Francesc Viadel
Els catalanoparlants, tant se val si són de Ciutadella, Alzira, Elx o Falset, només tenen dret a parlar català en total llibertat si un castellanoparlant no s’hi oposa o, en qualsevol cas, en la intimitat del comú o de la llar. Ho garanteix, vés per on, una Constitució que eleva la“lengua española” a una categoria sagrada i que condemna a la resta de les altres llengües de l’estat a ser un acolorit conjunt de parles regionals. Ja sabem que els indígenes tindran problemes als jutjats si volen fer servir la seva pròpia llengua, que també poden tenir-los en unes oficines d’Hisenda o en una caserna. Molt de compte de parlar-li a un policia nacional en català. Ull també amb un jutge perquè en el fragor d’uns disputa matrimonial pot retirar-te la custòdia d’un fill, no fos cas que la criatura quedi tarada de per vida. Exemples hi ha per a donar i vendre. A Miquel Gironés, dolçainer d’Obrint Pas, el van colpejar i emmanillar dos autèntics Torrentes. Va passar a Benimaclet, un barri de la ciutat de València. El músic les va passar putes i els policies, que van admetre en el judici posterior als fets que dirigir-se a ells en una altra llengua que no fos castellà era una grolleria, van quedar absolts. El català tampoc val per a comunicar-se amb la Guàrdia Civil. A Carles Mateu Blay li retiraren el carnet i el condemnaren a sis mesos de presó per parlar en valencià a uns agents que l’aturaren per a fer-li un control d’alcoholèmia en Almassora. Saïda Saddouki va pagar cara la seva arrogància en denunciar que un capità de la Guàrdia Civil l’havia vexat en la caserna de Palma per parlar en català. La magistrada del jutjat penal número 1 de la capital balear, la va condemnar per un delicte d’injúries greus amb l’agreujament de publicitat –és a dir, per explicar-ho en la premsa- a pagar 900 euros de multa i indemnitzar en 600 al capità. Queda molt clar que allò que va dir el borbó gran de que mai l’espanyol va ser una llengua d’imposició, és una mentida tan gran com l’origen democràtic de la seva corona.
No fa massa, Ferran Suay, representant de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), denunciava davant de les Nacions Unides, com el català era sistemàticament perseguit pel mateix Estat espanyol. Europa sap també que els incompliments i les discriminacions són el pa nostre de cada dia, però a Madrid miren cap a un altre costat. Tenen la llei de la seva part. El primer punt de l’article 3 de la Constitució espanyola diu ben clar que “el castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber y el derecho a usarla”… per a la resta de llengües només existeix la cooficialitat, i la“consideración y el respeto”. Haurien pogut posar “el cariño” i res no hauria canviat.
L’últim cas de discriminació ha passat fa no res a la platja Fosca de Palamós quan un socorrista es va negar a atendre al fill de Lioba Costa de 14 anys per parlar-li en català. Lioba demanava ajut per al seu fill a qui havia picat una medusa. Humiliada, forçada per la situació, Costa, ho va intentar en castellà però el socorrista, encimbellat com un goril·la en la seva torre de guaita, li va dir que ni així. Massa s’havia ofès. Sort que la criatura no s’estava ofegant en català…
Bé, no cal capficar-s’hi massa. És evident que per a una part important de l’espanyolia, entre la qual es compten juristes, farmacèutics, militars, polítics, carnissers i tutti quanti, el català –el dret sobretot a viure plenament en català- és una anomalia aberrant, un desafiament colossal a un sentit del món uniforme i provincià, a un sentit racista de l’Estat i, també, una immensa i llefiscosa caguerada que cal eliminar de la vida pública.
La cosa ve de molt lluny i encara que no ho sembli té solucions. Una de molt brillant la va aportar el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles als inicis de la Transició. En Cuatro idiomas para un Estado (1977), Ninyoles proposava convertir Espanya en un veritable estat plurilingüe. És a dir, situar totes les llengües en peu d’igualtat, acabant així amb la tradició supremacista del castellà. A Ninyoles no el guiava cap sentit de la pàtria o de la màtria. El seu criteri es basava en la racionalitat democràtica i en l’econòmica.
Com és ben natural, en un país com Espanya on durant segles s’ha esclafat la diferència, ningú no li va fer cas. Sort encara que no li van enviar ningú perquè l’estovaren ben estovat.
Una altra solució seria simplement aplicar els principis fonamentals de qualsevol democràcia i bandejar les actituds culturals de traces simiesques. Caldria, no cal dir-ho, un gran esforç i compromís per part de l’Estat a l’hora d’inculcar en la societat un sentit de la diversitat i el respecte capaç d’esvair els prejudicis més arrelats. És imporbable però que això passi atès que aquest mateix Estat es fa el sord i el mut davant d’una catalanofòbia tan antiga com estesa entre els espanyols. Finalment, una altra de les solucions que molts ja s’hauran ensumat és, simplement, no haver de patir aquest Estat on viure plenament en català és una mera hipòtesis, on ser català és un risc.
Tot plegat, si pot ser i quan abans millor, la merda, no la del català, sinó la de la intolerància. Que se la quedin els racistes, els autoritaris, els espanyolistes més rancis, tots els anormals del “hábleme en cristiano”…
Publicat a Directe! (15 de juliol de 2016)
