Joan del Alcàzar
Aquests dies fa dos anys que vam patir les eleccions autonòmiques i municipals amb les que el Partit Popular va confirmar una vegada més la seua hegemonia al País Valencià. Va ser encara magolat i atordit que vaig escriure un article titulat “Després del 22M: blau fosc,quasi negre“. El text no era gens optimista, certament.
Ara que estem en allò que en diuen l’equador de la legislatura (si és que arribem a exhaurir-la), torne sobre allò escrit i ho faig en un context encara pitjor del que perfilava en aquelles ratlles. Pitjor si més no pel que fa a la situació econòmica del País i dels paisans. El Consell mateix ha reconegut que l’única solució és que el Govern [espanyol] modifique el sistema per a equiparar el finançament valencià a la mitjana estatal i que, mentrestant, arbitre una solució d’emergència.
Tanmateix, ni eixe home híper desagradable que és Cristobal Montoro, ni el seu subordinat Antonio Beteta -igual de desagradable- donen senyal de ser sensibles a l’educada sol·licitud que els hi fan els seus correligionaris de València. La darrera ha estat la senyora Barberà, en públic, i ni li van contestar.
En aquests dos anys passats des de les darreres eleccions ha canviat el president del Consell per raons judicials, ha crescut el nombre d’alts càrrecs polítics del PP imputats per la Justícia i la sospita de corrupció amenaça a uns quants més (entre d’ells noms emblemàtics com el de la mateixa Rita Barberà). La paràlisi que afecta l’administració valenciana és evident, fins el punt que es de domini públic que consellers i alts càrrecs de la Generalitat Valenciana podrien quedar-se a casa de dilluns a dijous i passar pel despatx a signar gestió ordinària els divendres. N’hi hauria prou amb això.
Els indicadors econòmics són semblants als de Grècia, fins el punt que Standard & Poor’s va classificar la [mal] anomenada Comunitat Valenciana com a BB negatiu. Es tan sols un graó per damunt de la qualificació grega. L’endeutament és creixent, el deteriorament dels serveis públics també; el nombre d’afectats pels impagaments del Consell creix, mentre el nombre d’aturats puja i puja EPA rere EPA, igual que la inseguretat i l’incertesa dels funcionaris; el crèdit no arriba ni a les famílies ni a les empreses, i la musculatura econòmica del País està afeblint-se, atrofiant-se per la immobilització que pateix.
Ho vam escriure no fa molt: durant els anys del Govern del PP s’ha aprofundit en les pèrdua de posicions del nostre PIB, i d’estar en la meitat de dalt de la taula de les dèsset comunitats, ara estem prop de la cua. I ho hem consentit tot i tenint una balança fiscal negativa amb l’Estat espanyol. Així som quan ens posem a ofrenar glòries de debó.
Si el País fora un simple malalt, el tracte hospitalari que necessitaria hauria d’aplicar-se-li a la Unitat de Vigilància Intensiva. Certament. El pacient està en situació crítica, inconscient, amb les constants vitals per sota dels paràmetres mínims, i amb respiració assistida. Tot i amb això, els metges que l’atenen estan dividits: uns diuen que no saben què fer, mentre que altres insisteixen en perseverar amb el tractament que venen aplicant-li des de fa mesos i mesos, encara que el quadre clínic no ha fet sinó empitjorar i empitjorar.
Conclusió: o canviem l’equip mèdic o el pacient no aguantarà. Vull dir: o canviem de Govern el més aviat possible, o el País Valencià s’esvairà entre la boira socioeconòmica i la pulsió recentralitzadora com a resultat del mal govern que hem patit des de fa quasi dues dècades. Un govern depredador i incapaç que ha passat -que ens ha fet passar- dels dies de vi i roses als dies del delirium tremens.
Els partits d’oposició a l’actual govern del PP han de començar ja -amb urgència- a fer coses noves, a enviar missatges a l’electorat que certifiquen que -més enllà dels discursos- són conscients de la situació per la qual travessem. I ser conscients no és simplement proclamar-ho, sinó actuar en conseqüència.
Hauran de deixar arrere els atacs entre ells i començar a parlar molt des de la primera persona del plural. Uns -els que ara baixen a les enquestes, com ara el PSPV- hauran de ser sabedors que les glòries passades potser no tornaran mai, i que la modèstia és una virtut innegable i obligada per a ells. Els altres, -els que ara pugen, com ara Compromís i Esquerra Unida- farien bé en no creure’s que van a fer sí o sí il sorpasso als socialistes, ni que l’electorat els tria només pels seus encerts. La majoria farà de la necessitat virtut i votarà el que votarà sense més entusiasme que el que permeta la situació d’emergència extrema que vivim. És per això que les formacions polítiques que ara pateixen la majoria absoluta de la dreta han de tindre molt present que l’objectiu inicial és enviar el PP a l’oposició durant anys, no per una legislatura sinó per unes quantes. Una vegada aconseguit això, serà l’hora d’agafar el bou per les banyes i governar amb eficàcia.
