Joan del Alcàzar
Després de molts mesos hipnotitzats pel mag Rajoy, algun dia despertarem. Cal tenir confiança i una mica d’esperança en què això serà així. Definitivament despertarem, encara que ara puga semblar quasi impossible atés l’estat letàrgic en el qual es troba la societat espanyola, ensopida des que el dirigent del PP li va aplicar una dosi tòxica d’aquella màxima tan seua d’allò urgent és esperar. Doncs bé, quan això passe, quan la societat espanyola s’espavile, quan advertesca que ja existeix –finalment- un govern, segurament presidit pel mag hipnotitzador, Catalunya, l’assumpte català, el problema català, el desafiament català, la reivindicació catalana, diga’s com es preferesca, encara estarà allí, com el dinosaure de Monterroso.
Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera es couen a foc lent –lligats de peus i mans- en una enorme marmita que Rajoy va disposar per a ells al desembre de l’any passat. Els tres líders pateixen atacs de pànic, afligits pel dilema del presoner, incapaços de col·laborar mínimament entre ells per a derrotar el seu captor i carceller.
Rajoy es va tombar, va encendre el seu puro, a la forma i manera en la qual el dibuixa Peridis, va obrir el Marca per les pàgines dedicades al Reial Madrid, i va encarregar als membres de la seua quadrilla que mantingueren el foc de la marmita. De fons, els de Gènova segueixen murmurant la lletania del partit més votat, la unitat d’Espanya, l’interès d’Espanya, etc., etc., etc.
Filant encara més prim l’absurd convertit en bucle, Rajoy va acceptar l’encàrrec del Rei de formar govern, però tot seguit va avisar que segons i com no es presentaria davant el Congrés per a obtenir la investidura. La quasi totalitat dels catedràtics de dret constitucional han sigut consultats sobre si el president en funcions vulneraria la Carta Magna en el cas de no materialitzar-se davant la Càmera, però el resultat de l’enquesta no afecta el líder gallec. Com tampoc els editorials dels mitjans que l’urgeixen a actuar, a negociar, a moure’s, a fer alguna cosa. Res, ell segueix impertèrrit amb el seu puro i el seu Marca, i solament espera que almenys Sánchez i Rivera aixequen la bandera blanca i li regalen la presidència del govern, més que mig bullits com estan ja en l’olla.
Mentre això passa, no obstant, la cosa catalana va per una altra senda. Fa molt de temps que ocorre, i la inacció del govern del Partit Popular ha gangrenat el contenciós. El resultat de les últimes eleccions regionals va configurar un Parlament de Catalunya de lleugera majoria sobiranista [en escons, que no en vots] gràcies a la col·laboració entre Junts pel Sí [Convergència Democràtica més Esquerra Republicana] i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Ara, aquell mateix Parlament ha decidit votar favorablement les conclusions de la Comissió per al Procés Constituent; això és, desafiar directament l’Estat i, particularment, el Tribunal Constitucional.
Iniciar la via del que denominen la desconnexió d’Espanya tindrà, lògicament, una resposta des de Madrid. De moment s’anuncien mesures penals contra la presidenta i contra la Mesa del Parlament, la qual cosa no farà sinó tirar llenya al foc. Això beneficia els sobiranistes, tant i més en les setmanes prèvies a la Diada nacional del pròxim 11 de setembre.
Com escrivia Enric Juliana, la votació del Parlament de Catalunya és, a més d’una descàrrega elèctrica que convida a formar Govern a Espanya, un desafiament potent que aboca a tot tipus de dramatismes. No obstant això, el mateix periodista apuntava que, analitzada la situació des de Madrid, “Resulta massa evident que el passatge d’ahir en el Parlament és el pagament a la CUP perquè Carles Puigdemont puga superar la qüestió de confiança del 28 de setembre”.
Tot és un gran garbull. De moment sembla un vodevil o una comèdia, però per poc que es capgire el guió pot convertir-se en un drama. La nul·la capacitat negociadora del govern Rajoy, unida a la indolència del president en funcions i als seus tics autoritaris, ovacionats per molts dels seus incondicionals, poden provocar un enduriment de la situació, fins i tot més enllà de la voluntat dels actors.
Hem vist com la nova presidenta del Congrés de Madrid obtenia deu vots més dels previstos i confessats. El Partit Popular ha dit que eren vots de diputats nacionalistes catalans, cosa que el seu responsable Francesc Homs ha negat. En la mateixa línia de jugar a la distracció, en una patètica entrevista en la Cadena SER, la nova secretària general del novíssim Partit Demòcrata Català, Marta Pascal, no s’atrevia a qualificar de mentider al diputat del PP que havia declarat que els vots de suport eren del seu partit, però tampoc s’atrevia a afirmar que els seus representants havien votat en contra de la candidata del PP. Tot açò es produeix en un escenari en el qual els nacionalistes catalans aspiren a tenir grup parlamentari propi, una cosa que només ocorrerà si el PP i el PSOE volen [que voler voldrien, però no saben si s’atreveixen donades les fanfàrries nacionalistes], ja que no compleixen amb els criteris establerts per a això. Tot un Cambalache, que fa veritat allò de “el que no llora no mama y el que no afana es un gil”.
No obstant això, la comèdia de maquiavelos y estafaos, en la qual unos viven en la impostura y otros roban en su ambición, pot virar a tragèdia o, com a poc, a una immensa frustració per a molts.
Joan Tàpia recordava en un recent article que l’actual Estatut de Catalunya exigeix per a la seua modificació el vot de les dues terceres parts dels seus diputats, així que amb 72 [JXS i la CUP] sobre 135 és impossible. Afegia que, contràriament als qui consideren que Catalunya és lliure per dret natural, existeix un marc legal que està delimitat per la Constitució espanyola i pel propi Estatut, i que saltar-se els límits jurídics condueix directament al buit. Tàpia conclou afirmant que derogar l’Estatut i crear una Assemblea Constituent amb plens poders a través d’“un mecanisme desconegut i miraculós (…) és una fantasia impossible d’implementar, que agrada a molts ciutadans cansats de les faltes de sensibilitat del Govern d’Espanya, però que divideix els catalans i de la qual no eixirà res de bo”.
Doncs això. Mentrestant, Rajoy amb el seu puro i el seu Marca. Els líders de l’oposició coent-se en la marmita, paralitzats pel dilema del presoner. El comú de la ciutadania, per la seua part, farta ja d’estar farta, finalment despertarà. I Catalunya –com tants altres problemes ajornats per Rajoy- encara estarà allí.
