya. No sabíem de la pressió indigna sobre les víctimes, no sabíem com van voler comprar-los el silenci enmig del dolor, no sabíem que van treballar a consciència per aconseguir el que van aconseguir: que quasi ningú sàpiga a la resta d’Espanya que a València va haver una catàstrofe que pogué ser evitada, i que els responsables es passegen avui inaugurant exposicions de vi, negant-se a contestar les preguntes de la premsa, i tot això amb una cara fastigosa de saber-se impunes i estalvis de tota responsabilitat. A més, vam saber d’una jutge, un fiscal, una directora de FGV, uns responsables, uns polítics, tot un gran grup de persones que no haurien de poder dormir per les nits. I encara van anar-se’n de paella per celebrar l’èxit de les compareixences.
És possible que la barreja de vergonya, fàstic i irritació generada diumenge pel programa d’Évole espentara a molta gent a acostar-se a la concentració d’ahir a la Plaça de la Mare de Déu. A aplaudir les víctimes, a fer costat a l’Associació de familiars i a exigir a crits la dimissió del senyor Cotino. La pregunta és si aquest fet fortuït pot significar un punt d’inflexió en la dinàmica política del País Valencià.
El Periòdic de Catalunya, en primera, sota una gran foto de la concentració a València, diu: València desperta.
Desperta València? Parlem d’un territori en el que
segons el darrer baròmetre del CIS el 30,6% dels valencians preferiria un Estat central sense autonomies. AL 25% li agradaria una comunitat amb menys autonomia, mentre que el 23% prefereix el sistema actual i el 10,1% desitjaria més autonomia. Un territori al qual el 46,4% considera dolenta o molt dolenta la gestió del Govern valencià i el 42,2% la valora com regular. Així mateix, la majoria dels valencians (63,9%) nega al Consell capacitat per a defensar els interessos del País, capacitat de diàleg (61,8%) o de coneixement dels problemes del territori que governa (52,9%). Però l’oposició no es lliura tampoc de la garrotada. El 54,9% considera la seua actuació com dolenta o molt dolenta.
Si el 3 de maig s’ha pogut produir un punt d’inflexió política al País Valencià, si València -efectivament- ha despertat o està despertant, caldrà canviar moltes coses per a aprofitar la nova fase que s’obriria. Particularment l’oposició política que, ara per ara, no ha sabut vertebrar, canalitzar i aprofitar la irritació social envers les polítiques del partit que governa (?) des de 1995.
Per on podria començar l’oposició a recuperar un espai central en l’escenari polític del que estan quasi absents? Algunes idees. Una, deixar de parlar quasi monotemàticament d’ells com a organitzacions (els seus problemes interns, els seus lideratges, els seus noms) i ocupar-se dels problemes dels que omplen els carrers de protesta. Dos, deixar de criticar el govern (?) del PP com a activitat exclussiva (bona part de la ciutadania ja està convençuda que els populars són nocius) i començar a fer explícites propostes específiques per al País Valencià, d’ampli suport social, realistes i lluny de fabulacions idealistes. Tres, deixar clar a la ciutadania que l’objectiu és treure del govern (?) mitjançant les eleccions els qui ens han dut a la catàstrofe econòmica, social i financera. Quatre, que el pragmatisme i el sentit d’Estat presidirà les relacions entre les diverses forces d’oposició de cara a ser alternativa al PP. Cinc, que col.laboraran amb els distints moviments de resistència (Plataforma Anti desnonaments, Víctimes del Metro, etc.) i amb els grups més vulnerables (aturats, víctimes d’ERO, sectors socials empobrits, sanitat i escola pública, pensionistes, etc.), per fer visibles les seues justes reivindicacions i canalitzar-les des de les diverses instàncies de representació i decisió política.
Per tal de veure com articular-se de forma efectiva, els distints actors de l’oposició podrien començar per marcar-se a l’agenda que el dia 3 de cada mes, a la Plaça de la Mare de Déu de València, tindrien la possibilitat de raonar durant la concentració de les víctimes del metro de 2006. Seria desitjable que molts, milers de ciutadans, prengueren també nota a l’agenda, per tal d’acostar-se a la concentració i veure els representants polítics estar entre la ciutadania sense la necessitat de càmeres de televisió i micròfons. Senzillament raonant i preparant línies d’actuació conjunta sobre els problemes reals de la nostra societat.
