Elx, la dama del Vinalopó (2)

Néstor Novell

L’urbanisme, la ciutat

He vist Elx mirant-se el melic en la Dama, el Misteri i les palmeres, mentre ho destruïa o ho momificava. Elx plorant ple d’alegria mirant la coronació de l’Assumpta en la Festa del 15 d’agost. Elx, Elx, Elx!, l’Elx perdut per a sempre, perdut per a tots els segles. Aquell corredor ple de geranis de Pere Ibarra; aquell passeig alt; aquella glorieta de pins i palmeres; la muralla i la torrassa de Get; el barri dels Filadors; la Figuera Reona… Elx dels miserables que l’han destruït. Elx fatxenda, farolero i xovinista. L’Elx que creu que ho sap tot. Elx boig pel futbol. Elx d’espardenyes i sabates, de crèdits bancaris, d’estafes i de fraus fiscals. Elx de la indústria clandestina, de les hores extraordinàries, de les pluri-ocupacions… Elx sense història. Elx sense museus, ni societats culturals. Elx fictici, de mentida i de cartó. L’Elx viu, l’Elx de sempre. (Gaspar Jaen i Urban[1])

La Illici ibèrica va nàixer al turó de l’Alcúdia[2], una important ciutat de la Contestània ibèrica,  després fenícia i romana, amb el seu port a l’actual Santa Pola. El tossal acollí bizantins i, més tard, va ser seu episcopal visigòtica.

L’Alcúdia és un important jaciment arqueològic excavat, a les darreries del segle passat, pels germans Aurelià i Pere Ibarra, després per Enric Llobregat i, especialment, per Alexandre Ramos Folqués. En aquest ric jaciment es va trobar la famosa Dama d’Elx, actualment a Madrid on arribà via París, però la majoria de les troballes es troben al museu MAHE d’Elx. A l’Alcúdia encara hi resta molt per excavar. Al jaciment s’ha creat un centre d’interpretació de l’antiga ciutat gestionat per la Fundació Universitària de l’Alcúdia d’Elx.

Els musulmans abandonaren aquest emplaçament i establiren una ciutat emmurallada 2 Km. més al nord, a la vora del riu Vinalopó i d’un immens palmerar (10 vegades més gran que no l’actual). Segons Vicent Gonzálvez[3]:

En el cas d’Elx, sota la trama urbana àrab, romanen restes d’un antic traçat romà, la centuriació, reforçada pel traçat de la xarxa de sèquies que, amb la seua disposició ortogonal, condicionà la trama urbana de la vila àrab i, posteriorment, la de la moreria.

La nova ciutat (Alsh, en àrab), protegida amb la torre de la Calaforra i la Torre-Palau d’Altamira, després esdevindria el centre de la ciutat cristiana. Amb la conquesta els musulmans varen ser foragitats a la Moreria, avui Raval de sant Joan. Citaré al treball de Gaspar Jaén[4]

Si el riu delimitava la ciutat per ponent, i condicionava el creixement, pel nord, per llevant i per migdia es trobava protegida pels horts, horts que fins al segle xviii, conforme s’estenia la ciutat, lentament, anaven quedant parcialment inclosos dins de la trama urbana i de les illes de cases, en forma de jardins, horts interiors o palmeres aïllades. Els terrenys d’aquesta riba esquerra de la rambla, immediats a la ciutat, foren dedicats tradicionalment cultius agrícoles de regadiu, utilitzant l’espai que deixaven lliures les palmeres, i aprofitant els drets històrics sobre el minvat cabal de l’aigua del Vinalopó. La riba dreta, en canvi, i sense oblidar la importància de la sèquia de Marxena, que regava l’horta dels Moros, es destinava preferentment a cultius arboris de secà.

Després de la centúria infausta dels valencians, 1609-1707, ntre l’expulsió dels moriscos i la desfeta d’Almansa i la Nova Planta, la ciutat reviscolà a finals del XVIII amb l’agricultura i l’espardenya. Hi nasqueren dos barris nous, un a cada part del riu.

Els viatgers europeus del segle XIX, amb una gran fixació per tot allò oriental, real o imaginari, tindrien en Elx un exemple meravellós i paradigmàtic de l’imaginari àrab, una ciutat de cases baixes, amb escasses obertures a la llum, de terrasses planes en comptes de teulada i envoltades de palmeres. Tot sense eixir d’Europa. El 1808, Alexandre de Laborde[5], que per cert considerà la ciutat com el lloc més trist d’Espanya, escrigué:

Hom albira la ciutat d’Elx a través de les palmeres que cobreixen tot el seu terme (…) Aquest espectacle nou per als habitants del nord d’Europa excita vivament l’atenció del viatger; hom es creu, per un moment, traslladat a les planes de Síria, o el Delta.

Pasqual Madoz[6], per contra, a mitjan centúria, descrivia una ciutat animada i ben urbanitzada:

Elx […] ha quedat com una de les viles més populoses d’Espanya, amb els diferents barris i ravals, composta de més de 4.000 cases […] generalment de bona fàbrica i diverses dimensions, d’un, dos i tres pisos, les quals es distribueixen en 92 carrers prou amples, rectes i nets, amb 9 places, entre les quals són de mencionar la Major, la plaça Nova, la del Raval, la de la Mercè i la de la Fruita. Els veïns s’assorteixen, generalment, d’aigua de pous, car és rara la casa que no en té”

A la segona meitat del segle XIX es milloraria el reg, fou construït el ferrocarril Alacant-Múrcia i es començà a mecanitzar la indústria. Poc o no res de tot això observà Teodor Llorente[7], corprés romànticament en l’evocació de l’oasi il·licità:

“El viatger que es dirigeix a tan bella ciutat es creu transportat a una població àrab […] envoltat d’elevades palmeres; les seues magnífiques cases de tres pisos, amb minarets […]. Les cases són des de dalt acabats tipus de construcció àrab, amb els seus terrats plans, sense una teula, i de color cendrós. Els carrers tortuosos i els vells castells li donen més caràcter a aquell conjunt exòtic.”

