Marina Garcés
Vivim en una península d’Europa i en una península del pensament. Això vol dir que només hi estem connectats per un punt. I aquest punt, a més, està recosit per unes altíssimes muntanyes que ens en separen. La relació amb les tradicions del pensament occidental, des de terres i llengües ibèriques, és d’una estranya exterioritat i d’una impossible comunitat.
Me’n vaig fer conscient, fa poc, llegint l’antologia Pensar por ensayos en la España del siglo XX, que han confeccionat els professors Jordi Gràcia i Domingo Ródenas de Moya. La meva primera i incòmoda sensació va ser la de tenir a les mans la col·lecció del meu desconeixement. És a dir, que em vaig descobrir com algú que, tot i haver-me dedicat plenament a la filosofia des dels 18 anys, no he llegit ni m’he format en la lectura dels autors que es recullen en aquesta radiografia de l’assaig espanyol del segle XX. A qui hem llegit i continuat les persones que, des d’aquesta península, ens dediquem a l’assaig i al pensament? Sempre i sobretot a autors i corrents de fora. Pensar, des d’aquesta península, ens fa necessàriament francòfons, germanòfils, anglòfils, italianòfils… Som escriptors en llengües en les quals no hem forjat les nostres idees. Som, doncs, lectors del pensament francès, anglès, italià o alemany que reinventem les nostres categories en català, castellà, gallec, euskera o portuguès. Receptors i reinventors, doncs, de tradicions que no són mai nostres. Som perifèrics respecte de les nostres fonts i estranys entre nosaltres.
Les raons que expliquen aquesta singular situació són moltes i no les tinc totes clares. Crec que no hi hem reflexionat prou. La història recent troba en el franquisme la gran causa de l’absència de tradició i de comunitat viva de pensament. L’exili, el silenci i la repressió van enterrar les idees i la crítica en una fossa comuna que encara no hem obert. Però cal anar més enrere i anar a trobar la història d’uns pobles que no van arribar mai a constituir un estat modern. L’Espanya que s’havia construït a cop de conquesta i de reconquesta, d’expulsions religioses i d’inquisició, l’Espanya cristiana i l’Espanya colonialista, va projectar al món un cànon de puresa però no va arribar mai a forjar una societat lliure i exposada al debat d’idees.
Des d’aquí, és fàcil caracteritzar el pensament ibèric, en totes les seves expressions, per les seves carències i per les seves absències. Però potser també ens situa en l’exigència d’un gir: no tenir tradició ens demana, ara com abans, acceptar el risc de la imaginació i de l’experimentació. Des de la península, hem après a pensar contra tot allò que no ens deixa pensar. Aquesta actitud, en el món de l’obvietat globalitzada, és avui l’única garantia de llibertat.
(Publicat al diari Ara, 7 de febrero 2016)
