Gustau Muñoz
Amb l’alcalde Joan Ribó, però també -per descomptat- amb Sandra Gómez i Jordi Peris, amb Compromís, el PSPV i València en Comú, amb el Govern anomenat de La Nau, en definitiva. La gestió del tripartit que governa la ciutat de València, de moment, és clarament positiva, un èxit considerable, i la ciutadania respon, com es pot comprovar en l’ambient, en les enquestes i en diversos signes, escampats ací i allà, que mostren que la ciutat ha deixat enrere una època fosca. Una època que ja sembla pleistocènica, però que ens perseguirà llargament, i que fou un desastre, tot i l’aparença superlativa i l’exaltació permanent d’una gestió -la del PP- que va congelar els problemes reals. Una gestió que es basava en l’engany i era venuda amb un màrqueting peculiar, a mitjan camí entre les fantasies dels gabinets de comunicació postmoderns i les argúcies dels venedors de fira, amb la difunta Rita Barberà com a bandera.
A València es pot dir que sí que es nota el canvi. No tant potser com alguns voldríem, però la història –i el sentit comú- ensenya que les coses no es fan en dos dies. El que compta és l’orientació presa, el camí encetat, les decisions importants que donaran fruit més endavant. No tot és magnífic i sense ombra, evidentment, i en aquest repàs es veurà que hi ha qüestions rellevants que s’haurien d’enfocar d’una altra manera.
Mobilitat sostenible L’anell ciclista de la ronda interior i l’expansió de la xarxa de carrils per a bicicletes a tota la ciutat, amb traçats racionals i connectius, ha estat un encert, tot i les crítiques inicials emanades de les mentalitats més conservadores i reactives als canvis. Una gran idea, aprofitar la condició física de ciutat plana i el bon oratge que sol fer-hi, per a promoure una forma de transport tremendament profitosa: no contamina, implica fer exercici físic, descongestiona el trànsit… D’ací uns anys l’encert serà recordat i celebrat. Amb iniciatives com aquestes València guanya un plus de modernitat. De modernitat ben entesa: sensata i europea. Ser moderns, avui és ser informals i anar en bici, però tenir un alt nivell de formació i una mentalitat desperta, més interessada en els continguts que en formes encarcarades i en convencions. Cal afegir també, en aquest apartat, les millores de l’EMT, que es van notant ja: una direcció molt competent atenta a la millora permanent del servei i a l’adequació de línies i horaris.
Serveis socials Es percep també una intensificació de l’activitat en serveis socials, una àrea que ha d’examinar constantment l’eficàcia de la seua acció. Les emergències socials, l’ajuda als sense sostre, l’empadronament de gent sense domicili fix, i tantes altres actuacions, són bàsiques en una ciutat en la qual hi ha un cert gruix de població marginada i desnonada. Mai serà prou l’èmfasi que es pose en aquestes actuacions -i no tot depèn de l’Ajuntament. Però es pot percebre que la sensibilitat del govern municipal en aquest camp és molt més gran, com pertoca i era lògic esperar.
Bona gestió de les festes El calendari festiu de València és dens, potser massa. Una incògnita era quina relació podria haver-hi entre el govern d’esquerres i valencianista i el “món faller”. I no només. També amb la Junta Vicentina, el Corpus, la Setmana Santa Marinera, i així successivament. De sempre, la dreta més rància s’havia apropiat de quasi totes aquestes manifestacions, en l’estratègia de presentar-se com els únics i els autèntics valencians. La interferència eclesial, d’altra banda, atès el caire tan extremat de l’Església Valentina (que no ha paït encara el Concili, i que està molt lluny del papa Francesc) no anaven a posar les coses fàcils. I tanmateix, l’assignatura s’ha superat amb excel·lent, gràcies a una actitud oberta, decidida, desimbolta i franca dels responsables, començant pel regidor de Festes, Pere Fuset. El clima integrador i distès amb què s’han començat a viure totes aquestes coses esdevé una aportació remarcable a la normalització de la vida ciutadana.
Potenciació del valencià El nou govern municipal parla valencià. S’ha superat aquella època diglòssica i coenta en què les autoritats no disparaven una en valencià i no feien cap esforç per ajudar a la plena recuperació de la llengua històrica i pròpia de la ciutat. La realitat multicultural no pot ser excusa per no avançar en una línia de dignitat col·lectiva i retornar el valencià al lloc que li pertoca en tota mena de camps, i en la vida social i pública particularment. En aquest terreny és molt el que encara hi ha per fer. La retolació comercial, les megafonies, els cursos de valencià per a estrangers i per a autòctons, i una estratègia cultural més estructurada, farien molt de bé. El canvi en aquest terreny es nota, però encara hi ha molt camí per recórrer.
