Francisco Fuster
Cap a mitjan segle XIX, Anglaterra semblava viure un moment d’esplendor en què tot aparentava marxar sobre rodes. Des de la victòria del duc de Wellington sobre Napoleó a Waterloo, el país no havia deixat d’acumular un triomf rere altre, consolidant-se com a potència política i militar a Europa; com una societat avançada en la qual, gràcies als beneficis de la Revolució Industrial, el poble gaudia d’un nivell de vida menys precari, més esplaiat. Quan tot el món coincidia en l’ideal de la situació assolida, foren precisament dos escriptors anglesos, coneixedors de la rebotiga menys decorosa que tota façana acostuma a amagar, els qui denunciaren que no era or tot el que hi relluïa. Ho va fer Dickens en algunes de les seus millors obres –Oliver Twist, David Copperfield– ambientades en els baixos fons londinencs on els efectes de la industrialització no foren els desitjables, i ho va fer també William Makepeace Thackeray amb la publicació d’una novel·la que es va convertir en la crítica més mordaç dirigida contra la puritana societat victoriana i tot el que representava.
La fira de les vanitats (1847-48) descobrí una societat de classes on, sota una aparent felicitat per tothom acceptada, es representava tot un teatre de postures i poses, de ficcions, hipocresia i doble moral. En aquella mena de fulletó en el qual les històries personals s’entrellaçaven unes amb altres, quedaven retratats tots els personatges arquetípics de la novel·la realista del XIX, en una cerimònia de la confusió en què, tanmateix, cadascú tenia ben clar quin paper assumia a l’obra.
El País Valencià de la primera dècada del segle XXI no és el Londres victorià que descrigueren aquests novel·listes, però sí és un lloc on tots hem assistit – uns com a actors i altres com a espectadors més o menys còmplices – a la representació d’un espectacle permanent, d’una fira de les vanitats a la valenciana. La història de com s’ha escenificat en diversos actes eixa obra de teatre en la qual ens hem vist immersos els valencians durant “aquells meravellosos anys” és el que ens conta el professor Justo Serna a La farsa valenciana: los personajes del drama (Foca, 2013), un assaig a mitjan de camí entre la crònica periodística i l’anàlisi sociològica on el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València ha reunit – corregits, ordenats i actualitzats – alguns dels seus millors articles d’opinió publicats durant els últims anys als diaris El País o Levante-EMV i al seu conegut bloc Los archivos de Justo Serna.
Partint de Joaquim Sorolla i acabant amb Bernie Ecclestone, Serna ens recorda al seu treball les principals fites que han marcat la nostra actualitat en els anys de vi i roses durant els quals els successius governs del Partit Popular han posat en escena un desplegament ideològic i retòric amb el que han aconseguit convencer bona part d’una societat valenciana que no dubtà a renovar una vegada i una altra la confiança d’uns dirigents que sapigueren eliminar – tot i que, de vegades, ni ho necessitaren – als seus rivals polítics. En un segon bloc del llibre, l’autor repassa un a un els noms del que ell anomena els dramatis personae d’aquesta farsa: les cares ben reconeixibles dels qui, aprofitant-se de la seua posició de poder i amb l’aval de la majoria absoluta, feren i desferen a voluntat i amb impunitat, sense reparar en despeses ni cuidar les formes. Ací trobem un retrat irònic i encertat d’un nòmina de polítics en la qual, com ja ocorria a la novel·la de Thackeray, no falta ni sobra cap paper: els protagonistes principals del drama (Rita Barberà, Eduardo Zaplana i Francisco Camps), els sempre necessaris actors de repartiment (Rafael Blasco, Esteban González Pons, Ricardo Costa, Carlos Fabra i Alfonso Rus) i, per suposat, estrelles convidades de la talla de José María Aznar o Mariano Rajoy.
En definitiva, i com ens explica el mateix Serna en una paraules que sintetitzen a la perfecció l’esperit que anima un assaig la lectura del qual recomanaria a qualsevol ciutadà mínimament crític i autocrític, La farsa valenciana és “un libro de examen y combate, de análisis y de intervención, de enojo y chanza. Tiene algo de teatro y de dolor (de ahí, la posibilidad de titularlo o identificarlo con el drama). Y tiene algo de grotesco. Hay una realidad local, la valenciana, que se ha hecho universal gracias a las fanfarronadas arquitectónicas de los últimos años, gracias a la grandeza presupuestaria, a la esplendidez del clima, del sol y de la gastronomía. Certámenes internacionales, competiciones deportivas: habíamos pasado de la Valencia agraria – que el ensayista Joan Fuster aún diagnosticaba y deploraba en 1962 – a la Valencia de la tercera revolución industrial, mercantil y ostentosa de estos últimos años. Pero, ahora, cuando la crisis económica ha arruinado el futuro de grandeza y las expectativas, cuando los escándalos y la corrupción han manchado esa postal, somos un poco el hazmerreír. Fuimos la envidia, y ahora nos apesadumbramos, nos lamentamos”.