La ciutat creixeria majoritàriament per la part dreta del riu i esclataria demogràficament, en un primer moment als anys 1920 i, especialment, a partir de 1960. Continuant amb la Guia de Gaspar Jaén:

L’expansió moderna d’Elx durant els segles xviii i xix es féu, en part, cap a llevant, a costa dels horts i, en part, cap a ponent, en la riba dreta de la rambla. Quan durant els anys 20 s’incrementà en gran mesura la tala dels horts, sorgí una important campanya de conscienciació de l’interès d’aquest patrimoni natural. Aquest fet, acompanyat de diverses crisis econòmiques provocà que l’eixample d’Elx s’incrementà per la riba dreta del riu, i quedà establert, així, l’esquema del desenvolupament urbà d’Elx fins als anys 60: a l’esquerra del riu, la ciutat històrica i els horts; a la dreta del riu —amb una gran extensió superficial— els nous barris dels segle xx. A partir del 1962 la planificació urbanística tornà a oficialitzar el creiexement d’Elx cap a llevant, amb nous barris perifèrics enllà la corona dels horts, rodejant-los i intentant convertir-los en ciutat.

Pere Ibarra[8], gran defensor del palmerar, el 1926, feia una detallada descripció dels habitatges i la vida tradicional de la ciutat:

El sostre pla o terrat és característic en Elx, encara que avui en dia s’accentua l’ús de la teula que és més barata i que molt desmereix d’aquell típic estil, sobretot si és pla. […] S’ha perdut el costum, àrab també, de fer del terrat un lloc de plaer durant les caloroses nits d’estiu. En canvi s’ha generalitzat el perniciós costum de seure a la porta de les cases o enmig del carrer, la qual cosa fa perdre, a poc a poc, el primitiu destí del terrat, ja que per aprofitar l’aigua tant se val que siga terrat com teulada. La gent ja no viu en les cases, viu en el carrer. […] També són ja molt comptades les cúpules semiesfèriques que són característiques dels pobles orientals i que cobreixen l’accés als terrats. El mateix passa amb els arcs de ferradura, reixes morisques i reixats, que han desaparegut per complet.”

Joan Fuster[9] troba a Elx la gran ciutat del migjorn valencià, no només pel creixement urbà que estava produint-se aleshores, sinó especialment pel seu caràcter actiu, emprenedor i pel manteniment de la llengua.

Elx és una gran ciutat. La població és extensa, alegre i simpàtica. Ni el seu aïllament meridional —perduda entre una Alacant sense nervi i una Oriola murciana— ni la temible quantitat d’immigrants que li ha caigut damunt, han pogut desvirtuar el seu caràcter, el seu arrelam valencià, la seua marcada entitat personalíssima.”

Però com descriu Antoni Serrano[10], els canvis que estaven produint-se amb el boom econòmic dels anys 60, transformarien totalment la ciutat:

“Durant la dècada dels 50 apareix a Elx, amb una nova dimensió, el promotor i, amb ell, el canvi d’obra. Durant la dècada dels 40, l’edificació tenia dues vessants: la casa mitjana o humil (de planta baixa o de planta baixa i algun pis) i la casa sumptuària que alguns propietaris amb diners manaven construir per a ells mateixos. Hi ha bons exemples d’aquesta època, però tots aquests edificis es veurien desbordats per la gran màquina de la construcció com a negoci que arrasà qualsevol voluntat per aconseguir una arquitectura autènticament moderna. El boom que es produí amb la venda dels pisos i els canvis d’obra tancà aquesta època per a donar pas a un conjunt d’edificacions anodines on la febra de la construcció acabà amb l’arquitectura.

De la mà de la documentada Guia de Gaspar Jaén i Urban faré un recorregut per l’actual ciutat d’Elx. El primer pla general de la ciutat va ser del 1962, obra de l’arquitecte alcoià Santiago Pérez Arazil. El pla consistia a envoltar la ciutat d’anells de circumval·lació i era, avariciós amb les zones verdes i generosíssim amb l’edificabilitat. El pla permeté el creixement especulatiu i destructiu del centre de la vila de les dècades posteriors i mentrestant, fins l’arribada dels ajuntaments democràtics, no es desenvoluparen les àrees de caràcter públic.

El nou pla de 1973 optà per un creixement lineal, l’eix central del qual era la línia de ferrocarril, paral·lel a l’autopista i a l’autovia comarcal. Especialment important era el creixement previst cap a Crevillent. En el desenvolupament de les àrees interiors es seguia el traçat en quadrícula i es rebaixaren dues altures en les edificacions respecte del pla del 62. Aquest pla i la tolerància de la política urbanística durant la transició, facilitaren la construcció de milers d’habitatges, un veritable boom immobiliari. Diu Gaspar Jaén:

Una ideologia tecnocràtica pròpia del moment, que arribà a convertir les comunicacions en l’element definitori del pla: quatre grans vials —que formen un quadrat en lloc d’un anell com el 1962— separen els sòls de reserva i urbà del rústic i dos distribuïdors —el riu i el tren— es pensen com un eix de coordenades que fa de suport teòric de la quadrícula del nou supereixample.

