Josep Ramoneda
1.La il·lusió. Estic d’acord que el debat sobre la independència no pot girar només entorn al benestar avaluat en diners comptants, i que la llengua i la cultura hi tenen un paper determinant. I estic d’acord també que plantejar debats sense embuts, com acaba de fer el manifest de Koiné, sempre és útil si dóna lloc a un exercici de lliure discussió pública
Però, tanmateix, l’aposta per una República Catalana amb una sola llengua reconeguda com a oficial, el català òbviament, em sembla que planteja seriosos problemes polítics, i que en la seva rotunditat contribueix a allunyar l’objectiu més que a apropar-lo. Un dels èxits del catalanisme en els darrers anys és que de mica en mica el català ha anat adquirint el paper de llengua d’estatus. Ha estat el resultat d’un procés jurídic -la immersió lingüística- però també d’una suma de pràctiques diverses. I si la qüestió de la llengua no és motiu de conflicte real, per molts esforços que des del nacionalisme espanyol s’hagin fet perquè ho fos, és perquè la majoria dels que parlen normalment en castellà saben que, socialment, parlar en català és bo per a ells. I és així que, de mica en mica, el català es va convertint en llengua compartida. Reforçar-lo i protegir-lo sí, perquè el desequilibri és molt gran encara, però buscar la confrontació directa reduint el castellà a llengua de l’Estat veí és perillós i fantasiós: no es correspon amb el teixit social.
2. La realitat. Crec que hi ha una desconsideració excessiva pel principi de realitat. Les dades que ofereixen els estudis sociològics coincideixen que aproximadament un terç dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua materna i una mica més de la meitat tenen el castellà. En aquestes condicions, el monolingüisme legal és pura il·lusió. ¿Algú pot creure que es podria convertir en realitat sense arribar a situacions de tensió, de confrontació i d’abús de poder?
Penso que sobre aquest discurs plana una concepció antiga de la idea de nació. Tots sabem que les nacions modernes es varen construir sobre la destrucció de bona part del seva diversitat lingüística i cultural. Algunes varen reeixir, com França, altres com Espanya no han acabat mai d’arrodonir l’operació. Però una nació avui, en un món on les societats són més heterogènies que mai, no es pot construir ni remotament sobre aquest model. Crec que cal donar per assumida la segona revolució laica, la que trenca la relació simple entre una nació, una llengua i un estat. I que no hi ha cap raó perquè una nació no hagi de ser viable sobre la base de més d’una llengua i arribi a passar de potència a acte (estat). L’argument de l’espoli de la llengua catalana no em sembla consistent: copia les maldats dels altres, és una revenja inútil.
El bloqueig de la Unió Europea, el rebuig contra la fe construïda sobre la tríada austeritat-deute-sacrifici, està provocant un cert retorn als marcs nacionals. Però qui vulgui construir una república nova no pot seguir pensant la nació en termes antics. I més quan, com en el cas de Catalunya, no es disposa de capacitat coercitiva, i l’única força és la voluntat dels seus ciutadans. Cal incorporar, no limitar l’espai del possible. I negar oficialitat a la llengua de la major part dels ciutadans no suma. Una república nova no es construeix amb barreres interiors. Cal compartir les llengües.
Crec, a més, que hi ha aquí una certa confusió sobre la llengua. Si se’n té una visió fonamental (som el que parlem), per què no es pot reconèixer la llengua que parlen molts dels nostres conciutadans? I com pot ser que es doni més rellevància a l’anglès -que només té sentit des d’un punt vista instrumental (motor, això sí, d’una altra colonització cultural)- que al castellà? El problema dels discursos fonamentals és que tendeixen a fer-se incompatibles. Tinguem la llengua en pau. Per avançar cal sumar, no separar. Des de la puresa es difícil canviar la realitat, sempre imperfecta.
Publicat a l’Ara, dimecres, 6 d’abril de 2016
