Gustau Muñoz
No són el trio de les Açores, però no em negareu que aquesta imatge fa una mica d’oix. Quantes vegades no els haureu vist plegats, en tot d’actes sumptuosos als salons de Madrid sobretot, en aquells salons de catifes vermelles i decoració estil Imperi assistits per criats de librea. Envoltats de gent de prosàpia, de senyors de puro en la boca i butxaca folrada, de senyores estupendes i d’aspirants, fent una conferència, presentant un llibre, assistint a una recepció i sobretot pontificant. Pontificant sobre la globalització, el multiculturalisme, el nou ordre mundial, Espanya, Iberoamèrica, els grans desafiaments del segle XXI, el nord i el sud, l’est i l’oest… Parole, parole, parole.
Què es pot dir de Mario? Al marge de la literatura, aquest gran admirador de la marquesa Esperanza Aguirre i de tots els poders establerts a la terra, de la lluentor dels diners i de la fama, aquest campió de la mundanitat, segrega una ideologia ultraliberal poc reflexionada. S’omple la boca amb citacions del venerable Isaiah Berlin, i embruta la seua memòria. Parla de llibertat i contra l’Estat benefactor, en nom de la llibertat, i de seguida ve a la ment la llibertat dels llops, la masacre de les ovelles, la destrucció del suport mínim que una població vulnerable necessita per a sobreviure. Amb casa a Londres, a París, a Nova York, i darrerament a Porcelanosa, Mario Vargas Llosa ha decebut generacions senceres que el van llegir in illo tempore. Ara ja no val la pena. Una impostura descomunal.
Juan Luís, per la seua banda, ve de nissaga important de Madrid, i ja estava predestinat des de menut a sobresortir en aquell món d’alts càrrecs, alts funcionaris, gent important, diplomàtics, subsecretaris, grans empresaris, financers i taurons diversos. Va comandar un gran vaixell i el va estavellar, es pot especular si per una copa de més, perquè si no no s’entén, igual que aquell capità italià que enfonsà el Costa Concòrdia. Cebrián va voler ser el Citizen Kane de l’època digital i acabà amb el diari de referència que més enllà de l’orientació ja sabuda (liberal conservadora) era bo, professional, solvent culturalment, i que va fer el seu paper. Ara ja no. Va sacrificar tota una generació de periodistes excel·lents en l’altar de les decisions errades, del deute astronòmic, de la venda al millor postor. Però amb la tranquil·litat que dóna saber que sempre paguen els altres.
I finalment González. Una evolució que fa una mica de pena i que segurament caldrà analitzar amb perspectiva històrica. Realisme a tot drap? Descobriment del funcionament real del món? Acceptació de les regles del joc a canvi de poder, fama, diners? Però les regles del joc són les que es marquen en aquells salons de catifes vermelles, i sempre, sempre, funcionen a costa del factor treball, dels joves precaris, dels vells amb pensions mínimes, dels obrers, de les capes populars, dels ciutadans honrats, dels utòpics i idealistes que somien amb algunes de les coses que predicava fa ja molts anys el jove González, quan encara era simplement Felipe. Una amarga decepció. I ja en van unes quantes…