Gustau Muñoz
Era una de les incògnites importants de la represa de la Institució Alfons el Magnànim, l’organisme cultural de la Diputació de València que fou durant uns anys intensos en la dècada dels 80 i primers 90, en consorci amb la Generalitat, la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI). Una institució cultural de primer ordre que, amb l’assentament en el poder del PP durant vint anys, tornà a l’antiga denominació, la que va crear el franquisme el 1948, i va decaure notablement.
Ara de nou, amb el govern valencianista i d’esquerres, la Institució mira de recuperar el dinamisme que arribà a tenir en el camp de la recerca i de les publicacions. Ha afegit al seu nom el de “Centre Valencià d’Estudis i Investigació”, un senyal de la voluntat de lligam amb la millor època d’una institució cultural que fins i tot durant el franquisme, gràcies a l’esperit liberal de qui en va ser director durant anys, Arturo Zabala, fou prestigiosa. Dins dels límits -és clar- d’una dictadura, de la submissió a les directrius del poder central (el CSIC en mans de l’Opus, en aquest cas, que volia promoure el localisme a la perifèria i reservar-se, a Madrid, l’alta investigació), i de les misèries provincianes. Perquè les dictadures són complexes, sovint, i no es basen només en la nua força. Al carrer de Samaniego, on estava la seu de la Policia abans de traslladar-se a Ferran el Catòlic, torturaven. Molt a prop, a la Diputació, a la seu de la IAM es parlava de cultura i es convocava el Premi València de Literatura…
Vet ací que en temps de la IVEI es va crear la Biblioteca d’Autors Valencians (BAV). Dirigida per Joan Fuster, i amb una decisiva intervenció -en la cura dels textos i en la programació- del poeta Eduard J. Verger. La idea era recuperar en edicions assequibles -no en edicions crítiques per a especialistes-, adreçades a un públic general, els clàssics valencians, d’ahir i de sempre, medievals i més recents, els autors que havien escrit en la llengua del País. Va ser una gran idea, i el resultat fou esponerós. Perquè la tendència inveterada en aquest país ha estat convertir en símbols o en mites els grans autors (Ausiàs March, Martorell, Roig), en Noms per a ser dits en ocasions solemnes, però que no foren llegits. No fos cas que algú hi descobrís l’arrel d’una gran literatura que valia la pena recuperar i prolongar.
Ara es podrien llegir. I així, efectivament, un rere l’altre a la Biblioteca d’Autors Valencians dirigida per Fuster hi anaren apareixent en edicions acurades i llegívoles les obres de Jaume Roig (Espill), d’Ausiàs March (Poesies), de Joanot Martorell (Tirant lo Blanc), de Sor Isabel de Villena (Vita Christi), la Crònica de Beuter, la Poesia de Carles Salvador, les Proses de viatge d’Eduard López-Chavarri, l’ Obra poètica de Francesc Almela i Vives, l’ Obra religiosa de Jaume Gasull, tres volums de l’Antologia dels poetes valencians (a cura d’Eduard J. Verger), i tants i tants altres títols, incloent-hi alguns de menors que tanmateix resultaven significatius (com Caciquisme roig, de Lluís Bernat). Molt importants eren també els reculls antològics, com ara el dels Col·loquiers del segle XVIII, de Nostra novel·la o de la revista dels anys 20 Taula de Lletres Valencianes. I la recuperació d’autors més propers en el temps, com Emili Gómez Nadal, Maria Beneyto, Juli Just, Maria Ibars, Faust Hernández Casajuana, Miquel Duran de València, Joan Valls, Ernest Martínez Ferrando, etc.
