Gustau Muñoz
Aquest mateix rètol encapçalava una secció de l’extens article de Miquel Duran de València “Diversitat i esdevenidor” aparegut al primer número de la revista La República de les Lletres (juliol-setembre de 1934). Hi defensava -després d’analitzar les fórmules d’autonomia i federalisme a Europa, la nova Rússia i els Estats Units- la preeminència del patrimoni espiritual -llengua, cultura, art, personalitat col·lectiva- com a tret fonamental de la possibilitat d’autogovern que garantia la República espanyola, més enllà dels aspectes materials. Defensava, en darrer terme, el contingut nacional de l’estructuració autonòmica, molt en consonància amb la posició de la revista expressada a l’editorial: “Catalunya, València, Euzkadi, Galícia, són Espanya, són Ibèria, però no són, ni seran mai, Castella.” I clamava contra l’unitarisme i el castellanisme idiomàtic i cultural, la “incomprensió, la desigualtat, l’absorció, l’egoisme, la injustícia, amb freqüència l’odi i la barbàrie”. Considerava un crim “voler sotmetre a un sol idioma i una sola cultura pobles diversos, amb llengua i cultura pròpies”.
Al número següent (octubre-desembre de 1934) ja s’havia produït la sotragada dels fets d’octubre a Astúries i a Catalunya, el moviment en defensa d’una República i un autogovern amenaçats per la CEDA, que comportà la suspensió de l’Estatut d’Autonomia a Catalunya i l’empresonament del govern de la Generalitat, amb el president Lluís Companys al davant, reclòs primer al vaixell de guerra Uruguay i posteriorment al Penal del Puerto Santa Maria, a Cadis. L’editorial era eloqüent: “Per la República i contra la Monarquia”. Constatava el moment d’aflicció, però alhora el volia considerar d’esperança. Era sobretot una crida a la mobilització a favor de la República, contra “monàrquics i monarquitzants”, que donaven per acabada la República i ja prefiguraven, amb les seues actituds violentes i discursos incendiaris, el que vindria.
És molt significatiu el pronunciament de La República de les Lletres: “Ultra l’esmentat concepte de l’Espanya nova, a nosaltres, valencians, ens acosta a Catalunya la unitat d’idioma, la comunitat d’història i la germanor d’esperit. Així, en aquests moments d’aflicció, però d’afirmació i d’esperança, renovem la nostra fe en la Catalunya autèntica, de personalitat destacada i robusta; en la Catalunya històrica, de tradició liberal, de cultura pròpia i gloriosa i de igual idioma; en la Catalunya immortal.”
Aquesta revista, La República de les Lletres, que aparegué entre 1934 i 1936, resulta molt interessant. El 1984 l’Ajuntament de València, sent alcalde Ricard Pérez Casado, en publicà una magnífica edició en facsímil, amb un pròleg de Lluís Guarner. Sens dubte fou una de les més significatives publicacions valencianistes, que continuava la tasca de Taula de Lletres Valencianes i d’El Camí. Representa una certa maduresa del valencianisme de pre-guerra, amb col·laboradors com Enric Navarro Borràs, Salvador Donderis, Eduard Martínez Ferrando, Miquel Duran, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Adolf Pizcueta, Enric Valor, Emili Gómez Nadal, Nicolau Primitiu, i altres personatges representatius d’aquell temps. Molts dels problemes de sempre del valencianisme hi són debatuts, i encara se’n pot aprendre alguna cosa. El lligam amb Catalunya i Mallorca hi és patent, molt marcat. Dedicà sengles números a Blasco Ibáñez i a Teodor Llorente, alfa i omega d’una cultura valenciana que ells volien superar amb una nova síntesi: la fidelitat a la llengua de Llorente i el republicanisme i obertura mental i cultural de Blasco Ibáñez. Un valencianisme que aniria més enllà dels vells tambors: progressista, modern, culte i popular alhora, era possible. Almenys aquest és el programa implícit -i sovint explícit- de la revista. Un projecte que malauradament no tingué temps de desplegar-se i que només començaria a materialitzar-se als anys seixanta, amb l’ascens de noves generacions i una vegada patit, i posteriorment paït, el trauma brutal de la guerra civil i la desfeta del 1939.
