Joan del Alcàzar
Després de mesos de sords però cruents combats al seu interior, finalment, el primer partit de l’esquerra hispana, el PSOE, s’ha suïcidat en un reality show tan lamentable com patètic. Com aquelles estrelles desaparegudes de les que encara rebem la seva llum, durant un temps seguirem percebent senyals cada vegada més febles del partit dels socialistes espanyols. Però, el que vam conèixer des de la segona meitat dels anys setanta, aquest, ja no existeix.
Un obrer tipògraf, de nom Pablo Iglesias [ironies de la història], el va fundar en 1879 com un partit per a la classe obrera, inspirat en la doctrina de l’alemany Karl Marx. Un segle i un any després, aquest partit va decidir abandonar la inspiració marxista i es va sumar amb entusiasme a la idea d’ampliar la seua base electoral a costa del que fera falta. Aquesta barreja de pragmatisme i poca vergonya política va tindre una bona acceptació entre la ciutadania, que el 1982 li va donar una majoria aclaparadora en tots els àmbits de la política espanyola. Recolzat per la Internacional Socialista i per altres organismes com la Fundació Ebert, i comptant amb el vist i plau nord-americà, el PSOE dirigit per Felipe González va aconseguir conjurar l’amenaça militar per una banda, i el perill d’una italianització d’Espanya per una altra, la d’un Partit Comunista fort com a primera alternativa de l’esquerra. Quan es va constituir el primer parlament de Madrid, sorgit després de les eleccions del 15 de juny de 1977, el líder comunista Santiago Carrillo li va preguntar al seu camarada Simón Sánchez Montero -tots dos a l’hemicicle, mirant cap a la bancada socialista- “i aquests, on eren?”. Hi havia diputats que tot just portaven un parell de mesos afiliats. De fet, es deia que la vintena de diputats comunistes sumaven més anys de presó que de militància els seus homòlegs socialistes.
El partit dels comunistes havia estat, realment, el que havia mantingut viva la lluita contra la dictadura de Franco, i des de 1956 havia aixecat la bandera de la Reconciliació nacional. Durant aquells anys de lluita clandestina, el PSOE va estar -amb honroses excepcions al País Basc i poc més- pràcticament desaparegut. L’absència de la UGT explica, en bona part, la necessària creació de les Comissions Obreres; i no serà fins a 1974 quan apareguen uns joves andalusos i madrilenys que desbancaran els vells i inoperants dirigents de l’exili, i es faran amb el control del partit a la localitat francesa de Suresnes.
El triomf de 1982 va ser històric, un partit derrotat a la Guerra Civil tornava al poder per la força de les urnes. Bé es pot dir que la Transició havia acabat.
El tàndem format per Felipe González i Alfonso Guerra va capitanejar una sèrie de governs -fins 1996- que ofereixen un balanç més que positiu de modernització i d’inserció d’Espanya al món. També, és clar, hi ha les ombres, alguna d’elles amb llarg recorregut: els cafelitos de Juan Guerra -el hermanísimo– en un petit i il·legítim despatx a la seu del govern andalús a Sevilla, van ser la tinta amb la qual es van escriure els primers casos de corrupció que van afectar el partit. El sarcasme popular li va donar la volta a un dels més potents eslògans del mateix: on es deia Partit Socialista, cent anys d’honradesa, algú va afegir … cent anys, però ni un minut més. La idea va fer fortuna.
Malgrat tot, com ha escrit aquests dies Pablo Iglesias [la ironia de la història de la que parlàvem, el de Podem], “l’hegemonia del PSOE era tal que se li va perdonar tot durant anys, des de les conseqüències de la seua acceptació de la divisió del treball a Europa -que ens va convertir en una perifèria especialitzada en el turisme-, passant per la corrupció fins al terrorisme d’Estat “. Tot i amb això, González i companyia es van mantenir catorze anys al poder, fins que van ser substituïts pel Partit Popular el 1996, obrint així dues legislatures amb governs cada vegada més reaccionaris en l’ètic i el cultural i més neoliberals en l’econòmic i el social. A més, el PP d’Aznar es va emprar a fons en una missió de la qual els costos són encara avui creixents i, fins i tot, imprevisibles: van treballar amb afany per la recentralització d’Espanya, així com per una renacionalització espanyolista en el seu format més castellanista.
Els dos governs de Rodríguez Zapatero van acabar com el ball de Torrent. La crisi econòmica que els socialistes es van obstinar a negar, l’inici dels ajustos durs i l’enfrontament intern provocat per la pèrdua de presència institucional -local, regional i estatal- van portar el PSOE a perdre més de quatre milions de vots en 2011. A ells cal sumar la pèrdua de dos milions i mig el 2015, una caiguda que no es va aturar el 2016 i que s’ha confirmat amb els últims resultats a Galícia i el País Basc, catastròfics per al partit del puny i la rosa.
Fa gairebé deu anys que el tribalisme polític s’ha imposat en el partit. Porten anys generant notícies que majoritàriament tenen a veure amb els seus problemes, discussions, baralles i enfrontaments interns. El partit ha perdut el contacte amb les classes mitjanes urbanes, els sectors professionals i la joventut. A més, resisteix en bona mesura recolzant-se en l’Espanya del sud: Castella, Extremadura i Andalusia, el que no pot ocultar la seva caiguda a Galícia, País Basc, País Valencià, Balears i, singularment, molt singularment, Catalunya. La política renacionalizadora i castellanista d’Aznar va ser assumida per bona part d’un PSOE miop i jacobí, que -amb un nacionalisme espanyolista anacrònic- ha estat incapaç de comprendre les noves demandes que han aparegut en l’encaix de les diferents nacionalitats a l’escenari perfilat en 1978, que es va plasmar en la Constitució.
