Jordi Solà Coll
La Unió Europea s’ha erigit com un espai de convivència a desgrat de la natural resistència dels estats a cedir sobirania. Precisament, aquest ha estat el principal obstacle en la seva construcció i encara avui és l’origen del crepuscle d’una idea en mans de la burocràcia de Brussel·les. Una idea –tal vegada massa idealitzada– que té un dels seus puntals en la lliure circulació de persones, altrament coneguda com a espai Schengen. De fet, hom oblida els debats que en el si de l’aleshores CEE –a la dècada dels vuitanta– suscità entre els seus membres fins al punt que tan sols cinc estats –Alemanya, França, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg– van signar l’Acord que, cal recordar, configura amb la normativa, el conveni i la base de dos texts i els corresponents annexos, l’anomenat Patrimoni de Schengen.
No debades. Perquè, al capdavall, l’etimologia de “patrimoni” remet a la noció d’un “bé” subjecte a herència. És a dir, un llegat a conservar i transmetre de generació en generació. De fet, l’origen del terme ens transporta a una Europa lliure de fronteres interiors: Roma i l’Europa carolíngia; atès que l’objectiu dels Acords de Schengen és la creació d’una zona de milions de quilòmetres quadrats en absència de controls a les fronteres interiors. Un espai de llibertat –en un sentit literal– del qual se’n beneficien nacionals de tercers països. En el rerefons, la gestació d’un sentiment efectiu d’unitat continental obert al món com a fita última.
Ara, però, en la pitjor de les tradicions totalitàries, l’opinió pública europea –una opinió inexistent– es veu sotmesa a la pressió que representa l’equació “terrorisme i immigració il·legal” a fi de preparar el terreny de l’estigmatització de l’altre i el tancament de fronteres. Una estigmatització que ha pres carta de naturalesa en un país, Dinamarca, que ha triat trair la seva tradició. Car, just aquest país, fou un dels tres a Europa –els altres dos foren Bulgària i Albània, aquest darrer de majoria musulmana– que, a l’època, van negar-se en rodó a facilitar les polítiques de deportació de la població jueva als camps d’extermini en el període de la II Guerra Mundial.
No debades, la nova llei d’asil danesa –altrament coneguda com la “llei de joies” en record a les polítiques d’expropiació nacionalsocialista– s’empara en la por d’un poble que, en la sentència de Jerusalem en el judici contra Eichmann, va guanyar-se l’epítet de “valerós”, ja que “el poble danès, en tots els seus nivells, des del rei fins al més humil dels ciutadans” estava disposat a donar un cop de mà a fi d’evitar el genocidi.
Tanmateix, les tornes han canviat, i l’esmentada normativa permet confiscar els béns dels refugiats amb la finalitat que contribueixin als costos que ocasionen en el país d’acollida. A això hi cal sumar les mesures restrictives a l’hora de passar fronteres –Schengen– o també les expulsions d’immigrants en ple hivern per part de països com Noruega o Suècia. Estem parlant d’éssers humans que ho han deixat enrere tot per mor d’un conflicte bèl·lic avui dia enquistat. I no valen pas excuses, elevar d’ anècdota a categoria, els incidents a les piscines públiques que, ara per ara, no deixen de ser puntuals. Perquè, en realitat, el problema té un rerefons cultural i antropològic: l’alteritat, en el context d’una tragèdia –desesperant la situació de milers d’infants desapareguts al continent–, en contrast amb un plantejament reaccionari i xovinista pel que fa a la noció d’identitat.
No hi ha presa de consciència respecte a l’altre, ben al contrari: hi ha rebuig a l’apàtrida pel seu origen musulmà. Res no hi fa la tradició musulmana secular d’origen europeu –ningú no en parla, llevat de jo mateix en les meves conferències– i l’absoluta manca de voluntat a l’hora de cercar polítiques reals –les converses de Ginebra són una broma de mal gust–i efectives a fi de deturar una massacre, la guerra a Síria, que Europa –tan lluny i tan a prop– mai no ha encarat degudament. Pot Europa, i Dinamarca en particular, oblidar la pròpia tradició immigrant? Quin significat té expulsar Grècia de l’espai Schengen sense tenir en compte l’efecte de la causa? Té excusa un continent de més de 700 milions d’ànimes quan no rep humanitàriament els contingents que escapen de l’horror i de la inòpia de la guerra? No hi ha política comuna europea, però el que és pitjor encara és que Enzensberger té raó: no hi ha opinió pública europea. I sense això, Europa és només una entelèquia abocada a l’abisme.
Publicat a Indirecte.cat el 2 de febrer de 2016
