Jordi Muñoz
Immediatament després de la victòria de l’independentisme a les eleccions del 21 de desembre, els líders de Ciutadans i el seu aparell mediàtic es van coordinar per posar en primera plana una idea que feia un cert temps que vivia als soterranis de l’espanyolisme: Tabàrnia. Com a reacció a la derrota electoral té un punt ridícul, i suposo que per això alguns van jugar a l’ambigüitat, i ho van plantejar en termes de mitja broma. Es tractava, deien, de posar els arguments independentistes davant d’un mirall, per desarmar-los. Es difícil empassar-se que un llançament tan coordinat, que fins i tot va ocupar la primera plana d’ El País l’endemà, fos només una broma.
Però és lògic que miressin de guardar distàncies. No cal furgar massa per descobrir el substrat ideològic d’aquesta idea, de clara ascendència balcànica, i que busca la partició dels territoris per aconseguir unitats tan ètnicament homogènies com sigui possible. Els seus impulsors originals pertanyen al submon de l’extrema dreta i del nacionalisme espanyol més inflamat. A més, sovint acompanyen les apel·lacions a Tabàrnia amb un menyspreu supremacista de la resta de Catalunya, que denominen despectivament tractoria en referència a un suposat caràcter agrícola d’un territori que no deuen conèixer ni per referències indirectes.
En tot cas, el fet que Ciutadans i els seus aliats als mitjans de comunicació apadrinessin aquesta idea fa palès que, en realitat, la famosa “fractura” social de Catalunya no és la seva diagnosi de la realitat, sinó el seu projecte polític. És l’arma nuclear que tenen per desactivar l’independentisme, i no dubten a utilitzar-la ara que la necessiten. La insistència en la polarització i les famílies dividides, i la magnificació de qualsevol anècdota que apunti en aquesta direcció, busca crear una realitat, més que no reflectir-la.
D’altra banda, cal dir que aquesta idea de les dues Catalunyes geogràficament dividides té una base empírica feble. És obvi que hi ha zones del país d’hegemonia sobiranista, i d’altres en què l’independentisme és minoritari. Però les diferències sovint s’exageren, i de guetos polítics n’hi ha pocs. L’independentisme només va superar el 80% del vot en un 5,3% de les meses del país, mentre que els partits partidaris de la Constitució del 78 (Ciutadans, PSC i PP) només van superar aquest llindar en un escàs 1,3% de meses. A més, la tendència en aquestes eleccions és, precisament, a la de la despolarització territorial. Com a efecte de la penetració d’ERC a les zones metropolitanes i, en menor mesura, de l’extensió dels suports a Ciutadans per tot el país, avui Catalunya és un territori electoralment més homogeni que el 2015.
Tanmateix, en el globus sonda de Tabàrnia, sí que hi ha algun element a tenir en compte. Perquè planteja un repte a l’independentisme que es basa en l’argument democràtic (del dret a decidir) i no en la concepció essencialista de la nació.
Tradicionalment, els nacionalismes consideraven les fronteres de les nacions com un fet natural o, si més no, fixat per la història. Avui dia hi ha àmplia consciència que aquestes fronteres són arbitràries, estan plenes d’excepcions, disputes i capricis de la història. Per tant, la delimitació dels subjectes polítics ja no es pot basar en criteris objectius, sinó en la voluntat democràtica.
El problema d’això és que obre la porta a un problema que no és petit: si qualsevol grup més o menys concentrat territorialment té la porta d’eixida oberta, llavors es fa molt difícil d’aplicar qualsevol política que tingui conseqüències redistributives si la renda i la riquesa, com passa sovint, estan distribuïdes de manera desigual al territori.
Davant d’això, una alternativa és considerar immutables les fronteres existents i, per tant, deixar la qüestió de la delimitació del demos fora de l’àmbit de decisió democràtica. És la indisoluble unidad. Però no deixa de ser una solució arbitrària i no necessàriament òptima ni justa, ja que les fronteres que hi ha avui són el producte de guerres, conquestes o, en el millor dels casos, aliances i matrimonis. No hi ha cap solució perfecta a la qüestió, però més que congelar unes fronteres arbitràries, sembla raonable establir un determinat llindar d’exigència per reconèixer el dret a l’autodeterminació a un determinat territori.
L’existència d’una demanda àmplia i sostinguda en el temps hauria de donar lloc al reconeixement del dret a decidir. Aquesta, entenc, hauria de ser la resposta raonable al problema de la secessió concurrent que plantejava Albert Branchadell en un article recent a El Periódico : si durant un temps prou llarg, una majoria substancial d’un determinat territori demana escindir-se de Catalunya i, per exemple, annexionar-se a Espanya, hauria de poder decidir democràticament fer-ho.
En tot cas, però, el nucli de la qüestió és la concepció decimonònica de les nacions com a entitats que, necessàriament, busquen l’homogeneïtzació cultural. El paradigma a la Catalunya del futur, atesa la composició intrínsecament diversa de la nostra societat, haurà de ser, necessàriament, radicalment diferent. Aquesta és, crec, la resposta adequada a la qüestió.
(Ara, 28 de gener 2018)
