Gustau Muñoz
Fa mal de veure tot un premi Nobel de Literatura presoner dels seus prejudicis, incapaç de percebre amb una mínima lucidesa la realitat que té davant dels nassos, caure en la pitjor traïció dels “clercs”, o intel·lectuals, que va denunciar fa ja tant de temps Julien Benda. Fa mal de veure Mario Vargas Llosa dient que la passió nacionalista és la que ha causat més estralls en la història davant un eixam de nacionalistes espanyols enfervorits. Tot el seu discurs el 8 d’octubre a Barcelona, acompanyat per Josep Borrell i altres no-nacionalistes, davant un mar esvalotat de banderes espanyoles onejant en defensa de la sagrada unitat de la pàtria, fou un seguit de despropòsits i fal·làcies. Presentat com a premi Nobel de la Pau (un lapsus freudià esmenat tot seguit) Vargas Llosa no hi va fer cap servei ni a la intel·ligència ni a la pau.
Faria falta alguna cosa més que “una conjura independentista” de “Puchemon, Junquera i Farradel” per a “desfer una unitat que es va fer fa 500 anys”, va etzibar. És molt revelador: creu que el moviment social de gran abast que s’ha viscut a Catalunya és el producte d’una conjura. I creu que una unitat de fa 500 anys és rocallosa, quan fa 500 anys l’únic que es va acordar fou una unió dinàstica, absolutament reversible en la concepció patrimonial de l’època. La irreversibilitat començà en 1707 i 1714, amb el “justo derecho de conquista”, i fou revalidada en successius “hechos de armas”.
Tanmateix, i en honor a la veritat, la unitat d’Espanya va recolzar també en un consens real al llarg del segle XIX i part del XX, un consens que la decadència del règim pseudo-democràtic de la Restauració borbònica (1875-1923) i les dictadures dels generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco Bahamonde (1923-1930; 1939-1975) van acabar d’ensorrar. Semblava que la Constitució de 1978 esmenava antics errors, i obria camins practicables. No del tot, com es podia veure ja en el seu redactat (les ambigüitats que conté i les fortes limitacions com la prohibició de federació de comunitats autònomes) i com s’ha pogut comprovar quan ha estat retorçuda des dels estats majors del neonacionalisme espanyol, amb el PP, Aznar i la FAES al capdavant. Mai s’han sabut avenir amb la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. De l’Espanya real, no de l’Espanya entesa com a culminació de la construcció nacional castellana transmutada en una entitat homogènia (semblant a França, capital París), en l’Espanya compacta i unilingüe que voldrien acabar d’imposar, i que només admetria peculiaritats regionals de tipus folklòric, festiu o culinari.
¿No és això una “passió nacionalista”? Fer passar bou per bèstia grossa, nacionalisme de la pitjor espècie per constitucionalisme cívic i post-nacional, per patriotisme constitucional i de pas potinejar amb Habermas, això és el que es fa -amb molta retòrica- des de l’ambient de “Libres e iguales”, la revista Letras libres, els entorns de Ciudadanos, i la munió de professors i col·laboradors d’El País que han desfilat per les pàgines d’aquest rotatiu, avui tan decadent com l’Espanya del 1898. Això és el que fa Mario Vargas Llosa. I no ho podrem oblidar. Ha faltat al seu deure d’intel·lectual.
De fet hi ha faltat d’ençà que va esdevenir un seguidor entusiasta de Thatcher i Reagan i va abandonar antics compromisos. Es va convertir en un adalil del liberalisme més salvatge. Més de Hayek que de Keynes. Més de Friedman que de Schumpeter. Ell, que havia començat amb una comprensió molt més complexa i compassiva de la realitat i de la història.
Quan es va fotre Mario Vargas Llosa? Algú ens ho explicarà amb detall algun dia. Quan es va deixar seduir per la jet set europea i nord-americana? Quan va veure que s’havia fet milionari i podia mantenir casa a París, Londres i Nova York, a Madrid i a Lima?
La solidaritat amb els humiliats i explotats d’aquest món és una causa justa, i de sempre el compromís dels intel·lectuals és amb les causes justes (tot i que no podem obviar la complexitat afegida pels “pensadors temeraris” o “la ment naufragada”, per dir-ho amb Mark Lilla). La comprensió de les raons d’un poble que vol ser consultat i decidir el seu futur és una qüestió de justícia, és una causa justa. Respectar-lo i buscar vies de resolució pacífica i consensuada dels conflictes és un deure moral. Es pot discrepar dels objectius de l’independentisme, però demonitzar-lo i lliurar-se de ple en braços dels qui amenacen, prohibeixen, detenen, clausuren i envien la força és tot el contrari del que hauria de fer una persona honesta i seriosa, siga un intel·lectual conegut o no.
Mario Vargas Llosa -avui Marqués de Vargas Llosa- ha abandonat les causes justes. El seu món és ara -i des de fa temps- el dels afalacs dels poderosos i el dels salons de Madrid, de les mansions amb grans cambres de bany de Porcelanosa. No hi reconeixem en aquest espantall l’autor de La ciudad y los perros o de Conversación en la catedral. I per acabar-ho d’adobar, Vargas Llosa no s’està de recordar amb nostàlgia la Barcelona dels anys 70, quan era jove i semblava d’una altra pasta. Quan hi ha viure tan còmode enmig d’una dictadura que uns altres, molts, vàrem viure bastant incòmodes, per dir-ho suaument. No se n’adonà llavors que la cultura catalana estava oprimida? Que amb prou feines sobrevivien una llengua i un poble que havien estat esclafats per les armes l’any 1939 i pels estralls morals d’una llarga i cruel dictadura? Sembla que no. Potser fou llavors quan començà a fotre’s Mario…