El 1968 comença la protecció del centre històric amb la declaració de Conjunt Historicoartístic de, només, el sector nord de la Vila Murada. Després, el 1976, el Pla Especial de la Vessant de Llevant del Vinalopó incitava a l’ajuntament a generar un pla especial per la Vila Murada, el Barri del Salvador i el Raval de Sant Joan. Però no es dugué a terme mai, només es dictaren les primeres normes sobre conservació de certs edificis monumentals, manteniment d’elements ornamentals i de respecte a les alienacions de carrers. Amb algunes excepcions, l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat antiga desaparegué amb les noves alineacions de carrers, la permissivitat en la volumetria, i en el nombre de plantes, les noves tipologies constructives  i l’abandó del patrimoni.

La Vila Murada comprèn tot el recinte de l’antiga vila d’Elx, el riu, profund, protegia per l’oest la població. Les portes de la ciutat eren dues, una cap a llevant i l’altra cap a migjorn. Res no en resta de l’antiga ciutat àrab i molt poc de la vila medieval. Fins i tot, a partir dels anys 1920, l’estructura de l’antiga vila es va modificar de manera substancial, les noves alienacions de places i carrers trencaren el teixit urbà. L’obertura del pont d’Altamira, als anys 1950, es va fer a costa de la desaparició del barri dels Filadors, la meitat nord del barri històric.

Quan el 1968 és declarat Conjunt Històrico-Artístic “el sector d’Elx que comprén la Basílica de Santa Maria, l’Alcàsser Palau d’Altamira i la Calaforra, així com, fora d’ell, la casa-palau de Jordi Joan” i es declaren d’interés altres edificis, una part important del barri ja no existia i, la part sud de la Vila incomprensiblement no va ser protegit. Diu  Gaspar Jaén:

 Dins la Vila Murada –que fou una zona on abundà l’arquitectura històrica– han desaparegut la major part de les cases nobiliàries i de les ermites. L’arquitectura civil i religiosa gòtica i barroca d’Elx ha quedat reduïda a uns pocs exemples il·lustres. Amb tot i això hi romanen alguns exemples d’arquitectura dels segles   XVI al XVIII, als quals se li afegiren –de vegades mitjançant importants destruccions– alguns edificis, mostres prou dignes del modernisme i del racionalisme local, a la vegada també en procés de desaparició actualment.

El carrer Major de la Vila, un carrer paral·lel al riu, que uneix la desapareguda plaça del Palau de la Senyoria amb la plaça de la Fruita, on s’hi troba la torre del Consell, era el nervi central de la vida ciutadana, ara ha perdut tot el seu sentit i la seua qualitat urbanística i arquitectònica. Als inicis del 1980, la visió de Gaspar Jaén ja era desoladora. La d’ara és anodina. Un carrer descurat, amb habitatges vulgars, poc comerç i poca vida.

Era el conjunt medieval més important, però l’abandó dels seus habitants i propietaris l’han deixat fet una destrossa, un seguit de solars, una ruïna. El paviment, les voravies, els edificis… tot el conjunt està deterioradíssim. Gairebé tots els immobles antics que encara queden es troben deshabitats i en ruïna. Les determinacions del planejament acaben de destruir el carrer Major en trencar les alineacions existents i duplicar el nombre d’altures (de dos a quatre o cinc).

En la desapareguda plaça del Palau per l’enderrocament del bari dels Filadors, s’ha refet mitja galta amb unes fonts i una replaça en alt, sobre les restes de l’antic barri o traspalau, que tenen de rerefons el palmerar. El modern edifici del MAHE, museu arqueològic, tanca la nova plaça.

L’Alcàsser de la Senyoria o Palau dels Altamira i la torre de l’Homenatge, intenten donar-li sentit a allò que resta de la trama urbana. No ho aconsegueixen, el Palau és un magnífic edifici aïllat, sense context, la millor visió del qual és des de el pont del riu. Els seus orígens són anteriors al segle XIII, amb fortes reformes el 1557 i el 1650. Després va ser utilitzat com a presó i, més recentment, com a fàbrica de teixits. Ara presenta una imatge renovada per la rehabilitació i conté el Museu Arqueològic i d’Història d’Elx, Alejandro Ramos Folqués (MAHE). El museu ocupa l’Alcàsser de la Senyoria i el primer soterrani de l’aparcament adjunt.

La col·lecció del museu està dividida en dues seccions. La primera va des de la prehistòria fins als visigots i, la segona, des de els àrabs fins l’època contemporània. La visita al museu permet també la visitar de la fortalesa, els restes d’antigues torres i murades. La sèquia major de reg i, clar està, peces arqueològiques de gran valor. El museu es de visita amable i obligada, recreada amb reproduccions d’hàbitats i la utilització de mitjans audiovisuals i digitals. La seua presentació és molt agradable i pedagògica.

En arribar a la plaça de la Fruita o de Dalt, amb el mercat central. La plaça ha tingut nombroses intervencions arquitectòniques i avui presenta una lectura impossible, la barreja d’edificis del XVIII i del XIX amb botigues tradicionals, la lletjor de l’edifici del mercat, les noves finques dels anys 1960-70, la conservació dels fonaments arqueològics, i les intervencions postmodernes de granit  amb l’obertura a la passarel·la del riu, conformen un complicat poti-poti.