Pla del Cabanyal (els barris) Difícilment es podia esperar un canvi a curt termini en un barri tan degradat i amb tants problemes estructurals com el Cabanyal, ferit de mort per l’abandonament i l’entestament de l’anterior govern municipal, que el volia migpartir i, com no ho va aconseguir, el va deixar caure. La topada amb la crua realitat ha estat dura. ¿Com resoldre l’equació de les cases ocupades, la població marginal, la venda de droga, el rellançament social i econòmic del barri, la reparació del teixit urbà, la preservació de barri popular (evitant-ne la “gentrificació”)? Doncs amb un dispositiu molt més potent que el que s’ha posat en acció fins ara. Els obstacles legals, financers, administratius, burocràtics, s’han de superar amb una ferma decisió política. No seria exagerat dir que el govern d’esquerres se la juga al Cabanyal. I també a Natzaret (per al qual s’han avançat solucions molt interessants). I en general als barris populars com Torrefiel, Nou Moles, Patraix, Benimaclet, Marxalenes, Malilla, Malva-rosa, Orriols, Sant Marcel·lí, etc. Tots ells han de percebre vivament que els govern municipal està per ells. Que s’hi fa present. Que escolta i fa les inversions i les actuacions necessàries. Que actua dia a dia per millorar les seues condicions de vida.
El Parc Central Lentament va prenent forma el Parc Central. Se suposa que algun dia hi haurà una nova Estació per resoldre l’enllaç de l’alta velocitat i desembullar el nus ferroviari al sud de València. Això depèn de molts factors, del Ministeri de Foment, de la Generalitat, potser sobretot del fet que un dia els valencians diguen fort “ja n’hi ha prou”, i s’esmene el dèficit d’inversions estatals, tan sagnant. Fins on pot arribar l’Ajuntament, que no és a tot, és important que se’n vegen resultats, com ara l’adequació del futur Parc Central, i altres iniciatives, que vindrien a completar el conjunt d’espais públics amb què compta la ciutat.
Un turisme interessant Aprendre d’experiències alienes. És molt convenient. València, de moment, compta amb un turisme interessant i no massificat. Enfront del pan-turisme d’alguns empresaris del sector, dels lobbies i d’algun responsable polític, convé pensar bé els pros i contres de l’orientació turística d’una ciutat o d’un país. No fa molt, l’economista i directiu del Consorci València 2007 Ramon Marrades posava en dubte la idoneïtat del turisme de creuers (en termes racionals i amb la llibertat intel·lectual apresa a les aules de la Universitat) i fou poc menys que denunciat als tribunals per un delicte d’alta traïció… El turisme s’ha de sospesar, ponderar. Segons alguns estudis econòmics, no està tan clara la seua aportació a la riquesa d’una societat. És una activitat de baixa productivitat, baixos salaris i serveis primaris. Tanmateix, com a activitat complementària, és important, i s’ha de potenciar. De manera racional, perquè també és una font de renda, i la ciutat necessita activitat. No és la millor opció, i València mai ha estat una ciutat turística, però és un factor a considerar. El turisme actual és interessant. Un turisme urbà, cultural, europeu i asiàtic, que valora i frueix la ciutat. L’ambient, els carrers, el toc d’autenticitat que encara conserva València i que convindria preservar. La gastronomia i tot això. Moltes famílies senceres atretes potser pel que els explicaven els seus fills “Erasmus” a València… Cal cuidar aquest turisme, i evitar la massificació tan brutal que ofega ciutats com Barcelona. El turisme a València, fins ara, és positiu i es mou en uns paràmetres adequats. I l’Ajuntament hi fa una contribució adient, tot i que ha de vigilar.
Cloenda Aquest breu repàs no pretén, ni podria, ser exhaustiu. Lògicament, deixa fora multitud de qüestions com, per exemple, la política cultural -que podria millorar-, l’orientació econòmica de conjunt -que hauria de ser una preocupació bàsica en la línia de promoure un districte tecnològic-, la rehabilitació integral de Ciutat Vella -que encara està plena de solars abandonats i edificis ruïnosos-, o les actuacions adreçades a traure partit de les universitats -València compta amb dues universitats públiques amb molts milers d’estudiants i professors-. El balanç dels dos primers anys de govern del canvi a València és positiu, però ni per un moment s’hauria de relaxar. És molt encara el que hi ha per fer, moltes promeses que s’han de complir, moltes demandes socials que cal satisfer. De vegades es troba a faltar una explicació més articulada del projecte de ciutat, de l’urbanisme i del pla de conjunt que es voldria dur a terme de cara al futur.
Però més enllà de l’exigència crítica, per un moment, diguem: ah, que bé, aquests sí que ens representen! I no ho estan fent gens malament.