Aquests canvis no els entén el PP, que contra tota evidència segueix pensant que Espanya és Castella i poc més; una Espanya en la qual cap el sano regionalismo del que ja parlaven fa un segle Miguel Primo de Rivera i altres. El polític i periodista català Manuel Millán Mestre -qui va ser fundador del Partit Popular- sempre diu que li sorprèn que els dirigents del PP de Catalunya no expliquen a Madrid, a Rajoy i el seu equip, com estan les coses, què està passant realment a Catalunya ; i això amb la intenció de treure’ls de la seua obcecació, de que abandonen la seua ceguesa, de fer-los que actuen políticament. Potser els passa com a Miquel Iceta, el primer secretari del partit dels socialistes catalans, qui comprèn certs recels de part del PSOE a col·laborar amb els partits independentistes. Iceta, però, insisteix: “Jo intente convèncer-los moltes vegades que és totalment a l’inrevés: si no volem que Espanya es trenque hem de parlar amb els independentistes per evitar-ho. No s’hi veu cap solució que no passe per parlar amb ells, puc entendre l’escepticisme, fins i tot la por, però crec que no hi ha altra alternativa “.
En qualsevol cas, el que ara s’ha estat dirimint, en aquest escenari podrit per la inacció del PP pel que fa a la situació a Catalunya, és qui assumeix al PSOE el cost polític de fer president Mariano Rajoy, cosa que està en les antípodes del que volen les bases socialistes i la majoria dels seus votants. Ignacio Escolar ha explicat molt bé la situació: “És indefensable apostar per l’abstenció i no dir-ho: voler solucionar aquest debat amb un cop intern i una gestora per evitar així les crítiques de la militància i dels votants, perquè no et culpen d’haver pres tu la decisió”. Se suposava que aquest gripau havia de menjar-se’l Pedro Sánchez, carbonitzant-se políticament i aplanant així el camí a la líder andalusa. En negar-se aquest, un home que va arribar a la secretaria general amb el suport de Susana Díaz per barrar el pas a Eduardo Madina i que aviat es va rebel·lar contra la seva patrocinadora, el sector més establert i sistèmic del Partit va entrar en pànic. Tenen por que unes terceres eleccions agreugen l’enfonsament del PSOE, però també els horroritza imaginar una majoria alternativa al PP [amb Podem, els bascos del PNB i el vistiplau dels sobiranistes catalans], i volen estar en sintonia amb els poders fàctics dels que molts d’ells ja en formen part [vegeu el tàndem d’interessos presumptament delictius que formen, per exemple, Felipe González i Juan Luis Cebrián, així com el paper que està jugant el Grup PRISA i, especialment, el diari El País].
Per això volen, necessiten, abstenir-se en una propera votació d’investidura de Rajoy, però ningú vol pagar aquesta factura. Com Sánchez es va negar, han hagut de rellevar-lo i de crear una gestora que faça la faena bruta i li obri el camí a Susana Díaz perquè creue Despeñaperros i s’instal·le a Ferraz, la butaca amb la qual somia des de fa anys. I per aconseguir aquest objectiu van organitzar la dimissió de part de l’Executiva i altres coses. A propòsit d’aquesta maniobra, Josep Borrell ha declarat: “Diuen que hi ha un cop d’estat, però si ho fos, estaria organitzat per un sergent chusquero“. Tan poca traça, tan poca finor ha dut Ignacio Escolar a formular unes preguntes clau: “de veritat l’única manera que van trobar de canviar al capità era enfonsar el vaixell? ¿I tot això simplement per la data del congrés? De veritat?”.
No estem, doncs, davant d’una pugna entre dues faccions partidàries que representen fonaments ideològics o projectes polítics antagònics. No és un combat entre bons i roïns, és una lluita pel poder en el partit; una baralla en la qual des d’ambdues parts s’ha fet gala d’una malaptesa infinita i, a més, no s’ha vacil·lat en tensar fins al límit de la fractura total al propi partit socialista. És clar que una de les faccions, la dels anomenats crítics, han violentat la legalitat partidària d’una forma il·legítima, però no només ara: des que Sánchez no es va comportar com l’interí que Susana Díaz havia dictaminat [ja va dir en el conclave al qual es va decidir el seu nom, al juny de 2014, “Aquest xicot no val, però ens val“], ella i els seus barons afins es van dedicar a fer-li la guerra des de dins, a desautoritzar-lo, a emmanillar-lo, a humiliar-lo. Tant com blasonen de la seva espanyolitat, que el primer per a ells és Espanya, i han anteposat els seus interessos més pedestres a la seva obligació de conformar una alternativa política a Mariano Rajoy i el seu partit, responsables tots dos de l’austericidi dels últims anys i de ser una organització criminal enfangada en la corrupció total.
El resultat de tot aquest dramàtic fulletó ha estat la mort política de Pedro Sánchez, mentre el PP es frega les mans, incrèdul per la seva bona estrella. No és que Espanya tindrà un nou govern encapçalat per Mariano Rajoy, és que l’esquerra política espanyola va a oblidar-se de formar govern, com a mínim, durant els propers quinze o vint anys. Mentrestant, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans, s’aprofundirà en la desigualtat, es delmarà el malparat Estat del benestar, i ja veurem què passa amb l’avenc que cada vegada més separa l’Espanya del Nord de l’Espanya del Sud. Tal sembla que alguns -tant des del PP com des del Partit Susanista Obrer Espanyol, en encertada expressió d’Íñigo Sáez de Ugarte– semblen entossudits en què amplis sectors de l’esquerra política perifèrica s’adscriguen cada dia amb més entusiasme a l’independentisme per fugir d’aquesta Espanya irrespirable.