Una aposta clara i ferma per la qualitat, per la literatura en valencià, per una concepció molt concreta de dignificació d’una tradició estroncada i malmesa per la castellanització, les dimissions, el provincianisme, la guerra, l’exili, les dictadures… La trajectòria de la literatura catalana al País Valencià no ha estat normal. Per això calia fer una col·lecció de recuperació i salvament, com a base i referent d’una represa que s’intuïa difícil però no impossible. La coherència en la tria i en el concepte, associat a l’idioma, va ser completa, reeixida. No fou mai un calaix de sastre, sinó el resultat d’una visió en profunditat del que podia haver estat i no fou però que malgrat tot podia encara ser. De pas, els lectors gaudien d’unes edicions molt ben fetes de llibres introbables, els estudiants podien comptar amb materials de primera mà, els estudiosos podien fer-hi aportacions, i s’enriquia sensiblement el panorama cultural. No era una iniciativa totalment sense precedents, però una col·lecció d’autors valencians amb aquesta dimensió i continuïtat, i amb la voluntat d’arribar a un públic ampli, mai n’hi havia hagut. Era una col·lecció innovadora, en aquest sentit, que va fer un gran paper.
L’arribada del PP al poder i a les institucions, incloent la dissolució de la IVEI i la remodelació a fons de la seua línia editorial, canvià les coses de manera sobtada. Una vegada aclarit tot l’embull de la successió institucional, i després de les vacil·lacions inicials, el nou director de la IAM fou Ricardo Bellveser, un antic estret col·laborador de Maria Consuelo Reyna i poeta en castellà. Això afectà la BAV, perquè Bellveser es va auto-nomenar “director de la col·lecció”. Substituïa Fuster, i en devia estar cofoi. Però aquestes coses acostumen a eixir malament. La BAV a les seues mans es convertí en bilingüe, i al costat de coses interessants hi proliferaren les més secundàries. L’orientació tipus calaix de sastre, indiferenciada, es va notar massa.
Ara la Biblioteca d’Autors Valencians ha ressuscitat, amb una decisió afortunada de la nova direcció de la IAM. En efecte, n’ha estat nomenat director un estudiós absolutament competent i amb una sensibilitat cultural extraordinària com és el poeta i escriptor Enric Sòria. Ja la presentació formal dels nous volums és significativa: reprèn aspectes del disseny original (malmès en l’etapa de Bellveser) i el millora. El disseny de Fèlix Bella és sensacional, la coberta, el paper, el relligat, tot és ara molt millor, i contribueix a dignificar la col·lecció. Fins ara hi han aparegut dos nous volums: Ícar o la impotència, d’Artur Perucho, en edició de Josep Palomero, i Diàlegs de Joan Lluís Vives, en traducció de Josep Pin i Soler i edició de Francesc J. Hernàndez. El primer ens permet recuperar un autor d’abans de la guerra important i oblidat; el segon és un exercici intel·ligent de reintegració cultural del gran humanista valencià que escrivia en llatí.
La consciència i el respecte a la dualitat lingüística (no només dualitat: també caldrà comptar l’àrab, l’hebreu i el llatí) dels escriptors valencians al llarg de la història no exclou una consideració específica de la tradició que s’expressa en valencià/català, que per raó d’idioma té connotacions i interrelacions diferenciades i que ha de cercar la coherència interna. Crec que això estava prou clar en l’època de la IVEI, que va editar l’ Obra Completa del gran escriptor valencià en castellà Juan Gil-Albert, les Actas de la Academia de los Nocturnos (a cura d’Evangelina Rodríguez i Josep Lluís Canet), l’Obra Poética de Vicente Gaos, i tants altres títols en castellà. O les Obres Completes de Joan Lluís Vives en llatí. Ara bé, també es va publicar en una edició digna a cura de Josep Lluís i Rodolf Sirera l’ Obra completa d’Eduard Escalante, cosa que no s’havia fet mai. Al costat d’Escalante, o de la BAV, a la IVEI s’hi publicaven els Diarios de Musil o biografies de Baudelaire, Hermann Broch o Ezra Pound. Era massa per a uns encarregats del PP que volien esborrar una època i un plantejament -dotar la cultura valenciana d’un instrument de qualitat i d’un enfocament modern, situar-la en paràmetres europeus- que anava molt més enllà del designi inicial de la IAM del 1948: fer localisme (encara que sovint es va fer localisme del bo). La universalitat ja la farien altres. A Madrid. Després d’un llarg parèntesi la Biblioteca d’Autors Valencians ha retornat, i està en bones mans. I ens n’hem de felicitar.
(eldairio.es/cv, 4 de juliol 2017)