La plaça de Baix és un dels llocs més bonics de la ciutat. De disseny rectangular es situa entre el riu i la Corredora. Ací es troba la Torre del Consell, la seu del poder civil de la vila des de 1444. L’edifici tingué modificacions el 1548 i a les darreries del XVIII a càrrec de l’arquitecte Josep Gonzálvez de Coniedo Entre dues cases particular també s’hi troba la Torre de la Vetla i el Rellonge de Calendura (1572), al qual, el 1759, li afegiren el ninots Calendura i Vicent que toquen les hores.

Des de l’Ajuntament camine cap a l’altre edifici del centre de la ciutat, la Basílica menor de Santa Maria de l’Assumpció. L’edifici és monument nacional, com ho és la representació de la Festa que es realitza al seu interior tots els anys. Malgrat l’entorn, l’església continua destacant gràcies a la seu important volumetria i el seu elegant color ocre clar.

En aquest lloc es trobava la mesquita àrab que Jaume I transformà en església sota l’advocació de “la Verge Maria, en el gloriós Trànsit de la seua Assumpció al cel“. I que beneí el 1265, en prendre’n possessió, el bisbe de Barcelona. El 1334 va ser enderrocat aquest primer temple i construït un altre que durà fins 1492. El tercer temple s’acabà el 1566, però el 1667 s’estava caient. L’actual edifici és bàsicament de la construcció feta entre 1673-1784 (iniciada per Verde, continuada per Joan Fauquet i finalitzada per Josep Gonzàlvez Coniedo i Pasqual Berenguer)  i les restauracions fetes el 1902 i el 1939. L‘església va ser cremada i utilitzada com a garatge durant al guerra d’Espanya. L’actual imatge de la mare de Déu, de 1940,  és de l’escultor José Capuz.

De l’edifici cal destacar l’acurat treball i el gust per la proporció del Portal gran i de la Capella de la Comunió, mostra exquisida del primer barroc de la Governació d’Oriola. També són interessants l’escultura de sant Agatàngel obra de Busi, els evangelistes fets per Josep Artigues i el portal del Sol i la Lluna del picapedrer Irles. La següent descripció es de Gaspar Jaén:

La de Santa Maria és una planta de creu llatina que té quatre capelles a cada costat de la nau principal, creuer i deambulatori darrere del presbiteri. (…) Centrada en l’eix longitudinal principal, amb entrada des de la girola, està la capella de la Comunió, de planta de creu grega, que forma un element arquitectònic gairebé independent del conjunt de l’església. (…) En el creuer de l’església s’alça un gran cúpula sobre tambor i una altra menor en la capella de la Comunió. (…) Hi ha cinc portals importants: el portal Gran o façana dels peus que mira a ponent; els de Sant Agatàngel i de l’Orgue, al nord; i els del Sol i la Lluna i de Sant Joan, al sud. Té només una torre, de planta quadrada (…) el portal Gran, guarnit amb unes bigarrades ornamentació de columnes de formes capritxoses, escultures, alts relleus, i sobretot, baix relleus figurant garlandes de fruites, cariàtides i àngels.

Al voltant de l’església la renovació urbana, asèptica i de mal gust, ha destruït tot l’entorn. La plaça del Congrés Eucarístic ampla i que permet veure l’imponent lateral del monument, la conformen edificis amb altes porxades de nova construcció que constitueixen la nova arquitectura característica del centre de la vila hores d’ara. Només poden anomenar la petita Plaça de Santa Maria –una de les de més personalitat d’Elx amb la façana de la Casa dels Cosidó, del segle XVI, atés que el 1976 va ser enderrocat tot el seu interior i, al carrer de la Fira la portada del segle XVII de la Casa dels Cornellà o dels Lleons (l’edifici és de l’any 1955).

A la part de darrere de l’església, plaça Santa Isabel, s’hi troba la Torre de la Calaforra. D’origen àrab de finals del XII, era una torre defensiva de l’entrada a la ciutat pel camí d’Alacant. Un terratrèmol la deixà per la meitat de la seua altura original. Ara és un edifici administratiu i abans va ser la seu de la lògia maçònica d’Elx. Els merlets i els finestrals són obra recent.

Se’n anem cap el Raval de Sant Joan, on anà a parar la població musulmana expulsada de la Vila Murada el segle XIII, segons Gaspar Jaén:

La seua forma era aproximadament quadrada i estava limitat al nord pel carrer de l’Àngel, i a l’oest pel riu Vinalopó. Al nord-oest, la trama Urbana es trencava, el carrer de l’Àngel es doblava i apareixia un punt de continuïtat entre el Raval de Sant Joan i la Pobla de Sant Jordi.

La trama urbana del Raval s’ha mantingut i el passeig resulta més agradable que no la Vila Murada, encara que n’hi resten ben poques mostres arquitectòniques. Arribats a la plaça Major del Raval ens trobem l’edifici barroc del s. XVIII que fou l’Ajuntament de la pedania del Raval, formada després de l’expulsió dels moriscos. Totalment reformat a finals dels anys 1970,  ara és el Museu d’Art Contemporani.

El carrer Sant Jordi i Nou de sant Antoni eren el punt d’unió entre el Raval de Sant Joan i la Pobla de Sant Jordi, a partir de la Porta d’Oriola. Aquest va ser un espai nombrosos edificis modernistes de dues o tres plantes que han anat desapareixent d’una forma gradual. L’obertura del carrer de l’Àngel trencà urbanísticament aquesta àrea de creixement burgés del XIX.

Una vegada s’omplí el buit entre la Vila Murada i el Raval, la vila va créixer, durant l’edat moderna, cap a llevant i cap a migdia. Aquesta zona està formada pels carrers immediats als llenços de muralla que definien la Corredora, el carrer del Trinquet i la plaça de les Eres de Santa Llúcia i reomplia l’espai entre el Raval i de l’església del Salvador, al sud, i la del convent dels mercedaris, a l’est. Segons Gaspar Jaén:

 És aquí on es produeix l’arquitectura típica dels eixamplaments urbans del segle xix, mentre que l’eixample urbanístic pròpiament dit, a l’altre costat del riu, es destinava a les classes baixes, i tenia, per tant, una arquitectura pobra, de caràcter tradicional. En aquesta zona, en canvi, trobem les tres places on s’inauguraren a Elx els tipus urbans burgesos que feren fortuna a l’Espanya de final del segle xix: la plaça de Baix, la Glorieta i les places de la Mercè i de les Eres.

Aquests eixamples del segle XIX i primera meitat del segle XX, arrodoniren la ciutat existent aleshores. Els edificis, en carrers estrets, mostren la senzillesa de l’eclecticisme, el modernisme i el racionalisme d’Elx del barri que es constituí com en el centre comercial de la vila. El carrer més característic i comercial del barri és el Carrer del Salvador que uneix la Vila Murada i el Raval de Sant Joan. La seua funció d’eix de relacions el va convertir en el primer carrer de vianants de la ciutat.

L’edifici més rellevant del barri, i també dels més importants de la ciutat, és el Convent de Mercedaris de Santa Llúcia o de la Mercè o de les Clarisses. Una església gòtica amb claustre barroc reconstruït l’any 1948. Ací es troben també el Banys Àrabs datats en 1270. Ben a prop, al carrer dels Arbres s’hi troba el Cinema Gran Teatre i Casino.

Passem a visitar la part dreta de la Rambla del Vinalopó. El barri més antic és el del Pla o Raval de Santa Teresa. El barri es va constituir al voltant del convent de Sant Josep i el camí d’Oriola, entre finals del segle XVII i el XVIII, i sobre l’extensa pineda que arribava fins la serra. A la part més antiga del barri, de carrers tortuosos, encara romanen algunes cases revestides d’algeps i dues altures, però llevat del traçat urbà, pràcticament ha desaparegut tota l’arquitectura popular de l’època.

La construcció del pont de Canalejas o Pont Nou, que li donava continuïtat a la Corredora just abans de la Gran Guerra Europea, possibilità la creació del veritable eixample d’Elx del segle XX i sense consumir el palmerar. Segons Gaspar Jaén:

És un important element integrant del paisatge urbà d’Elx al voltant de la rambla: l’imponent arc que meravellà els seus contemporanis és visible des de diversos punts i configura una fita Urbana visual, funcional i formal, de primeríssima importància.

El barri s’uniria amb el Raval de Santa Teresa i continuaria creixent cap el Pla de Sant Josep. Gaspar Jaén va escriure al respecte:

El seu destí a unes capes socials més pobres que les que ocupaven els barris de llevant i migdia de la Vila i el Raval de Sant Joan. Excepte el nucli inicial, al nord del Raval de Santa Teresa, la resta de terrenys no s’havia d’ocupar fins els anys 50 (…) El carrer de la Reina Victòria és l’eix de l’eixample d’Elx més important de tot el segle xx: el barri del Pont Nou, a la dreta de la Rambla. En un principi hi hagueren cases de planta baixa, fortament rebutjades pels ideòlegs de l’època. Després hi arribaren els petits edificis racionalistes, i després els castissistes i neobarrocs de la postguerra. Tots ells començaren a ser substituïts per l’arquitectura anodina fruit de l’especulació i l’elevació del número de plantes permesa a principi dels anys 60..

Tot i que com a resultat del Pla General del 1962, es tornà al creixement concèntric, intentant absorbir els horts en la trama Urbana, el Pont d’Altamira que naix a l’antiga plaça del Palau, facilità l’expansió de l’eixampla d’Elx cap els barris del Pla de Sant Josep i els barris del Carrús. Aquests dos gran barris de ponent es constituïren en només 20 anys  en arreplegar arreplegaren l’onada immigratòria dels anys 1960 i 70. Avui  viu la gran majoria de la població elxana i, el seu irracional traçat seguint el traçat de les antigues carreteres a Asp, Crevillent i Santa Pola, no va preveure els mínims equipaments socials. Del seu nefand urbanisme parla Gaspar Jaén:

allò pitjor dels barris de Carrús és que s’introdueixen diagonals summament estranyes, els carrers es doblen o desapareixen incomprensiblement i no hi ha dues illes de cases amb la mateixa forma i el mateix tamany. La irregularitat més anacrònica presideix l’urbanisme dels barris de Carrús, pensats només en funció d’uns interessos immediats, d’una especulació salvatge i d’uns guanys econòmics immorals.

En tot cas, llevat del barri de la Sagrada Família, més homogeni i harmoniós, el barris de la Rata, Sant Antoni i el Toscar, a Elx són considerats un ghetto, encara que existeixen algunes tipologies de cases per a obrers que caldria preservar

A la vessant esquerra de la Rambla nasqueren dos barris. El Barri de la Llotja, de desenvolupament en quadrícula i que s’articulà al voltant de la Llotja de Fruites i Verdures, el camp de futbol d’Altabix i la Caserna de la Guàrdia Civil i com a eix vertebrador la carretera d’Alacant

L’altre és l’Hogar Jardín, de front del barri anterior i vertebrat per l’antiga carretera d’Alacant. La idea inicial era la construcció d’una ciutat jardí lineal d’Elx a Santa Pola. Als anys 60 es construïren 95 xalets amb parcel·les per a equipaments socials i comercials. Va restar com a zona de rics i mai es va acabar de desenvolupar.

Segons Manolo Rodríguez, diverses actuacions urbanístiques dels anys 1980 i 90 ajudaren a no generar ghettos. En aquest sentit va ser important el nou disseny de l’avinguda de la Llibertat, aconseguida gràcies al soterrament de la línia de ferrocarril de Múrcia a Alacant (una barrera que, des de 1884 separava els barris de Carrús de la resta d’Elx), que estava pensada com autovia, i que s’urbanitzà com a un bulevard

Aquesta va ser una intervenció decisiva per a cohesionar la ciutat i va generar un precedent i un discurs ciutadà a favor de la vertebració social i urbana

Per a Manolo Rodríguez, altra actuació important dels anys 90 va ser el pont de la Generalitat que va permetre integrar el Raval i salvar-lo de l’especulació amb un pla d’intervenció específic i de respecte per les tipologies. Amb l’arribada de Macià, es va perdre el control del pla i per això, la segona fase del Raval és urbanísticament molt criticable.

El Raval que era un barri marginal ara és una àrea privilegiada per a viure: baixa densitat, respecte a les tipologies i en el centre de la ciutat. Va ser un gran error no continuar aquest modeli permetre volumetries i tipologies alienes al barri.

Però en resum, el centre històric, durant els anys 60 desaparegué i va ser substituït, en gran mesura, per edificis d’apartaments, d’excessives altures, grandiloqüents i d’estètica molt qüestionable, tot i que es pretenia donar-li al conjunt un aire d’homogeneïtat estètica. Allò que s’ha recuperat de l’antiga Vila Murada té un ambient museístic i està poc habitat. Per altra banda, la construcció de les circumval·lacions a la ciutat, el desenvolupament de les àrees annexes, com ara la Ciutat Universitària, Nou Altabix, Els Palmerars, etc, han anat menjant-se i aïllant el que va ser l’incomparable horta i palmerar d’Elx.

La crisi econòmica del calcer dels anys 90 orienta molts capitals cap a la construcció, entre els que destacà l’adquisició de les salines d’Aigua Amarga per tal de promoure Urbanización Marina Blanca (1.252.630 m²), a cavall entre els termes municipals d’Alacant i Elx. La pressió urbanística a la costa elxana és multiplicaren així com en les pedanies i la reconstrucció dels barris de la ciutat

El Pla estratègic de la ciutat, començat el 1998, i el consegüent revisió del PGOU, afavoririen la millora dels accessos a la ciutat, la diversificació econòmica, especialment serveis, turisme i construcció, la potenciació de la centralitat a l’eix del Vinalopó i la integració en l’eix de desenvolupament europeu de l’Arc Mediterrani. A continuació reprodesc un petit resum  dels principals fets socioeconòmics que han marcat la ciutat actual en els darrers 50 anys

Cronología socioeconòmica de la ciutat d’Elx

Font: José Antonio Galiano Ibarra. Elx. Espai per a la diversificació. UEG. 2006

Els horts del Palmerar

La imatge oriental d’Elx es deu, en gran part al seu palmerar, el bosc de palmers més gran d’Europa. El palmerar, en realitat amaga l’horta i tota una arqutectura de l’aigua que feia possible l’explotació agrària fent un ús summament intel·ligent de l’aigua del Pantà d’Elx. Antoni Josep Cavanilles[11] ja restà meravellat del palmerar

Destinaren a palmes 1.000 tafulles contigües als edificis de la Vila, que reduïdes a horts encerclats de parets, formen un bosc circular de 70.000 palmes. Segueix aquesta faixa circular d’horts una altra més ampla, on hom cultiva blats, barrelles, herbes alfals i altres plantes útils (…) Les palmes prevalen en un sòl terri regat amb freqüència. Es reguen les d’Elx amb aigua salobre, i estan plantades a sis peus l’una de l’altra, en files paral·leles tot al llarg de les sèquies de reg, que fan de límits dels camps, que s’aprofiten en herba alfals, cotó i altres produccions; perquè ni les palmes empobreixen el sòl amb les seues arrels, ni la poca ombra que fan les corones i les tiges perjudica a la resta de vegetals. (…) Destres i atrevits els d’Elx pugen amb una celeritat increïble, sense més auxili que una forta corda amb què cenyeixen fluixament els seus cossos i la tija, sobre la qual recolzen alternativament els seus peus nus, mentre que amb les mans van elevant la corda fins arribar a la corona. […] Es calculen en uns vuit-mil els cons de palma que anualment el nuguen a Elx per assortir els mercats de la formosa i preada palma blanca, tan útil per a certes indústries, així com per solemnitzar el Diumenge de Rams.

