La dèbil nacionalització… de la Corona d’Aragó

imgres

Pau Viciano

Buscar en el passat llunyà les arrels d’una identitat col·lectiva que voldria projectar-se cap al futur és, com s’ha dit, una malaltia romàntica. Però una malaltia difícil d’evitar, si la historia ha de donar algun sentit al passat, acomplint així una funció cívica plena de derives perilloses però igualment necessària. I aquestes narracions de les nacions o dels pobles comencen pels orígens. Afortunadament, en el cas valencià aquesta “acta de naixement” no cal buscar-la en la prehistòria ni en l’ADN sinó en els papers dels arxius. Difícilment podríem admetre una història del País Valencià que pogués subtitular-se De Bolomor a l’euro, cosa que sí que pot trobar-se en una història d’Espanya –gran èxit de vendes— que anava De Atapuerca al euro, donant a entendre que l’Homo antecessor era un homínid indocumentat però ja espanyol. I és que en les malalties també hi ha graus, i preguntar-se per l’origen del fet valencià partint de la conquesta i colonització del segle XIII –i no dels pobladors prehistòrics o dels ibers— al capdavall resulta una afecció benigna.

També és comprensible que en un context com el nostre, d’una llarga i persistent pressió “desnacionalitzadora”, aquesta recerca dels orígens tinga un caràcter d’autocelebració. Només així s’explica que molta gent puga considerar una sorprenent —i feliç– revelació històrica el fet que els valencians van ser valencians abans que espanyols. La narració de la identitat valenciana, des de la simple ciutadania jurídica i territorial del segle XIII a l’afirmació d’una “nació” pròpia al segle XV, es veu com un procés positiu de creixement col·lectiu, de construcció d’un “nosaltres” que d’alguna manera ha perdurat fins avui. Ara bé, aquest particularisme –com a la resta de territoris catalanoaragonesos, començant pel Principat– també tenia una contrapartida: l’afebliment de la cohesió de la Corona d’Aragó. De fet, la figura del monarca i un reduït aparell de poder central eren els únics lligams d’uns regnes que disposaven d’estructures estatals pròpies, des de les corts al sistema fiscal i l’ordenament jurídic. I d’una consciència identitària particular. Des dels cercles cortesans es va intentar promoure una idea de nació que englobàs els súbdits de tots els territoris, una mena de nació dinàstica o del rei. La Corona d’Aragó podria haver-se configurat així com una mena de “nació de nacions”. Però aquesta idea nacional no va prosperar massa. Tampoc no es van crear institucions comunes, amb pes polític i fiscal, capaces de compensar la tendència a la fragmentació.

Amb tot, mentre hi hagué una monarquia pròpia, en els afers internacionals i en moments d’especial gravetat –com la guerra civil catalana— els dirigents dels diferents estats “confederats” apel·laven a la unitat política. Els jurats de València podien considerar tota la Corona d’Aragó com “una república indivisible e inseparable”, és a dir, com una comunitat política, a pesar de la diversitat de regnes i de sentiments nacionals. La dimensió del problema es faria palesa amb la unió dinàstica amb Castella. S’ha parlat del desequilibri entre les dues Corones com un factor que, de fet, va afavorir la preeminència castellana en la futura Monarquia Hispànica. A l’inici del segle XVI, en efecte, Castella comptava amb sis milions d’habitants i la Corona d’Aragó només amb un. Però, en realitat, el desequilibri encara era major: els estats catalanoaragonesos no es presentaven davant Castella com un bloc cohesionat, sinó que, en perdre el seu nexe, cadascun es trobava sol davant l’hegemonia castellana. És cert que es crearen òrgans burocràtics com el Consell d’Aragó per atendre els afers comuns, però no era una institució representativa amb dimensió política. El regne de València, amb 250.000 habitants es quedava davant la massa demogràfica i territorial castellana. Més encara: un terç de la població del País Valencià eren musulmans –“moros de la terra”– que no s’incloïen en la “nació valenciana”. L’orgullosa nació valenciana a la fi de l’edat mitjana es reduïa a unes 170.000 persones, quasi la meitat de les quals vivia en la ciutat de València i els seus voltants. València era, amb Sevilla, el nucli urbà més important de la Península i una de les grans ciutats europees, però el seu regne s’assemblava més als petits principats italians a mercè de la dominació estrangera.

Certament, el record del passat i la semblança de les estructures polítiques, farien que en moments posteriors, com la Guerra de Successió, es refés la solidaritat d’aquells antics territoris. Però, a risc de posar-nos una mica romàntics, podríem pensar si un excés de particularisme, unit a la “dèbil nacionalització” de la Corona d’Aragó, no hauria facilitat l’erosió de la consistència política i identitària dels valencians. Si en el segle XV el regne de València era, en termes polítics, econòmics i culturals, una peça clau de la confederació catalanoaragonesa, al segle XVI, una vegada dissolts els lligams amb Catalunya, Mallorca i Aragó, esdevindria a una província perifèrica de l’Imperi espanyol, menystinguda políticament i abocada a una castellanització creixent. S’havia acomplert així la dinàmica centrífuga que, ja feia dos segles, Muntaner havia volgut conjurar amb el famós exemple de la mata de jonc.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER