Gustau Muñoz
Finament s’ha celebrat el 9 d’octubre amb una processó, a València, que ha estat bastant més cívica que altres anys. No hi han mancat els insults, l’agressivitat, la visceralitat d’una franja llunàtica d’ultres anticatalanistes massa avesats a què els deixaren fer i els rigueren les gràcies. Però ara això s’ha acabat. Hi ha hagut un canvi en el poder i les institucions, un canvi democràtic, expressió de la voluntat popular, i això es nota i encara s’ha de notar més.
Les crítiques del PP no fan més que confirmar la seua hipòcrita complicitat, durant tant de temps, amb els incívics i violents. I l’actitud de l’Església catòlica, de l’arquebisbe Cañizares, hostil a la nova situació democràtica, mereixeria un comentari a banda. L’Església valenciana hauria de reflexionar.
Però malgrat tot, aquest 9 d’octubre ha estat diferent. Molt diferent.
La vespra, al Paranimf de la Universitat de València, es va fer un acte molt significatiu. Una mena de balanç dels primers cent dies del nou govern de la Generalitat, en el qual intervingueren el president Puig, la vicepresidenta Mònica Oltra i el síndic de Podem a les Corts, Antonio Montiel. Tots tres varen exhibir una sintonia sense embuts, amb moltes coincidències en la valoració del Pacte del Botànic, el que han significat aquestes tres mesos i tota la feina pendent.
Qualsevol observador d’aquest acte organitzat per eldiario.es (que estrena redacció a València, comandada per Adolf Beltran) pogué concloure que l’estabilitat del nou govern està garantida, que en cent dies s’han fet moltes coses però que encara queda moltíssim per fer, les més importants, sota els condicionants del calendari, les incògnites del possible nou govern a Espanya i, per descomptat, de l’herència rebuda en forma de deute insuportable, finançament injust i hipoteca moral. Una hipoteca, aquesta darrera, molt greu, perquè és la del descrèdit de la societat valenciana, la mala imatge exterior. Ximo Puig va insistir amb raó en la necessitat de lluitar per alçar-la.
El gran repte és a hores d’ara saber combinar la gestió correcta de govern, en la qual la ciutadania puga percebre’n la diferència, amb l’ambició més profunda i a llarg termini de restaurar el sentit vertader de la democràcia a casa nostra, per un costat, i de l’autogovern, per un altre.
L’autogovern dels valencians va més enllà, molt més enllà, d’un fet administratiu, d’una articulació descentralitzada del poder a escala local. Perquè connecta amb una voluntat política que ve de molt lluny, per molt que durant dècades se’n volgueren esborrar les traces. Als anys trenta hi hagué un interessant procés estatutari que, si no fos per la guerra civil del 1936, probablement hauria donat com a fruit un Estatut d’Autonomia que hauria fet avançar moltes coses.
És possible que en aquella època no hi hagués els nivells de consciència, la densitat associativa, la fusió de reivindicació social i nacional que s’ha donat al País durant les darreres dècades. Juntament amb un desenvolupament cultural enriquidor i molt consistent, és allò que marca la diferència, encara que sovint no es vol veure. Perquè també és cert que en resta molt per fer i que la societat contemporània està molt fragmentada i, especialment, l’espectre social i territorial valencià.
S’obre per tant un ventall de possibilitats inèdites. Una nova etapa plena de possibilitats, com va remarcar Raimon en l’acte de concessió de l’Alta Distinció de la Generalitat. Grans segments generacionals nous han entrat en escena i volen contribuir a fer un País nou, lluny d’enfrontaments estèrils i de baralles sense sentit. Es tracta de centrar l’esforç en els greus temes de fons que afecten els valencians i valencianes d’avui: les qüestions socials, salvar les persones, pal·liar la precarietat i l’emergència social; posar l’èmfasi en l’educació, la formació professional, la recerca i la universitat; revertir al sector públic les concessions impròpies que han engreixat butxaques privades; fer passos efectius cap a un nou model econòmic; reconstruir i millorar l’eficiència de l’administració; avançar en la promoció de l’ús social i públic de la llengua; recuperar de manera eficaç la RTVV. Entre moltes altres coses. Singularment, utilitzar les eines de l’autogovern per a situar el País Valencià en un context econòmic molt complicat i difícil, que amenaça de marginar-nos dels eixos de dinamisme econòmic en un món en transformació.
En aquesta comesa tan complexa no bastaran les eines de l’autogovern, al capdavall limitades. Amb un Estat a la contra, com ho demostra la trista història del corredor mediterrani, i l’infrafinançament, el panorama s’enfosqueix decididament. I caldrà traure’n les conseqüències.
Però alegrem-nos pel present. S’ha fet un pas importantíssim. Hi ha estabilitat al nou govern d’esquerres a la Generalitat. Cal esperar que les incògnites immediates -sobretot les eleccions de desembre- es resoldran en termes positius, sense esgarrar coses tan importants. Cal governar el present amb ambició de futur. Això donarà el ple sentit a l’autogovern, i serà valorat per la ciutadania.