Convé mirar-se les revistes antigues per a copsar de debò l’ambient i la problemàtica d’una època concreta. De vegades petits detalls, referències, presències i absències, les notes disperses i els comentaris en aparença marginals, expliquen moltes coses que d’altra manera ens passen desapercebudes. En aquest cas, per exemple, el tema del catalanisme. O la prehistòria d’on sorgeix la figura de Joan Fuster. Per cert que en aquestes pàgines hi trobem també articles de Gabriel Alomar, Francesc Pujols i Martí de Riquer…
I bé, què diríem avui en el pitjor dels casos -segons com es desenvolupen les coses a Catalunya a partir de l’1 d’octubre? Vull dir els valencians conscients, avui sortosament molt nombrosos, que han assumit el llegat d’aquells valencianistes i que, d’alguna manera, han de plantejar-se coses semblants. Sí, és clar, de res serveixen els paral·lelismes històrics en condicions tan diferents. Res és igual que el 1934/1935 i lluny de tothom -o de la immensa majoria- la temptació de veure-hi res de positiu, doncs ja sabem com va acabar tot allò. La història del darrer mig segle, pel cap baix, és la història de com evitar que res de semblant, una guerra fratricida, puga ni remotament tornar a repetir-se.
Cal esperar que, passe el que passe, imperarà el seny. El seny, el trellat, el senderi són expressions d’un mateix sentit de la mesura, un tret diguem-ne mediterrani que teòricament compartim els habitants d’aquestes terres que tenen gairebé sempre la mar a la vista. Però és clar que aquestes fabulacions de psicologia col·lectiva valen el que valen: poc o no res. Més aviat són un recurs literari, desgastat per l’ús. Seny i rauxa. Saudade. El macizo de la raza. Senequisme i “fúria espanyola”. “Això ho arreglo jo amb un parell” i el suposat quietisme -bastant actiu sota mà- de Rajoy, de rància estirp galaica.
Tenim davant una interessant partida d’escacs per a comprovar l’elasticitat de la democràcia a Espanya, la seua capacitat constituent quan el moment ho demana, i l’abast de les comparacions històriques. “Interessant”… si no fos que podríem prendre mal, començant per Catalunya. En qualsevol cas, des del valencianisme cal fer una reflexió, i crec que en certa manera s’ha anat fent, des d’un prisma contingut, amb una posició moderada, poc expansiva. Però clara: ha consistit bàsicament a concloure que s’ha de respectar per damunt de tot la voluntat democràticament expressada de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Que en això consisteix la Democràcia, igual que en el seu temps la República, que venia a ser el mateix. La majoria de ciutadans de Catalunya volen ser escoltats, volen poder votar, volen poder decidir. Els avala una llarga història i una voluntat més que demostrada de ser, de persistir. I això no es pot passar per alt. Si es passa per alt -i l’Estat té instruments per això i més-, no s’haurà resolt res. La raó d’Estat haurà vençut provisionalment. Però allò reprimit sempre torna.
La gent de La República de les Lletres combinava la solidaritat profunda amb Catalunya, per raons òbvies, i la defensa dels valors i els ideals democràtics, republicans. A hores d’ara, quan el valencianisme ha madurat tant que fins i tot és força de govern, la seua postura ens pot inspirar, encara. El valencianisme d’avui té molts més problemes que els que discutien aquells valencianistes heroics dels anys trenta, perquè és molt més consistent i perquè la societat valenciana és ara diferent. Com sempre, però, predomina la asincronia respecte de l’evolució a Catalunya. Asincronia, però no desconnexió.
El valencianisme -força de govern- es mou en altres coordenades, té altres interessos, que també ha de posar damunt la taula al costat de les posicions de principi. Per tal d’obrir espais de trobada, si això és possible encara.
(Publicat a eldiario.es/cv, 11 de juliol 2017)