Prudència, modèstia, generositat, complicitat, valencianitat i un missatge clar a l’electorat és allò que totes tres formacions haurien d’oferir-nos quan més aviat millor. Cadascuna de les tres es presentarà -lògicament- amb el seu programa, intentant que la participació electoral siga el més elevada possible. El resultat esperable serà confirmar les enquestes i que el Partit Popular perda la majoria absoluta, per a obrir la possibilitat d’un govern multicolor. Serà necessari treure’n profit d’experiències multipartidàries d’altres -com ara Catalunya o Galícia- que van acabar com el ball de Torrent i amb el retorn al poder de la dreta (convergent o popularista). A casa nostra són tants els problemes que ens ofeguen que convindrà centrar-se lleialment en els més importants: noves regles de finançament per part de l’Estat, activació urgent del crèdit per al reviscolament de l’economia amb creativitat i innovació, creació imaginativa de llocs de treball amb la col.laboració dels agents socials, potenciació de la millora de la formació de la població activa, recuperació del deteriorament dels serveis públics i millora del seu finançament, regeneració ètica i recuperació de l’orgull i el bon nom dels valencians. Això amb transparència informativa als mitjans de titularitat pública. Però, sobre tot, amb realisme, modèstia i unitat d’acció. I, també, amb innovació política. Les formes tradicionals estan amortitzades i cal innovar: des dels discursos a la praxi política, des de la relació amb la ciutadania a l’exemplaritat dels representants d’aquesta.
Vuit anys d’estabilitat són imprescindibles. No es tracta tant d’una versió valenciana del controvertit Pacte del Tinell, com d’una mena de Consell de concentració nacional a la valenciana dels partits que poden entendre allò que això significa. Vuit anys que dignifiquen la política i els polítics, que permeten il.lusionar els ciutadans, que aquests siguen informats de com de mal estan les coses i de quants de sacrificis hauran de fer encara, però amb la convicció de que estan en mans de gent honesta i ben preparada per a governar. Com a mínim vuit anys en els que no assistim a picabaralles per les quotes de poder, en els quals no ens conten res de la vida interna dels partits, en els que treballen amb voluntat cooperativa. En període en el que els partits que sustenten el Consell sàpiguen emancipar-se adequadament de les seues servituds externes al País, a veure si deixem d’ofrenar tantes glòries i servituds que ja hem vist i comprovat que no ens aprofita de res.
És clar, no obstant, que a hores d’ara plou sobre banyat. Massa vegades hem patit els valencians la miopia i el patriotisme de partit de les organitzacions polítiques de progrés. És cert que n’hi ha comptes i factures del passat. És cert que alguns personatges haurien de fer un pas arrere perquè estan socarrats i que les organitzacions haurien de canviar cares i formes d’estar a l’escenari de la cosa pública. Tanmateix, també és de veres que allò que importarà més que els noms i les persones serà enllestir un govern plural, multicolor i cooperatiu, però de garanties i, sobre tot, -sobre tot-, un govern que pose els interessos de la majoria dels ciutadans d’aquest país per davant dels interessos particulars dels propis partits i dels seus dirigents. Justetet, justetet el contrari del que han significat les quasi dues dècades de PP y els seus amiguitos del alma.
PSPV, Compromís i Esquerra Unida tenen la responsabilitat d’entendre’s i de constituir eixe Consell, així que quan més prompte comencen a treballar en eixa línia… millor serà per a tots. Molts ciutadans s’identifiquen amb ells, amb els tres, en la mesura que representen la possibilitat real d’acabar amb el malson popularista que començà en 1995 (i quatre anys abans al cap i casal). La dreta dispararà a tort i dret contra el pervers tripartit propiciat pel Maligne, però cal no tindre por i parlar-li clar a la gent progressista, que és majoritària.
Tanmateix, no oblidem els errors del passat. No serà possible un pacte multicolor i cooperatiu per al Consell si no hi ha col.laboració activa i efectiva als ajuntaments. Les eleccions seran municipals i autonòmiques, i no valdrà un discurs cooperatiu per a construir una majoria a les Corts Valencianes si els mateixos actors estan desacreditant-se i desqualificant-se en la batalla electoral pels ajuntaments. Que no tornen a caure en l’error del 2007, quan allò del Ja en tenim prou va ser poc més que un eslògan enginyós.