A partir de les darreries del XIX la ciutat començà a créixer tan cap ponent com cap els Horts, però de manera continguda. La destrucció del palmerar s’aguditzà als anys 20, cosa la qual feu que diversos intel·lectuals locals, i especialment Pere Ibarra, començaren una campanya per a la seua protecció. No aconseguiren que es declarara Parc Natural, però generaren un corrent d’opinió que afavorí, fins els anys 60, el creixement de la ciutat cap a ponent. Així es pronuncià Pere Ibarra[12]:

Terrible espectacle és el que ofereix un hort sentenciat a mort. Allí, un propietari fred i impassible, percep per una tafulla de l’heretat, destinada a establir una fàbrica, més diners que representa tota la finca assentada en el cadastre. Destroça punible! Criminal atemptat!, conducta censurable!, perniciós exemple que els Governs devien d’impedir; que una llei especial, castigar i un poble que s’envaneix de culte, protestar en massa davant el món sencer. No fou una cataclisme geològic allò que destruí l’històric palmerar il·licità, no fou una imperiosa necessitat militar; foren uns éssers inconscients, uns individus als qui l’analfabetisme o l’engreïda posició social portà a centuplicar l’import d’aquell record de família.

L’agricultura de l’horta del palmerar que descriu Cavanilles, s’incrementà a finals del XIX en posar-se en regadiu la marge dreta del riu. Els excedent d’aquesta agricultura generaren la primera acumulació de capital que donà lloc als primers grans empresaris de la ciutat dels als 1920 i 1930 com Diego Ferrández.

A Elx, anar al camp es diu d’una manera molt particular: anar al de fora i més sovint, tindre una faeneta, que en realitat és tindre una caseta amb un tros de terra. En el llenguatge popular d’Elx hi han moltes frases d’origen agrícola:

No sigues tabala.

Més alt que una palmera i més burro que una somera

Aquest costum de tindre un tros de terra és el que explica el creixement de casetes al camp, a banda, és clar, de la permissivitat municipal en termes urbanístics. La irregularitat més corrent ha estat eixamplar els tradicionals casots dels llauradors per convertir-los en xalets. Ara el camp n’està ple.

Però a mitjans anys 1920, l’enginyer Nicasi Mira[13] definia amb més arguments que no només els agraris, la declaració del palmerar Parc Natural:

Amb la destrucció del palmerar d’Elx desapareix l’únic bosc de palmeres d’Elx i d’Espanya, el bosc de palmeres més gran d’Europa. Aquest sol fet, la singularitat del cas, seria raó suficient per estudiar la manera d’evitar la seua destrucció sense mirar els sacrificis que siguen necessaris. Si comparem la bellesa del bosc de palmeres d’Elx amb els preceptes de la Llei de Parcs Nacionals, veurem que està comprés en l’esperit d’aquesta llei, encara que diferesca de la moralitat per ella establerta. (…) Pensem en la riquesa que per a Espanya significa el turisme provocat per l’admiració de l’únic oasi europeu. No crec que siga igualada per cap Parc Nacional (…). El problema de l’eixample urbà d’Elx, sense tombar ni una sola palmera, és portar-lo als terrenys de la dreta del Vinalopó.

Antigament, el palmerar d’Elx arribava des de la ciutat fins al Fondo. La major part eren horts, normalment tancats amb parets de tàpia enlluïdes d’algeps o amb bardisses, i al mig dels horts la casa on vivien els arrendataris masovers o, de vegades, els propietaris. Azorín[14] els va veure així:

Les cases que es veuen pel camí són de parets fràgils d’algeps, que en un principi, acabades de fer les cases, és blanc; però que després es posa rogenc, daurat pel sol. L’aire de vegades va rosegant les parets; soscava la paret blana, en algeps que són fluixos, i només deixa la part dura; de manera que tot al llarg d’aquests murs trencadissos es veuen milers de piquets de cristalls que rellueixen sota la viva llum solar.

De la detallada i completíssima Guia d’arquitectura i urbanisme d’Elx de Gaspar Jaén, de la que he pres molta de la bibliografia i de les fragments de les cites que he inclòs al text, és el paràgraf següent:

Els horts de palmeres d’Elx són el patrimoni artístic més important del municipi i un dels llocs més bells de tot el País Valencià i de tota Europa. La literatura i la passió que han originat els manté encara vius. Les palmeres són el símbol més universal d’Elx, i en canvi fer la història dels horts és parlar d’una destrossa continuada des de fa cent anys, i de la lluita per la seua supervivència.

Joan Fuster[15] també escrigué un bonic text quasi poètic del palmerar:

Elx i les seues palmeres han suscitat molta literatura. Aquells camins ombrejats, la terra blanquinosa, les palmes melancòliques, les cases de terrat pla, les atzavares i les figueres de pala dels ribassos, el sol implacable, recorden un clixé moro o palestinià: Orient. La ciutat, amb les seues avingudes modernes i el seu esforç industrial, ho desmentirà. ‘No es passeja impunement sota les palmeres’ deia Goethe. Sota unes altres palmeres el passeig pot contagiar indolència o llanguiment. A Elx, en canvi, la palmera té quelcom de figura incitant, de dispar cap amunt, viu, de vol esgrimit. A mi, m’ho sembla. I ben mirat, a la vora, el poble pletòric i emprenedor em dóna la raó.

Així com Lluís Guarner[16], en la seua Guia dels anys 1970:

Ja al capvespre, un dels capvespres propis d’Elx -inflats núvols púrpura acompanyant un sol defallit, els darrers rajos dels qual llampen en les cúpules de les esglésies, allargant les siluetes de les palmeres-, hem de deixar-los com resignats a tornar a Europa, després d’haver viscut unes hores en el mirall d’una ciutat oriental

Als anys 80, el desenvolupament del PGOU del 62 i el Pla Especial del Palmerar, segons Martín Sevilla[17], vingueren a consagrar la destrucció del palmerar, en situar els grans equipaments urbans als horts, que eren terrenys més barats:

La problemàtica actual del tema parteix d’una situació de menyspreu públic pel mateix concepte d’horts de palmeres i d’un sistema de privilegis que ha generat una consciència que només els propietaris no afavorits han carregat amb la responsabilitat de la supervivència del palmerar (…) La Residència Sanitària; l’Institut de l’Assumpció; l’Institut Laboral; el Col·legi del Palmerar; l’Estació d’Autobusos… han trencat des d’una perspectiva institucional allò que era un patrimoni nacional de difícil recuperació.

Gaspar Jaén explica que el procés de destrucció del palmerar, després dels intents de protecció de la República, s’accelerà amb el franquisme:

En la postguerra les restes de la noblesa i la burgesia triomfants amb el franquisme, es desfan dels horts que tenien: els van vendre als arrendataris o se’ls van fer sòl urbà i els parcel·laren per a fer xalets o hi instal·laren diversos negocis i ussos urbans. Els horts no urbans eren el sòl de reserva o estaven al camp, i segueixen sent productius fins meitat dels anys 60, quan amb vies de comunicació, xalets, escoles, hospitals, etc. començà de nou la destrossa, que culminaria els anys 1980-82. En aquesta època, després del fracassat intent municipal de preservar el camp del procés d’urbanització consentit pel darrer franquisme durant els anys setanta, començaren a produir-se per tot el municipi arrancaments indiscriminats i clandestins de palmeres.

I tot açò que conte segueix passant ara mateix, a final del 1982. (…) Un clima conflictiu entre la petita burgesia agrària i el poder municipal ha estat animat per forces polítiques reaccionàries i per persones o grups, interessats en traure benefici personal, econòmic o polític de la desestructuració de les palmeres. La identificació entre l’il·licità i la palmera ha estat greument danyada. (…) la dramàtica situació actual ha estat també conseqüència del paper passiu o destructorament actiu que ha jugat la Corporació Local, que ha donat exemple nombroses vegades d’odiar els arbres i de destruir els horts, però mai d’estimar les palmeres, ni de replantar-les, ni d’ensenyar a respectar-les.

A hores d’ara la manca d’atenció i la destrucció del palmerar ha continuat. Recentment, la plaga del morrut està fent estralls i l’administració se sent incapaç i mancada de voluntat per fer-li front.

Com diu Larrosa Rocamora[18], la conversió del Palmerar en jardí o parc urbà, abandonant el seu inseparable hort agrícola, és a dir, la incapacitat de veure el palmerar com un espai natural humanitzat, ha convertit el gran patrimoni d’Elx en un mer pastiche, incompatible amb l’autenticitat cultural que requereix una gestió turística acorde amb la declaració de Patrimoni de la Humanitat.

[1] Gaspar Jaen Urban. Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx (1977-1983). Volum I. Generalitats. Horts de palmeres. Edita Col·legi d’Arquitectes d’Alacant i Ajuntament d’Elx. 1989.

[2] Llobregat, Enrique A.: “Colonia Iulia Ilici Augusta”, Festa d’Elig, Ajuntament d’Elx, 1972,

Ramos Folqués, Alejandro: Historia de Elche, Taller Lepanto, Elx, 1970

[3] Vicent Gozálvez. La ciudad de Elche. Estudio geográfico, Departament de Geografia, Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat de València, València, 1976

[4] Gaspar Jaén i Urban. Guia de l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat d’Elx (1977-1983)

[5] Alexandre de Laborde. Viatge pintoresc i històric. El País Valencià i les Illes Balears. Publicacions de l’Abadia de Monserrat. 2013

[6] Madoz, Pascual: Diccionario geográfico-histórico-estadístico de España y sus posesiones de ultramar, Madrid, 1845-1850. facsímil: Institució d’Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, València, 1982, 2 vols.

[7] Llorente i Olivares, Teodor: España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia. vol. II. Barcelona. Establecimiento tipográfico-editorial de Daniel Cortezo, 1887-1889

[8] Ibarra y Ruíz, Pedro: Historia de Elche, Tipografia de V. Botella, Alacant, 1895, facsímil: Manuel Pastor Torres, Elx, 1982.

[9] Fuster, Joan: El País Valenciano, Destino, Barcelona, 1962.

[10] Serrano Bru, Antonio J. Treinta años de arquitectura, Festa d’Elig, núm. 31, Aj. d’Elx, 1972.

[11] Cabanilles, Antoni Josep: Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia, Madrid, 1795-1797. facsímil: Arts Gràfiques Soler, València, 1972, 2 vols.

[12] Ibarra y Ruíz, Pedro. Historia de Elche. Tipografia de V. Botella. Alacant, 1895. Facsímil: Manuel Pastor Torres. Elx, 1982.

[13] Mira, Nicasi: Informe. 1924, en Ibarra, Pedro. Para Historia de Elche: Pro-Palmeras (conjunto de documentos que puedan servir algún día para ilustrar nuestra gestión en defensa de estos palmerales), Papereria i llibreria Agulló. Elx, 1931.

[14] Martínez i Ruiz, Josep Azorín. Valencia, 1941.

[15] Fuster, Joan. El País Valenciano. Destino, Barcelona, 1962.

[16] Guarner, Lluís: Valencia, tierra y alma de un país. Espasa Calpe. Madrid. 1974.

[17] Sevilla, Martín. El palmeral de Elche, un problema actual. Festa d’Elig. Ajuntament d’Elx. 1982.

[18] José Antonio Larrosa Rocamora, Jose A. El Palmeral de Elche, patrimonio, gestión y turismo. Investigaciones Geográficas núm. 30. 2003